Europa no es pot desentendre del que passi a l’Extrem Orient, i en particular entre la Xina i Taiwan. Senzillament, perquè la seva economia és cada cop més dependent de la del gegant asiàtic: l’any passat, la Xina suposà quasi bé el 21% de les importacions del Vell Continent, mentre que Pequín fou destinatària del 9% de les seves exportacions.
Aquest dèficit comercial s’ha anat incrementant poc a poc al llarg de l’última dècada, però s’ha disparat des de l’any de la pandèmia tal i com mostren les dades de la Comissió Europea.
A més, la naturalesa mateixa dels béns importats des de la Xina a Europa ha anat evolucionant, des de béns manufacturats d’escassa complexitat com objectes de plàstic i peces de roba, fins a productes tan complexos com automòbils elèctrics i panels solars – desenvolupats i fabricats de A a Z a la Xina.
En un context de creixent tensió entre la Xina i el seu principal aliat militar (i primera destinació de les exportacions europees), Estats Units, Europa s’està veient arrossegada a un dilema de difícil resolució: pot Brussel·les seguir incrementant els seus vincles amb Pequín sense posar en perill els que manté amb Washington?
El vicepresident de la Comissió Europea i Alt Representant de la UE, Josep Borrell, conegut per la seva postura que emfatitza el suport a Ucraïna i el càstig a Rússia, troba en la Xina el seu principal dilema.
Fins ara, Borrell ha fet mans i mànigues per a mantenir una postura de difícil equilibri que intenta deixar clar que la preferència de la UE és la cooperació amb la Xina, a qui considera un “jugador indispensable”, però que això no influeix en la seva postura envers Taiwan, que ha de poder escollir el seu propi futur.
De fet, l’estratègia de seguretat de la UE publicada pel mateix Borrell deixa clar que Taiwan conforma, juntament amb Ucraïna, el duo de principals inquietuds europees.
No obstant, com han apuntat experts en política asiàtica, a la pràctica Europa segueix veient Taiwan principalment com un soci comercial. L’acció política de la UE al respecte ha estat fins ara particularment tímida.
El que resulta revelador en aquest sentit és que la postura de la UE, sigui quina sigui, no és un assumpte que les autoritats taiwaneses considerin crític. A Taipei es parla molt més dels altres països de la regió, com Japó, Corea, així com dels Estats Units, que segueixen sent el principal soci (i de facto aliat) de l’illa.
Una realitat que denota que la potència econòmica combinada dels 27 estats membre de la Unió Europea, que la converteix en la primera economia mundial, s’esvaeix quan es tracta de fer front a un conflicte polític.
Evidentment, la qüestió de la disparitat d’acció dels 27 ministeris d’afers europeus dels estats membre, sumats a la del servei diplomàtic que dirigeix el mateix Borrell, afegeix complexitat i facilita que Pequín empri tàctiques del tipus “divideix i guanyaràs”.
No obstant, la raó fonamental de que Taiwan no compti amb Europa davant la Xina és que el Vell Continent ha esdevingut massa dependent de Pequín com per a fer marxa enrere, sobretot ara que les relacions amb Rússia han arribat a un punt de no retorn.
Els Estats Units, fins a cert punt, pecaren del mateix externalitzant ells també massivament la seva activitat econòmica fabril al gegant asiàtic, però a diferència del Vell Continent, conserven recursos més importants per a poder deslliurar-se de la dependència xinesa. Avui Europa ha passat de ser un actor capaç d’influenciar a un actor abans de res influenciat.
