Una de les característiques més evidents del domini de la comunicació global per part dels mitjans liberals cosmopolites és la facilitat amb què exalcen o demonitzen les figures polítiques.
Avui ningú ja recorda que el president Obama al poc d’estar en el seu càrrec se li va concedir el Premi Nobel de la Pau, malgrat que no havia fet res en aquest sentit i a més tenia dos conflictes armats en ple funcionament. Cap dels grans mitjans hi va posar cap reserva al premi. Al contrari, tots els van celebrar acríticament, malgrat que era una arbitrarietat monumental.
Però, tot el que porti etiqueta de liberal progressista té butlla i el plom es transmuta en or.
Un altre cas és el del president Biden. Les seves polítiques són terriblement perjudicials per a Europa, molt més que les de Trump, però el seu mandat és vist com a favorable a la Unió amb totes les interpretacions generalistes que es fan. Dit en altres termes, el rerefons és sempre que Biden és bo per a Europa, i només quan s’aborda algun aspecte econòmic concret, aleshores sí que no queda cap més remei que explicar que les polítiques proteccionistes que segueix, vestides de plans antiinflació i transició energètica, estan fent molt mal a la indústria i en general a tota l’activitat econòmica europea.
Però sens dubte els dos casos més espectaculars de construir lideratges, que en realitat són holografies sobredimensionades, fan referència a dues dones que comparteixen la característica de ser joves, fotogèniques i progressistes, les primeres ministres de Nova Zelanda, Jacinda Ardern, i de Finlàndia Sanna Marin. Totes dues van arribar al govern per la dimissió, que no el vot, dels seus predecessors, si bé Ardern sí que el va revalidar en unes eleccions molt recents. Totes dues han estat exalçades com a grans dirigents malgrat que els seus currículums són, objectivament, molt curtets. Descomptant el gra de la palla, el factor comú en totes dues que destaca més és la seva capacitat per emocionar-se en públic i emocionar, i aquesta és una carta important en temps on prima la cultura de l’emotivisme, però és insuficient per donar garanties als electors que saben defensar les garrofes.
Jacinda Ardern, que va guanyar les eleccions, va anunciar la seva retirada un temps després, evitant així revalidar el seu càrrec en la cita electoral que hi haurà pel pròxim 14 d’octubre. Ella va presentar aquest insòlit i sorprenent abandonament com un gest humà perquè havia esgotat el seu dipòsit i tenia poca reserva: “Ho he donat tot per ser primera ministra, però també m’ha costat molt. No puc ni he de fer el treball a menys que tingui el dipòsit ple més una mica de reserva”. És clar que aquest adonar-se que ja no podia més es produïa a mig mandat i aquest era el fet sorprenent, que no ho hagués vist abans. Però aleshores ve l’apel·lació a la humanitat: “Soc humana”.
En realitat el que hi ha és que les seves perspectives electorals són dolentes i el més probable és que el 14 d’octubre el partit laborista quedi derrotat en mans de la dreta. Retirant-se no patirà la derrota i aquest fet unit a la joventut li permet reingressar a primera fila de les opcions del laborisme si acaba, com és previsible, governant el parit nacional de Nova Zelanda. Darrere la seva acció no hi hauria res més que no voler afrontar una derrota i guardar-se cartes per més endavant. Que passés prou temps perquè el desastre econòmic que han ocasionat les seves polítiques contra la covid, quedi oblidat.
En el cas de la primera ministra de Finlàndia, Sanna Marin, no ha passat la prova del cotó fluix i ha estat derrotada a les primeres eleccions on s’ha presentat com a cap de llista. Perquè el càrrec que ostenta va ser producte de la dimissió de l’anterior primer ministre i no resultat d’unes eleccions. La seva excel·lent imatge internacional, no tant per les seves aportacions com per la pura imatge, no li ha evitat una dura rebolcada interna perquè el seu partit, el socialista, s’ha vist superat pels conservadors de la Coalició Nacional i també per l’opció de dretes, Partits dels Finlandesos. Amb l’agreujant que els joves, en lloc de votar-la a ella, han donat preferència a aquesta última opció d’extrema dreta.
Malgrat que ara cal una coalició per governar, Marín difícilment té opcions perquè no es repetirà la coalició de 5 partits que ella encapçalava, sobretot perquè no han quedat ben parats, especialment el partit del centre, que ha obtingut el pitjor resultat de la seva història i que, per tant, no en vol sentir ni parlar de repetir experiències com la passada amb Sanna Marin al capdavant.
La lliçó de tot plegat és que no es pot viure d’imatges ni de les categories que ens munten els grans mitjans de comunicació, repartint butlles i condemnes. Cal estar més atents als fets i a les realitats i quan un governant exhibeix unes dosis excessives d’emocions en els seus discursos, més aviat cal malfiar-se’n perquè és una forma fàcil d’emmascarar les deficiències amb la pràctica del govern.
