Un recent estudi de CEDEA posa en relleu un fet que si bé en línies generals ja era conegut, és d’aquells en els quals no s’aprofundeix, malgrat la seva importància i que estan desapareguts de l’agenda pública perquè són políticament incorrectes.
Es tracta que el balanç al llarg de la vida d’una persona entre el que paga amb tota mena d’aportacions a l’estat i el que rep d’aquest en prestacions només té un balanç positiu per a l’estat en el període d’edat comprés entre els 41 i els 64 anys.
És evident que a partir de la jubilació es tendeix a rebre més del que s’aporta, no només per les pensions sinó per altres prestacions (sanitat, serveis socials, dependència, …). Només l’1% d’aquest grup de persones jubilades que tenen els ingressos més elevats encara fa una contribució neta a l’estat. Naturalment, són aquestes aportacions netes, és a dir la diferència entre el que es paga i el que es rep, el que permet que l’estat del benestar sigui viable.
També és una evidència que la gent més jove, en una edat que cada vegada es va prolongant més, rep més del que aporta sobretot en matèria d’ensenyament i també en altres aspectes com poden ser la sanitat i els ajuts. Potser l’element més nou de l’estudi és que aquest sector de població que rep més del que paga s’estén fins als 40 anys en 1 de cada 4 llars en la que el sustentador principal té menys d’aquesta edat.
I tot plegat representa un greu problema perquè resulta que una quarta part de la població, donada l’esperança de vida, rep més del que aporta entorn dels 60 anys que són moltíssims, 62 si es dona i 58 si és home.
Per què es produeix aquest problema? Doncs l’informe ja ho deixa clar, per la reducció de la natalitat i l’augment de l’edat a Espanya. La conseqüència és una progressiva reducció dels ingressos per IRPF de les cotitzacions socials i de l’IVA, i alhora un augment de les despeses públiques.
Amb la pluja de milions que està desencadenant Sánchez és ben cridaner que ni una sola mesura estigui dedicada a afavorir la natalitat, a ajudar a les famílies amb fills, en definitiva a tot allò que facilita la decisió de tenir-los.
Aquesta pluja de milions, sense contemplar el problema de la natalitat, contrasta amb l’enèrgica posició que ha adoptat el govern de Meloni a Itàlia, un altre país greument afectat per la davallada de naixements. En el seu programa es comprometia a ajudes de 300 euros mensuals durant el primer any de vida de cada fill, reduir l’IVA dels productes necessaris per a la primera infància i oferir guarderies gratis fins al tancament dels comerços. D’entrada ja ha constituït el ministeri de Família, Natalitat i Igualtat d’Oportunitats. I el ministre d’economia ja ha anunciat una primera gran iniciativa: la deducció fiscal de 10.000 euros anuals per cada fill a càrrec fins que acabi els seus estudis. Aquesta prestació serà de caràcter universal i és realment una mesura potent.
A Hongria, un altre cas de polítiques familiars fortes, les famílies que tenen 4 o més fills no paguen IRPF i a partir del tercer fill disposen de facilitats per poder comprar un cotxe, i amb 2 fills hipoteques a baix interès. Amb aquestes mesures Hongria està aconseguint recuperar la natalitat.
Cal recordar que la taxa de fecunditat italiana és molt baixa, d’1,25 fills per dona, és però superior a l’espanyola d’1,19. El contrast entre què fan uns i altres és brutal. Sense fills no hi ha futur per a l’estat del benestar. L’estudi és un més dels que confirma la greu situació en la qual està immersa Espanya.
Loading ...
