Un dels pitjors pecats en la gestió de govern és que la ideologia i els interessos del corporativisme passen pel davant de la realitat i les raons tècniques.
Si això a més succeeix en àmbits tan sensibles com en la lluita contra el foc en el forest o la seguretat ciutadana, el pecat es torna ja mortal.
Obviaré en aquest comentari l’enrenou que viu d’un temps ençà el cos de Mossos d’Esquadra i amb ell la nostra seguretat, per motius d’ideologia i de preferències molt subjectives lligades a ella, com les que ve aplicant el conseller Elena. No ho tractaré ara, no perquè no sigui important, que ho és i molt, sinó perquè vull centrar-me en un fet que està passant i que revesteix també una particular gravetat.
Em refereixo al conflicte que el conseller de l’Interior ha aconseguit provocar amb dos dels factors essencials en la previsió, lluita i prevenció dels incendis forestals. Em refereixo a l’iniciativa d’Elena de prohibir l’accés a les zones d’incendi als agents rurals i a les agrupacions de defensa forestals (ADF) fins que els bombers no autoritzin la seva entrada. És una iniciativa absolutament irracional, que ha quedat en suspens davant l’enèrgica protesta dels afectats i la circumstància que Elena no vol tenir problemes abans d’aquesta campanya d’estiu, però ja ha anunciat el seu propòsit de dur la mesura més endavant.
Si ho fa, s’estarà tornant a un model vell i fracassat, que la Generalitat va posar fi a partir de 1987 amb el programa Foc Verd, la creació del cos d’agents rurals i la constitució i impuls legal i material a les agrupacions de defensa forestal, que integraven una nova estratègia de lluita contra el foc. Fins aleshores, l’incendi forestal es considerava que era un àmbit propi de la intervenció dels bombers, que eren l’única autoritat amb presència.
Però el 1986 es van produir desoladors incendis a Catalunya que van cremar més de 60.000 hectàrees i van arribar a afectar els boscos de la muntanya de Montserrat. Va ser la constatació que no es pot deixar l’incendi només en mans de l’extinció. Aquesta és molt important i en un moment determinat és decisiva, però per si sola és insuficient i, sobretot, no té capacitat per afrontar una realitat marcada per grans incendis, que són l’amenaça actual.
La nova estratègia, i sé bé del que parlo perquè la vaig dissenyar, partia d’una teoria verificada que s’aplicava a molts altres camps, la de la lluita contra el focus. Des d’aleshores l’afrontament dels incendis a Catalunya es fa a partir d’aquells criteris. Òbviament amb el temps transcorregut hi ha diferències substancials, però sobretot són ocasionades per l’abundància de recursos actuals comparats amb la migradesa dels anys 80. Però la lògica estratègica encara és la mateixa. Es fonamenta en uns criteris essencials i tot el plantejament radica en traduir-los a realitat pràctica.
Es tracta de la detecció ràpida, de manera que el temps transcorregut des que l’incendi realment comença i és percebut pel sistema d’alertes sigui el més breu possible. La segona condició és la intervenció immediata de manera que arribar al focus abans que aquest s’hagi estès i, evidentment, abans que hagi arribat a configurar un front.
Aquestes dues exigències, comporten una sèrie de mesures. Per exemple, a partir del 1988 i amb els mitjans disponibles aleshores, es va iniciar la denominada detecció anticipada,que era preveure en quines àrees del territori hi havia més probabilitat que s’iniciés l’incendi. Amb la informació acumulada, les capacitats de tractament de dades, la informació meteorològica en temps reals de la que avui es disposa, aquesta detecció anticipada pot ser avui d’una gran eficàcia. I la tercera condició era la del control del territori, i aquí jugaven un paper determinant les Agrupacions de Defensa Forestal que, units als agents rurals, permetien assolir aquesta possibilitat. Sense implicació del territori abans, durant i després, del foc, sense el seu protagonisme raonable, la lluita, es fa molt difícil.
Els agents forestals i les ADF han de poder intervenir abans, durant i en acabat, si bé en el moment que comença l’extinció, la seva tasca, això sí, s’ha de situar sota la disciplina que la dirigeix. Però han d’estar presents si és que han estat actuant en aquell cas concret.
Si es culmina la iniciativa del conseller Elena, el resultat més tard o més d’hora, serà un empitjorament de les condicions amb les quals la Generalitat afrontarà els incendis forestals, i això té conseqüències.
Per aquesta raó, demano al president de la Generalitat que faci una reflexió informada sobre les causes que han permès que Catalunya tingui un bon sistema de lluita contra els incendis forestals. Que faci rectificar la iniciativa del conseller de l’Interior i que recuperi la plenitud del paper dels agents forestals i dels ADF en aquesta important tasca. Això, i tornar a articular bé la prevenció i l’acció posterior a l’incendi amb la política forestal. L’extinció és crucial, repeteixo, però és un element més d’un complex de mesures que defineixen una política integral com era i ha de continuar sent, la que inspirava els èxits del programa Foc Verd.
Loading ...
Josep Miró i Ardèvol: El més important que he fet a la meva vida és casar-me amb la Muntsa, tenir fills, el Marc i el Josep i, però això ja és una feliç derivada, una néta, l'Anna. El més gran que m'ha passat és haver disposat del do de la fe. A partir d'aquí, tota la resta són conseqüències o complements.