El feminisme de gènere, el que sosté la tesi que la societat occidental, començant per Espanya, està governada per un patriarcat que es dedica a l’explotació de la dona i presidit per una violència mortal, que liquida les dones pel fet de ser dones, i que ha traslladat rudimentàriament determinades categories marxistes manllevades de la lluita de classe a la relació entre sexes, presenta uns perfils molt característics:
- Construir un home nou. És una tesi fonamental. L’home normal, tot ell ple de masclismes, ha de ser reacondicionat per donar lloc a una nova masculinitat. Aquesta pràctica és tan decisiva que Ada Colau, una de les adalils d’aquest feminisme, ja va crear un centre amb aquesta finalitat, que cal dir que viu amb molta més pena que glòria. No gens menys que tot un director de La Vanguardia, Jordi Joan, escrivia que “tot és molt més senzill. Els homes, especialment els més grans, han crescut en un ambient cultural i social en el qual tenien un protagonisme patriarcal en les relacions de parella i ara s’ha de tornar a reeducar“. Doncs ja ho saben, els homes han de patir un procés de reeducació. Tampoc és una novetat, és el somni de tot règim totalitari. Reeducar als ciutadans maldestres segons la seva perspectiva.
- Cancel·lar-condemnar-castigar. El feminisme de gènere és essencialment punitiu. Tota la seva visió, i en conseqüència les seves polítiques, tenen aquesta característica: mai pretenen prevenir, reinserir, perdonar. Es tracta de vituperar públicament, de cancel·lar tota presència pública, de condemnar sempre, hi hagi o no raó, sense esperar el judici, prescindir de tota presumpció d’innocència i reduir la justícia purament al càstig. La solució sempre està en el Codi Penal, malgrat que a vegades com en la llei del “només sí és sí” els hi surti el tret per la culata. No es tracta tant de modificar la realitat, com d’inventar-la i forçar l’assentiment públic i legal. Es tracta de depurar en la foguera de la veritat del feminisme de gènere. Una persona prou ponderada com el conegut publicitari i col·leccionista d’art Lluís Bassatescrivia que “les penes haurien d’espantar els possibles violadors”. És una concepció de la justícia com a instrument de terror i realment aquesta concepció té poc a veure amb el presumpte caràcter il·lustrat que en altres àmbits i temes defensen molts d’aquests personatges. La política de la cancel·lació provoca injustícies tan flagrants com la del científic Francisco J. Ayala, expulsat del món universitari nord-americà perquè una sèrie de col·laboradores seves el van acusar de comportaments o comentaris inapropiats. Ell es va defensar dient que “saludar amb un petó a la galta o fer un compliment sobre la bellesa d’una dona no era assetjament sexual. El que feia eren compliments i no assetjament físic”. Era un home d’una altra època que va morir fa poc, però és clar era un estil que, vist amb ulls del feminisme d’ara, ha de ser cancel·lat.
- Poder i saturació. Avui a Espanya el feminisme de gènere és el poder. Dicta les lleis, estableix els criteris per dur a terme els judicis, controla la informació, assenyala el que és políticament correcte i al mateix temps satura els mitjans de comunicació amb les seves tesis. Les columnistes han ocupat el lloc a molts diaris, cosa que en principi no té res d’especial, si no fos perquè els seus articles giren obsessivament sobre el mateix tema: el masclisme, el feminisme i les seves derivades. Qualsevol persona que es declari contrària a “l’isme” no té dret a la presència pública. La saturació ambiental legal i política és total.
Seguirà…
