Martin Wolf, el principal economista del Financial Times, apunta en un article recent que la caiguda del Silicon Valley Bank (l’anomenarem SVB) californià ha tornat a demostrar que hi ha una profunda crisi amb el model bancari actual, i més en general, en les relacions que mantenen el triangle format pels bancs, l’estat i l’economia productiva.
El seu postulat es pot sintetitzar en un sol paràgraf que pel seu interès, reproduïm íntegrament a continuació.
Wolf exposa, lacònic, com “els bancs fan fallida. Quan això succeïx, aquells que afronten pèrdues supliquen a l’estat que els rescati. Si els costos en joc són suficientment grans, se sortiran amb la seva”.
El veterà periodista prossegueix: “així és com, crisi rere crisi, hem generat un sector bancari que és en teoria privat, però que a la pràctica està sota tutela de l’estat. Al seu torn, aquest darrer intenta doblegar la voluntat dels accionistes i de la direcció [del banc] per aprofitar-se de les xarxes de seguretat de les quals gaudeixen”.
I conclou: “el resultat és un sistema indispensable pel funcionament de l’economia de mercat però que no opera seguint les seves regles. És un caos“.
Efectivament, els bancs ocupen una funció única i crítica per a l’economia, des dels estats i multi-nacionals fins a les famílies, ja que són els guardians dels diners.
No obstant la seva importància capital, “els bancs no estan dissenyats per a ser segurs“. Si bé el passiu dels seus dipòsits ha de trobar-se en teoria perfectament assegurat i disponible en líquid, els seus actius estan subjectes a les inclemències de la conjuntura, on apareixen riscos sobre els crèdits, la liquiditat, els tipus d’interès i els venciments.
Històricament, a mesura que els bancs esdevenien central per a l’economia, l’estat començà a aportar les garanties que els seus dispositants esperaven de les institucions bancàries. Al segle XIX, exposa Wolf, els bancs centrals esdevingueren prestadors de darrer recurs. Al segle XX, l’estat passà també a garantir els petits dipòsits.
Finalment, durant la crisi financera del 2008, les institucions públiques passaren a garantir íntegrament els actius i passius dels bancs en fallida. Fou així com, segons el periodista britànic, els bancs esdevingueren a efectes pràctics part de l’estat.
En teoria, això tenia una contrapartida: les regles de liquiditat dels dipòsits es feren més estrictes, els requisits per accedir al capital s’incrementaren, i s’introduïren “tests d’estrès” per comprovar la bona salut de les seves finances.
No obstant, des de la crisi del 2008 la pressió de tots els actors econòmics, des dels financers fins a les famílies, passant per empreses, i evidentment els estats -tots ells fortament endeutats- ha fet volar pels aires les bones intencions per evitar que el desastre financer de fa 15 anys es repetís.
A la pràctica, aquelles regulacions no han servit de gran cosa. Les economies occidentals necessitaven desesperadament més diners frescos per amagar els seus problemes estructurals, i això és el que els poders públics han facilitat mentre predicaven amb l’exemple portant el deute a records històrics.
En el cas concret del SVB, aquesta cerca del benefici fàcil s’ha concretat per una dependència en dipòsits sense assegurança i en una curiosa aposta massiva en bons a llarg termini suposadament segurs en un context de forta incertesa. L’increment dels tipus d’interès acabà per deixar en evidència la mala gestió del banc, provocant el pànic entre els seus clients que finalment desencadenà la caiguda de la institució.
Però l’estat ja ha volat al rescat dels clients que tenien dipòsits no assegurats del SVB. I per evitar que el pànic bancari es contagiï (cosa que de moment no s’ha aconseguit, ), el president nord-americà Joe Biden ha proclamat que “farem el que faci falta”.
Amb tot, els temors del sector bancari són aquest cop molt profunds. Només cal veure el nerviosisme amb que la indústria bancària occidental tant a Europa com als Estats Units es posiciona per evitar les fallides respectives del Credit Suisse i del First Republic Bank.
La incertesa generada entorn a la salut dels bancs podria inclús retardar nous increments dels tipus d’interès a banda i banda de l’Atlàntic per tal d’evitar més riscos financers.
Si bé per, altra banda, si els tipus no augmenten la inflació corre el risc de continuar augmentant desbocada, infringint dolor a empreses i famílies i apropant-nos a la possibilitat d’una caiguda final en diferit però encara més dolorosa per al PIB.
En definitiva, inspirant-se de la conclusió del mateix Wolf, la combinació d’actius d’alt risc amb passius (els dipòsits) suposadament segurs en el si de bancs infracapitalitzats i orientats a maximitzar beneficis d’una banda, amb reguladors públics incompetents i amb interessos curtterministes per continuar endeutant-se de l’altra, és un desastre anunciat.
Loading ...
