Rafael del Pino, el president de Ferrovial, ha infligit una doble derrota a Sánchez. Ho ha fet amb l’aclaparador resultat dels vots de l’Assemblea favorables a l’operació que significa traslladar el seu centre de decisió als Països Baixos.
Un 93,3% del capital representat va votar per aquesta opció i només s’hi va oposar el 5,8%, integrat pel 4,5% de Leopoldo del Pino, germà del president i principal veu de la dissidència. L’abstenció va assolir el 0,9%. Ara els minoritaris poden exercir el seu dret a la “separació” en estar en desacord amb la decisió, i percebent €26 per acció, però no sembla que aquest sigui el camí que prenguin.
El Govern espanyol, òbviament, disposava de prou informació per saber que no podia guanyar pels vots, però sí que pensava que amb prou pressió el pes de la dissidència seria molt més gran i els potencials drets de separació significarien un cost molt important per a Ferrovial, que frenaria la decisió. Si aquesta hipòtesi no és certa, llavors no s’acaba d’entendre què és el que ha pretès Sánchez amb aquesta desmesurada ofensiva d’ell i dels seus ministres contra la decisió, perfectament legal i legítima, d’una empresa de traslladar-se dins de la zona de l’euro.
Perquè, a més, la cotització a la borsa també va castigar el Govern de Sánchez, atès que es va situar en 27,39 € a tan sols 2 € del màxim històric. En aquest sentit no només han votat els accionistes, sinó també el mercat, i la resposta ha estat clara.
Però això encara fa més complex desentranyar el motiu del president Sánchez d’atacar amb tanta virulència, i fins i tot personalment, Rafael del Pino i els directius de Ferrovial. És que el govern disposa d’enquestes que indiquen que repartir llenya a la gran empresa, encara que sigui d’un perfil tan discret com Ferrovial, els reporta vots en aquesta fase electoral? Seria una possible explicació, però amb un cost molt important, clarament per al país i també per al mateix Sánchez.
Un cost per a Espanya, perquè les grans empreses van prenent nota dels reiterats desacords i atacs del govern cap al món empresarial, que tenen en la nova reforma de les pensions un fet de potent significació i signe negatiu per a l’empresa, i que arriba al vèrtex en aquesta pugna per evitar el trasllat de la seu de Ferrovial. Perquè els inversors tenen ben assumit per altres experiències que aquells països dels quals és difícil sortir, ja és millor no entrar-hi, i això que en el cas de Ferrovial la sortida no significa desinversió, sinó canviar el centre de decisió. D’altra banda, és una evidència que aquesta empresa té la major part de la seva activitat econòmica fora d’Espanya i que es mou, per tant, en mercats clarament globalitzats i és des d’aquesta perspectiva que en dirigeix la gestió.
Però allò que ha de preocupar més Sánchez davant el futur immediat, que és l’horitzó amb què treballen els nostres polítics, és Europa, a causa de la seva virulència contrària a un principi fonamental, no ja de la UE, sinó del seu predecessor, el Mercat Comú, que va establir com a fonament la lliure circulació de mercaderies i de capitals i, per tant, d’empreses. Des de la perspectiva comunitària no té sentit plantejar-se qüestions d’aquest tipus. Naturalment, cada país està interessat a tenir el nombre més gran de centre de decisió empresarials possible, i el millor exemple és Irlanda. Però ningú fa un pols públic amb els arguments i la força que ha utilitzat el Govern espanyol.
Sánchez començarà la seva presidència europea amb una pilota considerable en haver actuat com a nacionalista econòmic, quan precisament se n’espera una actuació guiada exclusivament pels més alts interessos de la UE. No es pot ser nacionalista un dia i fervent europeista uns mesos després.
Loading ...
