Avui, el feminisme, més ben dit els feminismes, són la ideologia del poder. Una ideologia que en els corrents dominants, que no son las del feminisme de la igualtat, resulten essencialment dogmàtiques perquè afirmen com a veritats moltíssimes qüestions que no passen de ser presumpcions sense fonament o dotades de molt poca solvència. Aquesta necessitat dogmàtica les converteix progressivament, com es va fent palès en la legislació espanyola, en una concepció autoritària, única manera que els seus pressupostos que contrarien el sentit comú poden mantenir-se.
També aquells feminismes de règim fan una cosa molt important. Estableix un nou llenguatge, una nova llengua perquè com tot autoritarisme sap que qui domina el llenguatge consagra el seu poder.
No hi ha un sol feminisme, com ja hem apuntat, sinó diversos, que en últim terme poden agrupar-se en dos. El feminisme de la igualtat de drets amb els homes, el corrent inicial que ara és el més minoritari de tots des del punt de vista de l’exercici del poder, i el feminisme dogmàtic de gènere, que al seu torn es diversifica en dues concepcions durament enfrontades: el feminisme punitiu de gènere, que afirma una determinada condició femenina i carrega sobre l’home i el fa responsable de l’opressió, i el feminisme de les identitats sexuals, que junt amb la primacia de l’homosexualisme polític ha situat en primer pla el feminisme trans i la concepció queer.
Aquest feminisme de la igualtat de drets està malmès perquè els altres feminismes, que tenen visions específiques del que significa ser dona, contribueix a perjudicar aspectes essencials de la condició femenina, com és el cas de la maternitat. Perquè el feminisme punitiu i el de les identitats sexuals valora la dona no com a tal, sinó per la seva presència com a força laboral i això situa la maternitat en un tercer pla. Hi ha en aquest punt una coincidència objectiva amb el liberalisme cosmopolita de la globalització.
Tot aquest complex d’idees i pràctiques que avui ocupa el poder en bona part d’Europa i especialment a Espanya, presenta facetes realment preocupants que el seu control i domini de la informació publicada censura i n’impedeix el debat.
A Conversés, i al llarg d’una sèrie d’articles, volem mostrar aquestes altres facetes que també han de ser conegudes, perquè la seva existència sense revisió ni critica està convertint el feminisme d’una reivindicació necessària en un problema per a la societat.
Els abusos del dret
L’abús del dret es produeix quan, i aquesta és una definició canònica de l’art 7.2 del Codi Civil, es dona; “un acte o omissió que per la intenció del seu enfocament, el seu objecte o per les circumstàncies en què es realitzi, sobrepassi manifestament els límits normals de l’exercici d’un dret en perjudici d’un tercer”.
L’abús del dret es pot produir a través de les mateixes lleis, de les seves aplicacions i intervencions. Podríem dir que es dona quan no es respecta la justícia, que exigeix, i aquesta és una altra definició canònica, “el respecte a la veritat i donar a cadascú el que li correspon”.
En ambdós casos les polítiques feministes són un abús. A l’hora d’elaborar les lleis neguen el contrast d’opinions que permeten cercar la veritat, mai pretenen donar a cadascú el que li correspon, i a priori carreguen sobre una de les parts totes les culpes, siguin quines siguin. Ho fan en el cas del feminisme punitiu contra el conjunt dels homes i, en el cas del feminisme de les identitats sexuals, contra els heterosexuals. En un principi aquest últim conflicte semblava només reservat als grans desqualificats per la història present, els homes pel fet de ser homes. Però la llei trans ha posat en relleu que també les dones, les feministes, poden convertir-se en persones assenyalades perquè s’oposen als imperatius de la transsexualitat i de la ideologia queer, basada no en cap fet objectiu de naturalesa biològica, sinó en situar el gènere com a decisió subjectiva i transitòria de cada persona.
Són exemples d’aquesta política, la llei contra la violència de gènere, que insòlitament parteix dels supòsits que els homes són culpables pel fet de ser homes, i aquesta realitat que el situa en inferioritat de condicions davant la justícia, és a dir, legalitza la injustícia, es tradueix en la brutalitat declarada constitucional que per a un mateix tipus de delicte sense agreujants o eximents que ho justifiquen, un home sempre rebrà una pena molt superior a una dona. Naturalment, aquesta llei es veu molt complicada per la novetat de la llei trans. Però aquest és un altre tema.
Un altre exemple d’aquest abús del dret, i n’hi ha moltíssim, es produeix quan el govern d’una manera espúria va introduir dins la llei de reforma concursal (llei 16/2022 de 5 de setembre) la modificació de l’apartat 7 de l’art. 92 del Codi Civil en el qual estableix que en la pràctica el fet que un home sigui denunciat per maltractament, sense que hi hagi hagut sentència ferma, ni tan sols judici, només pel fet de la denúncia de la dona, perd automàticament la custòdia compartida. El règim d’abusos que aquest canvi normatiu provoca és brutal. I és un incentiu perquè les dones que es resisteixen a aquell tipus de custòdia puguin liquidar-la per la via de la reclamació, si prèviament denuncien a la parella per maltractaments. Quan al cap de 2 o 3 anys es vagi a judici i aquest es resolgui, malgrat que l’home guanyi, haurà perdut entre el mentrestant la custòdia dels seus fills.
O per situar un altre exemple de naturalesa diferent, el que fa el govern de Catalunya que estableix l’obligació de fixar reserves en els llocs de treball públic exclusivament dedicats a les persones trans. Aquest règim de privilegis s’estén en altres capítols com és el de la inversió de la càrrega de la prova, que suprimeix també per aquesta banda el dret constitucional a la presumpció d’innocència que s’aplica només als col·lectius trans i homosexuals, i ja em diran per què.
La notícia “espectacular” d’un president Sánchez, revessat per a diversos fronts polítics, d’una llei que obligarà a la paritat entre homes i dones en els consells de ministres, d’administració, en les llistes electorals cremallera i la concessió de premis públics, que ha mogut un cert enrenou, és només la cirereta demagògica d’un pastís, perquè en la seva major part aquestes qüestions ja estan resoltes en altres marcs legislatius. Però la cirereta té la virtut de posar en relleu aquesta altra arbitrarietat.
El raonament de Sánchez que la dona ha d’aspirar a la meitat de tot és d’una niciesa brutal. Perquè amb aquesta lògica no hauria de limitar-se a les dones, sinó que hauria d’estendre’s a tota la societat i en especial en relació amb els grups més febles. A la representació dels treballadors, i dependents, a les llistes electorals, al consell de govern, la presència de la gent gran al Congrés dels diputats, la presència de subsaharians, musulmans i immigrants en general, als cossos policials i així podríem anar dividint tots els àmbits institucionals en quotes. És un error molt gran fruit de la fal·lera electoral. El que cal garantir a tota persona, tota, és allò que avui en dia no està ben resolt: la igualtat d’oportunitats aportant més al que menys té de sortida. I a partir d’aquest origen, que siguin els millors en cada cas els que ocupin els llocs.
Però és que, a més, la pretesa paritat només funciona en un sentit, aquell que limita la presència d’homes. En cossos de servidors públics absolutament feminitzats, com la justícia, la salut, ningú planteja que es facilitin quotes perquè els homes puguin tenir també el seu 50%.
En definitiva, l’abús del dret en aquests feminismes del poder es tradueix en una persecució de l’home pel fet de ser home.
Loading ...
