L’economia nord-americana s’ha consolidat com considerablement més pròspera i dinàmica que l’europea, Regne Unit inclòs. No només això, sinó que la distància entre ambdues ribes de l’Atlàntic Nord continua eixamplant-se sense parar.
Converses ja ha parlat repetidament del profund impacte que aquest desequilibri creixent implicarà per a una Europa cada cop més pobra: dependència financera, tecnològica i també militar. Les antípodes del programa de govern amb que Ursula von der Leyen arribà al capdavant de la Comissió Europea al 2019, i que havia de promoure “l’autonomia estratègica” de la UE.
Però anem a les dades que il·lustren aquest fenomen de decadència europea.
El 2008, les economies de la UE i dels EUA tenien més o menys la mateixa mida. Però des de la crisi financera global que tancà la primera dècada del segle XXI, els seus rumbs respectius han estat ben diferents.
Segons un estudi del centre de recerca European Council on Foreign Relations, el 2008 l’economia europea era encara lleugerament superior a la nord-americana, amb un PIB de 16,2 bilions de dòlars contra 14,7. El 2022, l’economia dels EUA s’havia disparat fins als 25 bilions, mentre que la de la UE combinada amb la del Regne Unit només sumaven 19,8. Els Estats Units ja tenen doncs una economia que supera en quasi bé una tercera part l’europea.
Europa es troba en un retrocés incontestable. Una situació que es repeteix pràcticament en tots els sectors de l’economia, i particularment en els de major valor afegit.
El mateix paisatge tecnològic europeu està dominat per empreses nord-americanes, tal com apunta el periodista i expert en política internacional britànic Gideon Rachman. Les set principals corporacions tecnològiques del món en termes de capitalització provenen totes dels EUA. Només dues empreses tecnològiques europees figuren en el top-20 mundial (l’holandesa ASML, dedicada a la indústria dels semiconductors, i l’alemanya SAP, especialitzada en programaris professionals).
El 1990, Europa produïa el 44% dels semiconductors mundials. Avui aquesta proporció ha baixat fins al 9%, mentre que els EUA se situen en el 12%. Els dos blocs han promès incrementar dràsticament la seva producció d’aquests components electrònics clau, però els plans nord-americans són molt més ambiciosos i estan millor finançats que els europeus.
Mentre la Xina ha aconseguit situar els seus propis campions informàtics a l’escenari global (sovint, això és cert, introduint restriccions als seus rivals nord-americans), les empreses europees que despunten en el sector han estat comprades per actors dels Estats Units. Skype fou venuda a Microsoft el 2011, DeepMind a Google el 2014.
Les universitats europees, i particularment aquelles que alimenten els ecosistemes d’innovació tecnològica, també es troben en caiguda lliure.
Els rànquings universitaris de Shangai i THE només situen una sola universitat de la UE en el top-30 mundial (es tracta de Paris-Saclay, dedicada als estudis científics i tècnics). En aquest sentit, Gran Bretanya segueix despuntant més que el continent gràcies a Oxford, Cambridge, Imperial College i d’altres.
Europa viu també sumida en una profunda sequera de capital privat. El Vell Continent ha esdevingut dependent del finançament nord-americà per a finançar nous projectes, i degut a la preponderància de l’estat, la UE no disposa dels grans fons de pensions privats que sí que existeixen en el món anglosaxó. Quan una empresa busca un finançament important, està pràcticament obligada a mirar als EUA.
En matèria energètica, la comparació resulta encara més cruel: Europa ha perdut accés a la única font d’energia barata de que disposava per propulsar la seva indústria: el gas natural de Rússia. Amb un sector nuclear potes enlaire per la pressió de l’ecologisme radical inclús a França, la gran potència nuclear del Vell Continent, la indústria europea està actualment pagant l’energia tres o quatre cops més cara que la seva homòloga nord-americana. Estats Units és en canvi el principal productor mundial de petroli i gas.
Ens podríem estendre a altres àmbits, com els de la immigració i la taxa de fecunditat. Només cal senyalar que totes les dades apunten cap a un major dinamisme demogràfic i de capital humà dels Estats Units.
Europa, al seu torn, es va consolidant poc a poc, però inexorablement com un continent de jubilats amb una economia basada en el turisme i el luxe (un dels darrers sectors on els europeus despunten), i que atrau principalment immigrants escassament qualificats pel sector dels serveis.
Europa es troba en un retrocés incontestable. Una situació que es repeteix pràcticament en tots els sectors de l'economia, i particularment en els de major valor afegit Share on X
Loading ...
