Primer ha estat ERC la que s’ha vist afectada pel virus convergent, aquell que es caracteritza per viure pactant amb el govern de Madrid i limitant-se a gestionar la Generalitat. La fraseologia pot ser la que es vulgui, però la realitat és aquesta, que sembla l’única que pot garantir que ERC no hagi d’abandonar els avantatges de tots tipus, també personals, que atorga el poder. Per tant, el procés per part d’aquest subjecte ha deixat d’existir.
L’altre gran protagonista ha estat JxCat, avui en hores baixes i fragmentat entre els irredempts seguidors de Borràs, els que tenen un Puigdemont en declivi com a referència, i el tercer gruix, el més important de tots, els que enyoren l’antiga Convergència, peregrinen a les presentacions dels llibres de Pujol i s’encomanen a Trias per assegurar un espai polític amb possibilitats.
La CUP, en el seu paper històric de mosca collonera, s’ha esvaït mostrant que mai va viure tan bé com quan Mas era president de la Generalitat.
L’aliança de la societat civil per la independència que expressava la relació entre Òmnium i l’ANC, ha quedat sòlidament trencada i és difícil que pugui tornar-se a recuperar. Les expansions independentistes cap a aquesta mateixa societat, amb el seu gran èxit a la Cambra de Comerç de Barcelona, han demostrat a l’hora de la veritat un recorregut i una efectivitat, des del punt de vista de la seva teòrica finalitat, més aviat escassos.
Per haver-hi fragmentació fins i tot aquesta s’estén a la televisió. TV3, la televisió del poder de la Generalitat, avui en mans d’ERC i amb una considerable deferència, quan pot, vers el PSC, li ha sortit uns alter ego petitet a 8TV on han fet niu, gràcies a les estretors econòmiques dels promotors inicials, tot un sector de l’entorn de JxCat, amb Pilar Rahola i Vicent Sanchís com a mascarons de proa.
I si tot això no fos prou, ara també s’esberla l’ANC, la formació més gran de la qual mai ha disposat l’independentisme i ara reduïda a una mínima expressió, sobretot per manca d’una estratègia clara. L’acord de la seva assemblea de presentar una candidatura a les eleccions competint amb ERC, JxCat i la CUP ha comportat que el vicepresident de l’entitat, Jordi Pesarodona, i 13 membres del Secretariat General, dels 68 que l’integren, marxessin creant una nova organització amb el nom d’Indesinenter, perquè consideren que no es pot anar a una llista electoral nova sense haver recuperat la capacitat de mobilització i de tensar el clima polític. Sigui com sigui, el panorama registra el fi d’una època política.
Les xifres ho mostren àmpliament. Ara, l’ANC pot mobilitzar com a molt un 10% de la gent que movia en el seu millor moment, en el període 2012-15, quan posava al carrer de l’ordre 1,5 milions de persones fins i tot 1,8 milions. D’ençà de la covid amb prou feines arriba a les 150.000 l’any passat. Però és que ja el 2019 la participació s’havia reduït a 600.000 persones.
I si de la gent passem als diners, la perspectiva és semblant. El 2018 els ingressos s’acostaven als 7,5 milions d’euros. Ara el pressupost pel 2022 ha estat de 2,6 milions, una tercera part. I aquí una reflexió és obligada: hi ha relació entre els diners que cada any ha mogut l’ANC en el passat i la gent que ha mobilitzat i la seva capacitat per obtenir algun resultat? Si es mira des d’aquest punt de vista, si es considera que es mobilitzava més d’1 milió de persones i s’aconseguien de l’ordre de 7 milions l’any de pressupost, cal dir que hauria d’haver aconseguit algunes victòries concretes i no ha estat així.
Fins i tot ara que ha hagut de reduir personal disposa d’una gens menyspreable plantilla de 21 persones. Tornem-hi, perquè és una reflexió necessària. Què n’ha fet i què en fa de tota aquesta capacitat? I aquesta pregunta ens condueix precisament al moll de l’os de la qüestió. El procés ha fracassat per la incapacitat de les seves elits dirigents, totes, d’establir l’estratègia i les tàctiques adequades, no per manca de seguidors, ni de mitjans.
