Estem en l’inici d’una crisi que pot arribar a esdevenir important, que per l’agricultura ja ho és, degut a la manca de pluja. Diguem-ho tot, a causa de la manca de pluja i a la imprevisió dels que ens governen, començant per la mateixa Generalitat de Catalunya que ha contemplat impassible com la situació dels embassaments s’anava deteriorant setmana rere setmana sense adoptar cap política concreta, cap iniciativa i ara cada cop ens trobem més aculats a restriccions.
El nou decret redueix un 15% l’ús d’aigua a la indústria i un ¡40%! per a usos agrícoles, i aquest fet crearà una crisi al sector agrari. Hi ha altres mesures relacionades amb les piscines, els jardins i zones verdes, i la neteja de carrers i edificis, als quals no es podrà fer servir aigua potable. És clar que tot això arriba després que no s’hagi mogut ni un full de paper per construir dues noves desalinitzadores, a Blanes i a Cunit, tal com es va acordar el 2009 i des d’aleshores ha plogut, mai tan ben dit, bastant.
Tampoc s’ha volgut mirar cap a l’Agència Catalana de l’Aigua i la seva minsa inversió perquè està ofegada per un endeutament de 1.300 milions d’euros.
Però, segurament el pitjor, perquè només es tractava de voluntat de moure papers, és el retard injustificable de l’autorització de l’administració perquè Agbar ampliés la reutilització d’aigua per a ús domèstic. Ara, el govern, que ha manifestat de ple la seva inutilitat, ja ha trobat el seu motiu d’ordre en una paraula màgica: “cal un gran acord de país”. Sí, un gran acord per fer fora als incompetents.
En aquest context l’Ajuntament de Barcelona s’ha deixat portar per la mateixa desídia tot i saber que el seu principal proveïment pel reg de parcs i jardins és l’aigua potable en una proporció del 80%. Situació inversa a la que es dona amb l’aigua utilitzada per a la neteja de carrers, que només empra un 20% d’aigua potable i que, per tant, no es veurà gaire afectada per les actuals restriccions.
Però, els parcs i jardins sí, les zones verdes, la gespa, les plantacions anuals. Tot això es veurà afectat de manera que no es podrà regar o que el reg que s’aplicarà serà minso, de supervivència i, sobretot, dirigit als arbres. Si no hi ha pluges extraordinàriament importants aquesta primavera, els espais verds de Barcelona, que no són abundants, rebran un cop terrible i aquest fet de retruc augmentarà la mala qualitat de l’aire perquè és la vegetació abundant la que actua com un filtre de la contaminació més perillosa, les micropartícules, i com a captadora del diòxid de carboni. Barcelona tenia temps per generar reserves utilitzant els seus grans dipòsits pluvials.
També podia haver accelerat la utilització d’aigua regenerada i havia d’haver estat la veu dels interessos de la capital de Catalunya per urgir a la Generalitat a dur a terme les obres necessàries. Però no ha estat així. I d’aquesta manera Colau i el seu partit, el PSC i ERC han compartit una mateixa deixadesa en preveure un risc que de cap manera era imprevist, sinó que es veia venir mes rere mes. Aquesta manca de previsió és encara més greu, si es considera el precedent de la sequera del 2008. Per tant, no ens trobem davant d’un fenomen impensable, sinó d’un fet recorrent que castiga les nostres latituds.
Però, per si tot això no fos prou, resulta que el govern municipal que, d’una banda, restringirà radicalment l’aigua dels parcs i jardins de la ciutat, durà a terme les plantacions previstes als eixos verds, que disposaran de tota l’aigua que necessitin, perquè els eixos verds formen part del “gran projecte d’Ada Colau”.
Aquesta és una manifestació més de la forma arbitrària i poc responsable amb què es governa la ciutat, que funciona a cop d’acudit ideològic, sense cap mena de racionalitat ni de consideració per les necessitats objectives de la població de Barcelona. I una d’aquestes necessitats és disposar dels espais verds, un bé ben escàs a Barcelona, en bones condicions.
