Al Parlament han prohibit el Pessebre. Avui, Josep Maria de Segarra no podria escriure en el seu “Poema de Nadal”:
“ Veuràs la molsa al pessebre,
amb les figures de fang.
Veuràs la muntanya segura,
blanca de bens emblanquinats,
amb la llum dels teus ulls de criatura”.
Al Parlament, ja no és possible el símbol del bou i la somera, dels pastors i dels àngels celestials, de l’estel que anuncia la bona nova de Jesús, Maria i Josep.
Si ens traieu el Nen del pessebre i l’Estel que il·lumina la nit, què ens deixeu? La foscor i la tenebra dels vostres pensaments, i la paraula confusa, que avui omple el Parlament. Ens deixeu un “món cansat i gris, de miserables coses velles, emmascarades de vernís, del nostre món tan lluny de les estrelles”, lluminàries de fira que transformen el Nadal en unes esvaïdes “festes”, semblants a un mal carnaval, en les quals només el diner sura per sobre de tot bon desig personal.
Els que maneu, heu convertit els rius de paper de plata i les muntanyes de suro coronades de cotó, transformats en paisatges d’il·lusió, en “Terra erma”.
Recita Eliot: “l’agonia en paratges de pedra, ploralles i desori, presó i palau i reverberació de tro vernal a les llunyanes serres, aquell que abans vivia ara ja és mort. Nosaltres que érem vius ara ens estem morint”. I és que en els seus propòsits, ja no hi ha lloc per a la nostra esperança, que exalça el profeta: “La terra eixuta i el desert estan de festa, d’alegria, l’estepa floreix… Enrobustiu les mans que es deixen caure, afermeu els genolls que no s’aguanten. Digueu als cors alarmats: Sigueu valents, no tingueu por! Aquí teniu el vostre Déu que ve per fer justícia” (Is. 35, 1-4).
Amb la censura del pessebre, cancel·len el Nadal en allò que té de tradició cultural del nostre poble. Ens expropien les arrels de la nostra cultura, el que ens ha fet al llarg del temps. El sentit cristià de la vida, que transformat en expressió popular, omple de noms la nostra terra: Santes Creus, el Montsant i El Carmel. És el signe que bateja les nostres festes quan ho són de veritat, perquè el poble les celebra des de temps immemorial. Com explica Fra Valentí Serra de Manresa a “Entrem dins del pessebre”, des del segle XVIII, quan els caputxins el difongueren a casa nostra i en feren alguns de tan monumentals i populars que convocaven a la gernació; va ser el cas del Convent de Santa Madrona, també les figures del naixement en la seva forma diminuta entraren a les llars i institucions de Catalunya. Fins ara.
La censura del pessebre és generadora d’una dinàmica de destrucció molt més gran, donat que els fonaments religiosos no han romàs confinats a l’espai del sagrat. S’han empeltat en la dinàmica més material de la societat, entrecreuant-se amb la maduració de la racionalitat. Si es perd aquesta relació, el que va quedant és una carcassa sense substància interna perquè han cegat les fonts que la nodrien. Les mateixes que ens han dut als principis morals de la interioritat, l’emancipació, la dignitat i l’amor de donació, per situar quatre claus de la nostra cultura.
La censura pretesament religiosa, no únicament castiga a la majoria de catalans que ens considerem catòlics, sinó que esdevé exclusió cultural, perquè en un país com el nostre, la cultura i el fet nacional són indestriables dels signes cristians. Què celebrem el 23 i el 27 d’abril, sinó un Sant i una Verge? Certament la fe és un do, però la cultura és un deure.
Diuen que ho fan per respecte al laïcisme -un concepte imposat perquè no forma part ni de l’Estatut ni de la Constitució. Fals. No és respecte, sinó censura. És un secularisme rampant, l’aliat més poderós del consum desmesurat, perquè és precisament el pessebre, riu i muntanya d’il·lusions immaterials, el seu contrapunt popular. Així es liquida la joia de l’encontre familiar, el goig de les nadales, desapareix l’alegria de les fires de Nadal i, exclouen de la institució pàtria, l’art de l’escola d’Olot, perquè té la gosadia de donar forma a signes celestials. Sense pessebre, el Parlament es declara fora de la tradició catalana, la mateixa que l’Estatut reclama per afirmar els drets històrics.
Malgrat tot, per a molts de nosaltres:
“El camí ens ha portat a Betlem!
Xiscla l’alegria nova!…
Va ser una nit que va florir l’estrella,
i va néixer l’Infant!..”.
Bon Nadal!
Article publicat a La Vanguardia
Josep Miró i Ardèvol: El més important que he fet a la meva vida és casar-me amb la Muntsa, tenir fills, el Marc i el Josep i, però això ja és una feliç derivada, una néta, l'Anna. El més gran que m'ha passat és haver disposat del do de la fe. A partir d'aquí, tota la resta són conseqüències o complements.