El futur del planeta depèn d’una relació estable entre els Estats Units i la Xina

Qin Gang, recentment elegit ministre d’Afers Exteriors, ha sigut Ambaixador a Washington i té fama de dur.  Alguns mitjans de comunicació el presenten com “el llop de la diplomàcia xinesa“. És una persona d’absoluta confiança de l’actual líder de la Xina Xi Jinping, que acaba d’inaugurar el seu tercer mandat de cinc anys al capdavant del país, un fet inusual fins ara.

Qin Gang va publicar l’any passat una tribuna al diari Washington Post. Eren  paraules de comiat del seu càrrec d’Ambaixador de la Xina a la capital dels Estats Units. Va encapçalar aquella tribuna amb aquest títol: “El futur del planeta depèn d’una relació estable entre els Estats Units i la Xina“.

A la seva primera compareixença a la premsa com a ministre d’Exteriors, immediatament després d’abandonar Washington, Qin Gang va declarar:

“Si els Estats Units no utilitza el fre i continua a tota velocitat pel camí equivocat, no hi haurà manera  d’impedir el seu descarrilament, i segurament hi haurà conflicte“.  

El proppassat 14 de març, el portaveu d’Exteriors xinès, Wang Wenbin, ha criticat el pla d’adquisició i desenvolupament de submarins de propulsió nuclear per part d’Austràlia en el marc del pacte de seguretat AUKUS (Austràlia, Regne Unit i els Estats Units). Ha dit que “només alimentarà una cursa armamentista“ i “malmetrà la pau i  l’estabilitat regional“. Ha rematat la seva intervenció utilitzant les mateixes paraules que el seu ministre va escriure a la tribuna del Washington Post, tot declarant que els tres països membres de l’AUKUS s’estan endinsant més i més “pel camí equivocat i perillós per als seus propis interessos geopolítics”.

L’AUKUS és considerat per la  Xina un exemple més de “l’encerclament” que pateix per part dels Estats Units.

La cerimònia oficial de llançament  d’aquesta organització ha estat preparada metòdicament  pels americans. El president Biden es va reunir el  13 de març a San Diego  (Califòrnia) amb els primers ministres australià, Anthony Albaneses, i britànic, Rishi Sunak, per presentar els plans de futur de l’aliança. Aquella reunió culminava 18 mesos de preparació  de cara a reforçar el control occidental de l’Indo Pacífic davant de la creixent influència de la Xina a la regió.

El mateix dia que això es produïa, el màxim líder xinès, Xi Jin Ping assegurava, al clausurar  el Congrés del Partit Comunista Xinès, que pretén modernitzar l’Exèrcit Popular d’Alliberació  per a convertir-lo en “una gran muralla d’acer capaç de garantir la sobirania nacional, la seguretat, els interessos nacionals i el desenvolupament de la Xina“. Xi reclama “respecte de la sobirania de tots els països“ (sense especificar quins, també Ucraïna?) i  “reconeixement dels interessos i preocupacions de seguretat legítims“ (pensa especialment en els propis i del seu aliat Rússia, amb qui el passat mes de febrer va signar un acord de relació  “sense límits“).

A la inauguració de l’Assemblea Nacional Popular, Xi ja havia denunciat que els Estats Units tenia la  voluntat de “contenció“,  “d’encerclament“ i fins i tot de  “supressió” de la Xina.  

Xi s’ha ventat, amb causa, de moltes realitzacions i avenços xinesos durant els seus dos anteriors mandats. El que no ha pogut dissimular a l’Assemblea és que l’horitzó, després de tres anys de lluita contra la covid, sembla incert (s’acaba de decretar, per fi, fa uns dies, una prometedora obertura de fronteres) i que la caiguda de la natalitat i l’envelliment de la població constitueixen un llast per al país.

Clausurada l’Assemblea Nacional, Xi  s’ha apuntat una gran victòria diplomàtica en obtenir la reconciliació entre Aràbia Saudita (aliat tradicional  clau dels Estats Units)  i el seu protegit Iran, així com tres iniciatives importants sobre la guerra d’Ucraïna: difusió del seu pla de pau fet públic fa unes setmanes, immediata visita a Moscou per a entrevistar-se amb Putin (es van reunir ahir, 20 de març) i propera conversa (virtual) amb Zelenski.

Segons  han escrit Javier Solana (anterior Alt Representant de la UE per a afers exteriors i defensa)  i Eugeni Bregolat (deu anys  d’Ambaixador d’Espanya a la Xina), les relacions entre les dues úniques superpotències poden ser de tres tipus: competició, cooperació i conflicte.

Pensen que la competició entre la primera i la segona economia més grans del món és inevitable; la seva cooperació és indispensable a l’hora de proporcionar  “béns universals comuns“ necessaris a la humanitat, com la pau, la seguretat, la lluita contra el canvi climàtic, les pandèmies i  la pobresa, etc.; el conflicte és evitable, cal arribar a una entesa entre els dos gegants de cara a  organitzar un nou ordre mundial de caràcter multipolar, basat en regles acceptades per totes les parts implicades.

La Xina demana respecte a la seva “reemergència“ històrica, és partidària del multilateralisme, del reforçament de l’ONU i de la no-ingerència en els afers interns d’altres països.   

En un article publicat l’any 2021, Solana i Bregolat escrivien que “la convivència entre les dues potències és clau per a la pau i la prosperitat de la humanitat del segle XXI;  ambdues han de pactar noves regles del joc sense imposicions i sense renunciar per això als seus principis; la cooperació internacional és indispensable per a superar els grans reptes  de la humanitat, cap problema global (canvi climàtic, recuperació de l’economia global, pandèmies,  proliferació d’armes de destrucció massiva, etc.)  serà resolt sense una mínima confiança entre les dues superpotències“.

En un segon article sobre el mateix tema publicat l’any 2022 deixaven clar que s’oposaven a un possible decoupling (desacoblament) econòmic entre Occident i la Xina, que provocaria una desglobalització amb greus conseqüències sobre l’economia global.  La UE i l’economia alemanya en resultarien especialment  perjudicades, segons ha exposat  el Canceller alemany Scholz al president  Biden  en una trobada bilateral recent a Washington.

Sobre les relacions entre els Estats Units i la Xina penja la famosa “trampa de Tucídides“, segons la qual és gairebé inevitable la guerra entre una potència hegemònica (avui els Estats Units) i una potència emergent (com és el cas avui de la Xina, millor encara dir  “reemergent“, car la seva civilització es remunta a cinc mil anys) en els diferents escenaris històrics en què es pugui donar aquesta situació de bipolaritat.

Al seu llibre  “Guerra del Peloponès“, el gran historiador Tucídides relata la guerra entre la potència grega hegemònica, Esparta, i la potència grega emergent,  Atenes, amb victòria final de la primera, però que deixa a les  dues potències tocades de mort, a causa del gran desgast que va suposar  la seva terrible guerra fratricida.

La Xina és un Estat-civilització que aspira  a tornar a ser  la gran potència central del món que ha sigut al llarg de tota la seva història

La Xina és un Estat-civilització que aspira  a tornar a ser  la gran potència central del món que ha sigut  al llarg de tota la seva història (la paraula Xina significa precisament “nació o regne del centre“), llevat del “segle d’humiliació“, entre els anys 1839 i 1949, a conseqüència de  les derrotes i ocupació que va patir davant les potències occidentals i el Japó, superiors aleshores tecnològicament a una Xina que s’havia  aïllat a partir del segle XVI fins a perdre la seva tradicional superioritat tecnològica. Això va succeir sota la dinastia Ming, que va construir la Gran Muralla al nord per a protegir-se dels invasors  mongols i va fer tornar a casa la poderosa flota imperial xinesa capitanejada per l’eunuc Zheng He, que havia començat a explorar el món, cosa que Espanya i Portugal sí que van fer.

L’actual rivalitat global, tan argumentada en termes geoestratègics (la Xina és considerada “rival sistèmic“ pels Estats Units i la UE), està fonamentalment basada en aspectes tecnològics. Els esglaons de relació que van de menor a major tensió entre les dues superpotències  poden passar per la competència estratègica, la guerra comercial, la  guerra tecnològica, l’esclat d’una nova guerra freda, una  guerra oberta, a petita escala o a gran escala, que podria arribar a ser nuclear, amenaçant així la mateixa existència del planeta.

“la guerra actual Estats Units-Xina és tecnològica“ i ens trobem  “a les portes d’una nova guerra freda“

Analistes tan qualificats  com Yan Xuetong, degà de Relacions Internacionals a la prestigiosa Universitat Tsinghua de Pequín, acaben d’indicar que “la guerra actual  Estats Units-Xina és tecnològica“ i que ens trobem  “a les portes d’una nova guerra freda“, molt diferent de  la Guerra Freda, amb majúscules, existent entre els anys 1947 i 1991, protagonitzada per les dues grans potències d’aleshores, els Estats Units i l’URSS, que era ideològica, i que va acabar amb la implosió de l’URSS i la victòria dels Estats Units i d’Occident en general.

Avui es parla molt als Estats Units de com “contenir” la carrera  encetada per la Xina fa unes dècades (a partir del seu canvi de sistema econòmic del comunisme al capitalisme d’estat l’any 1978) cap al lideratge mundial.

Històricament, la idea original de contenció (containment) ve condensada en un assaig publicat pel diplomàtic americà, George Kennan, l’any 1947 a la revista americana Foreign Affairs, titulat The Sources of Soviet Conduct (Les fonts del comportament soviètic), basat en el famós Telegrama Llarg enviat per ell mateix a Washington, l’any 1946, des de Moscou. Avui en dia, a Washington, malgrat que el president Biden es mostra oficialment compromès a tractar de cooperar amb la Xina, hom pot observar el desenvolupament d’una estratègia de contenció no declarada en relació amb la Xina.

Una gran diferència entre la nova guerra freda d’avui i l’original entre els Estats Units i la Unió Soviètica és que la Xina no pretén exportar la revolució, cosa que sí que  pretenia l’URSS.

Una altra gran diferència és que els americans estaven convençuts que el sistema econòmic comunista soviètic, a causa de la seva enorme ineficàcia, acabaria fent implosió, com així va ser l’any 1991.

En poc més de trenta anys ha convertit una Xina molt endarrerida en “la fàbrica del món“, i ara ja està passant a noves fases molt més avançades, prioritzant la tecnologia

Avui estan convençuts  del contrari, és a dir, que aquest no serà el cas amb el capitalisme d’estat xinès, que s’ha mostrat fins ara  sòlid i molt  eficaç. En poc més de trenta anys ha convertit una Xina molt endarrerida en “la fàbrica del món“, i ara ja està passant a noves fases molt més avançades, prioritzant la tecnologia. Vigilant el capitalisme d’estat, un Partit Comunista Xinès totpoderós, inspirat en la mil·lenària meritocràcia xinesa de caràcter confucià, dona lliçons de bona governança al món i   aconsegueix  grans resultats  que legitimen  el sistema de partit únic davant del poble xinès.

La contenció proposada per Kennan  de cara a l’URSS l’any 1946 es basava  en dues recomanacions: frenar  l’expansió de l’imperi soviètic  i salvaguardar la democràcia occidental. Ell desaconsellava l’ús de la força. Pensava que, amb paciència i habilitat, l’URSS acabaria caient, i així va succeir el 1991.

La política actual de Biden, compartida per demòcrates i  republicans (la mà dura amb la Xina sembla ser una de les poques iniciatives  capaces de generar consens entre  els dos grans partits polítics americans, molt polaritzats), és qualificada per algun analista  com containment-plus. El “plus” és causat  per decisions tals com la  prohibició d’exportacions clau a la Xina, vegeu per exemple semiconductors, utilitzats tant per a propòsits  civils com militars. Els Estats Units tractaria  d’evitar progressos militars xinesos, al costat dels  econòmics i tecnològics  (efecte col·lateral). Quan Xi Jin Ping parla  de voluntat de  “supressió“ es pot referir a aquest tipus de moviments per part dels americans.

L’esmentat degà de Relacions Internacionals a la Universitat xinesa Tsinghua, Yan Xuetong, ha visitat Barcelona la setmana passada per a participar en un Seminari internacional sobre “Guerra i pau“, organitzat pel CIDOB, think tank barceloní de relacions internacionals.

Yan Xuetong  ha declarat allà que “els Estats Units ha elegit com a rival la Xina i ha frenat la globalització; la postguerra freda ja no és ideològica, com ho va ser la pugna entre comunisme i democràcia, sinó tecnològica; els Estats Units ara vol alinear el món en dos blocs, amb la guerra d’Ucraïna com a decantador, fins a aconseguir que el seu bloc sigui el més poderós; imposa als seus aliats la prioritat de la seguretat tecnològica; aïllar o contenir és el final de la prosperitat global; crec que la guerra no arribarà, és impossible, estem en una fase  de transició en la història, l’hegemonia mundial no es decidirà per la ideologia més atractiva, sinó pel líder tecnològic més poderós“.

En el Seminari del CIDOB es va comentar que la interdependència econòmica entre els Estats Units i la Xina és un aspecte positiu que frena el containment-plus. Però el decoupling (desacoblament entre les seves economies) sembla que està arribant  inexorablement, i amb ell el començament d’una nova època, caracteritzada per la desglobalització.

També es va dir que quan Xi Jin Ping parla “d’encerclament”, està pensant en lligams establerts pels Estats Units amb veïns de la Xina de cara a contenir-la

També es va dir que quan Xi Jin Ping parla “d’encerclament”, està pensant en lligams establerts pels Estats Units amb veïns de la Xina de cara a contenir-la. Existeixen i són poderosos. Es tracta, per exemple, del QUAD (Estats Units, Índia, Japó, Austràlia), de l’esmentat AUKUS (Regne Unit, Austràlia, Estats Units) o del Five Flies (Estats Units, Canadà, Regne Unit, Austràlia, Nova Zelanda), entre d’altres, com l’eix Washington-Tòquio, els acords recents dels Estats Units amb Filipines, el reforçament de les bases americanes a altres països que encerclen la Xina com Corea del Sud o els enviaments continuats d’armes americanes a Taiwan.

Els canvis recentment produïts a la política exterior del Japó, que inclouen doblar el seu pressupost de defensa, preocupen especialment a la Xina.

Analistes destacats consideren que la guerra freda avui en marxa entre els Estats Units i la Xina no té un endgame (fi de joc). L’imperi soviètic no és comparable a la Xina. Xina sempre estarà aquí. Si hom pregunta avui a Washington dues coses: una, si els Estats Units i la Xina estan en fase de guerra freda, i dos, com acabarà, a la primera pregunta es contesta que sí i a la segona no se sap què contestar.

Apostar per la “submissió de la Xina” amb lletres grosses no és una estratègia. Els “nous Kennan” de Washington pensen que existeix una altra manera de mirar les coses. Els Estats Units té molts aliats, lidera un sistema global organitzat, té (encara) una millor base cientificotecnològica i una bona demografia. El creixement de la Xina va a la baixa i la seva societat està envellint ràpidament. Argumenten que l’opció de contenció/ paciència fins i tot és més aconsellable ara que en el temps de Georges Kennan.

Conclouen que els poders que tenen confiança en si mateixos no han de tenir por de contenir i de negociar al mateix temps. Yan Xueton també considera que els Estats Units té avantatges comparatius importants tant en el camp tecnològic com en l’ideològic.

El paper de la UE 

Pel que respecta al paper que pugui jugar avui la UE en aquest món de gegants, amb dues superpotències dominants (de les seves relacions depèn el destí del planeta), el prestigiós analista Martin Wolf acaba d’escriure al Financial Times que només pot ser un d’aquests tres papers: aliat, pont o poder (ally, bridge or power).

Wolf acaba el seu article amb aquestes paraules:

“Mentre els Estats Units continuï sent una democràcia liberal compromesa amb l’aliança occidental, la UE està obligada a estar molt més propera dels Estats Units que d’altres grans poders. Això significa, en aquest món, ser probablement un aliat subordinat (subservient ally). Rússia, per la seva banda, amb un PIB inferior al d’Itàlia i una demografia decadent, ja ha triat el paper d’aliat/subordinat de la Xina. Un paper de pont (mediador) encaixaria naturalment amb  una organització  com la UE, compromesa amb l‘ideal d’un ordre mundial governat per normes. La qüestió, però, és com ser un pont en un món profundament dividit, en el qual la UE és molt més propera  a un costat que a l’altre. La tercera alternativa consistiria a esdevenir un poder  tradicional i de dret propi, amb recursos dedicats a la política exterior i de defensa adequats  a la seva escala. Però perquè això pugui ser realitat la UE necessitaria una unió política molt més profunda, i també fiscal (assoliment de la unió política federal, objectiu final del procés d’integració europea iniciat l’any 1950). Els obstacles per arribar-hi són legió, incloent-hi la profunda desconfiança mútua“.

 Loading ...