“La Cina e vicina” és una expressió que vol significar la proximitat d’un perill i replica el títol d’un film de 1967 del director Marco Bellocchio que al mateix temps adopta el títol d’un llibre escrit el 1957 per Enrico Emanuelli.
Més que mai, avui la Xina és pròxima, en el pitjor sentit del terme, a Europa en el sentit d’un veí perillós. Més malament que bé els mitjans de comunicació d’Espanya, i Catalunya no és una excepció, més aviat al contrari, han maltractat la proposta de pau formulada per aquest país esforçant-se, no en informar sobre el que diu sinó, en desprestigiar-la sense acabar d’explicar els seus continguts.
D’aquesta manera, una vegada més, no fan altra cosa que repetir mimèticament les posicions del departament d’estat dels EUA i de la CE. De fet, entre la dotzena de diaris més llegits d’Espanya només un, el Diario de Sevilla, publicava en portada un titular que concordava amb alguns dels aspectes interessants del pla proposat: “La Xina prepara un pla de pau per Ucraïna que salva la seva integritat territorial”. De fet, aquell país en guerra ha estat molt més receptiu a la proposta de Pequín que els teòricament cercadors de la pau de la UE, potser perquè els ucraïnesos són els que donen la cara i pateixen la destrucció.
En realitat el que fa aquest pla de pau és situar la Xina com un dels protagonistes del conflicte de manera que la seva resolució no passi només per Rússia, Ucraïna, la UE i els EUA, sinó que tingui aquesta altra gran potència asseguda a la taula. Un paper que també pretén Turquia, però que no té ni del lluny el potencial econòmic i militar que disposa la Xina.
La realitat crua i pelada que Europa no vol veure és que el règim xinès no deixarà mai caure Rússia per la senzilla raó que comparteixen un front comú davant d’occident i una estratègia conjunta dirigida a aconseguir que el Sud global, que és més una expressió política que geogràfica, s’alineï amb ells contra l’hegemonia occidental liderada pels EUA. El que passa és que l’economia xinesa és molt més oberta al comerç internacional que la russa i això explica les diferències i matisos entre ambdues posicions. Però aquests matisos no canvien el fons de la qüestió: la seva aliança objectiva. I aquí, com sempre, s’han de sospesar dues possibilitats. La que la Xina acabi cedint i deixi sola a Rússia, o que augmenti el seu suport inclosos aspectes militars.
Què és el més probable? En aquest context la posició que expressa, per exemple, Frans Timmermans, vicepresident executiu de la CE pel partit dels socialistes europeus i membre del partit socialista holandès, defineix el que és una forma de pensar perillosa. Diu: “Putin no guanyarà aquesta guerra. De fet, ja l’ha perdut. Però podria prolongar-la o crear un conflicte semicongelat si Ucraïna es veu privada del que necessita per expulsar les forces russes.
Perquè qualsevol pau duri, ha de ser justa i per ser justa ha de respectar les fronteres internacionals d’Ucraïna. La seva democràcia, la seva condició d’estat i el seu dret a elegir el seu propi destí.
El que ens diu la socialdemocràcia europea és que l’únic camí que existeix és rearmar i rearmar Ucraïna fins que aconsegueixi expulsar les tropes russes d’arreu, fins i tot de Crimea”. Un cop feta la frase, cal reflexionar sobre el que ens està dient. Quina capacitat militar significa això? Ucraïna té potencial per assolir aquesta fita per rearmada que estigui? En aquesta segona qüestió, la resposta la tindrem aviat, perquè vindrà determinada per l’èxit o fracàs de la contraofensiva de l’exèrcit ucraïnès per trencar la connexió territorial entre els territoris orientals ocupats per Rússia i Crimea.
I com sempre quedarà en peu la tercera qüestió. Què faria Rússia si es veiés empesa a una derrota total? I aquest tercer problema s’agreuja quan des de la UE es fan afirmacions com la que “la desintoxicació de la nació russa pot prendre una generació i el resultat està lluny de ser assegurat.
És evident que amb aquests plantejaments només es garanteix per una raó o l’altra la inestabilitat i conflicte, com ja hem viscut en el cas d’Iraq, Líbia, Síria on l’esforç bèl·lic “preventiu” utilitzat pels EUA i occident ha tingut com a finalitat “desintoxicar” aquells països. Els resultats són el desastre que avui es viu en tota aquella zona.
Habermas demana obrir negociació per evitar que una guerra llarga es cobri encara més víctimes i destrucció i acabi en la disjuntiva desesperada d’haver d’intervenir més activament en el conflicte o deixar Ucraïna a la seva sort per no desencadenar la I Guerra Mundial nuclear. És clar que hi ha una opció intermèdia, ja apuntada: la congelació del conflicte amb un país absolutament destruït i tensionat per un enemic que continua a les portes.
La resposta a tots aquests interrogants no pot ser només o principalment la millora en quantitat i qualitat de l’armament que es lliura a Kíev, perquè aquesta acció assoleix una dinàmica pròpia que ens empeny, quasi sense adonar-nos, a una nova guerra global. No diem res de nou. Només cal recordar el precedent de la I Guerra Mundial.