La notícia espectacular d’aquests dies ha estat l’assalt del Congrés i els edificis dels altres poders públics de la capital de Brasil, Brasília. Les imatges han estat impactants, i la rapidesa en què han estat desallotjats també tenen el seu impacte. Tots els mitjans de comunicació han posat en relleu el perill per a la democràcia que aquestes accions signifiquen, i la teorització ha aparegut ràpidament: “no s’accepta que l’altre guanyi i se’l veu com un enemic que cal destruir”, “les xarxes permeten obviar el periodisme com a filtre entre la política i la ciutadania”, “hi ha una indústria de la falsedat, és una narrativa pensada per incitar a l’acció”. Idees com aquestes van plenes, però tendeixen a focalitzar-se en una determinada perspectiva. La de què el perill ve del besant dret de l’espectre polític i situen el precedent de Brasília en el greu assalt del Congrés a Washington, en el qual plana l’ou de Trump.
En tot això, algunes de les anàlisis no deixen de ser rellevants en si mateixes. Per exemple, aquell que ha dit que el periodisme és un filtre entre política i ciutadania i que del filtre a la manipulació hi ha poca distància. Aquesta qüestió es fa present precisament en els antecedents d’aquest tipus d’acció que intenta per la força deslegitimar el resultat d’unes eleccions, perquè els antecedents no són a Washington són a Espanya.
Recordem-ho:
2011: assalt al Parlament de Catalunya per impedir que es dugui a terme el ple. És tanta gent la que intenta assaltar el Parlament, que el parc de la Ciutadella s’ha de tancar i la policia protegir tot el perímetre. Aquest fet no impedeix les agressions als diputats que intenten accedir-hi. I obliguen al president de la Generalitat, Artur Mas, a acudir en helicòpter. Si no van aconseguir entrar a la seu del Parlament no va ser per manca de voluntat, sinó pel tancament del perímetre del parc i l’existència d’un nombre suficient de policies. Precisament el que crida l’atenció de Washington i Brasília és la feblesa numèrica de les forces de l’ordre públic, malgrat que eren fets anunciats i ben coneguts. Si a la Ciutadella el 2011, la policia hagués tingut en proporció els mateixos recursos que a Washington i Brasília, l’ocupació del Parlament s’hauria produït sense cap mena de dubte.
2016: acció dirigida a bloquejar el Congrés dels Diputats per impedir l’elecció de Rajoy perquè es considera il·legítima. Aquí hi ha, per primera vegada, l’ús del concepte il·legítim per qualificar un govern sorgit de les urnes. En contra del que es va dient, no ha estat Sánchez i la desqualificació de Vox en aquest sentit els que tenen la patent de la paraula, sinó els indignats que tenien darrere seu a UP. Una vegada més l’abandó de policies i les tanques van impedir que l’acció aconseguís la seva finalitat.
Molt més recent encara, i no tan virulent, el 2019 convocats pel PSOE es du a terme una protesta davant el Parlament d’Andalusia. Motiu: el PP va guanyar les eleccions.
En tots aquests casos no es va teoritzar sobre el risc de la democràcia ni el que comportava l’assalt a les institucions. I aquests fets fan palès que en funció de qui és el subjecte que intenta l’assalt als parlaments, el judici varia. Si procedeix de l’ull estràbic de la dreta és un atac clar contra la democràcia, però si procedeix de l’ull esquerra és una manifestació d’indignació. Uns són colpistes, els altres responen a un mal estar social.
És important que tinguem consciència que vivim sota un imaginari, que ens dicten no només la política sinó els mitjans de comunicació, que es construeix a base no d’informació, sinó de relats, d’arguments, que fan variar radicalment la naturalesa dels fets en funció de qui els du a terme. I aquesta manipulació sí que és un perill greu per a la democràcia, perquè com en l’aigua tèbia, en la qual es vol bullir la granota, aquesta no salta perquè la temperatura va pujant a poc a poc i s’hi acostuma, a poc a poc ens van intoxicant i de mica en mica patim els efectes d’aquesta intoxicació.
Loading ...
