Sunak i el Brexit

Rishi Sunak és considerat un realista al món polític britànic. Sunak continua sent partidari del Brexit però d’un Brexit reformat. Per aquest motiu, el seu recent ascens al poder ha pogut ser assenyalat com “la fi del brexitisme”, és a dir, la fi de la ideologia dels deliris respecte a la capacitat de Gran Bretanya d’“anar per lliure al món”, que va culminar a la tragicomèdia de l’efímer Govern de Liz Truss, la seva antecessora immediata.

Sunak, com la majoria dels economistes, sap que el Brexit no funciona. És conscient del seu fracàs estrepitós i de les seves falses promeses, però no l’abandona ni el condemna. Tracta de buscar una nova relació del Regne Unit amb la UE “basada en el sentit comú“. Li agradaria “reconduir i suavitzar” el Brexit, però topa sistemàticament amb el veto dels euroescèptics del seu partit.

Sunak va votar a favor de marxar al referèndum del 2016, i es va referir a aquest com a portador d’“enormes beneficis i oportunitats”, pel sol fet de sortir de la UE. Però des de llavors ha anat madurant la seva valoració sobre la sortida del Regne Unit de la UE.

La política econòmica de Liz Truss va portar la lògica del brexitisme a un extrem absurd

La política econòmica de Liz Truss va portar la lògica del brexitisme a un extrem absurd. En els últims vuit anys, sempre sota governs tories, la Gran Bretanya ha baixat de l’euroescepticisme pragmàtic de David Cameron al Brexit mitjà-tou proposat per Theresa May, després al Brexit dur de Boris Johnson i d’allà al Brexit fantasiós de Truss. La revolució del Brexit ha seguit un patró familiar, llevat que, mentre que tradicionalment la “revolució devora els seus fills” amb una radicalització cap a l’esquerra, a la Gran Bretanya ha estat cap a la dreta.

El somni del Brexit va prometre una Gran Bretanya que tornaria al “magnífic dinamisme del segle XIX”. La resta del món ho havia de creure perquè els fanàtics brexitistes així ho creien. En lloc d’això, un viatge que va començar amb l’eslògan de “recuperar el control” ha acabat en una espectacular pèrdua de control.

La dura realitat ha arribat als brexitistes i l’opinió pública britànica comença a encaixar-la. Si hi hagués eleccions generals demà, i la gent votés d’acord amb el que diu actualment als entrevistadors, els tories pràcticament desapareixerien del mapa electoral. I el que és més revelador, la creença residual al Brexit entre els que van votar a favor, que es va mantenir durant molts anys, sembla que s’ha trencat. En un sondeig realitzat fa uns mesos, només el 34% dels entrevistats afirmaven que la Gran Bretanya va fer bé a abandonar la UE, mentre que el 56% responia que va ser un error. L’últim sondeig de fa uns dies mostra que els que opinen que el Brexit ha estat un error ja suposen el 63%, davant del 27% dels que el segueixen defensant.

Els problemes econòmics derivats de la sortida de la UE salten a la vista: desproveïment de productes bàsics i sanitaris, augment de la burocràcia i barreres reguladores nacionals per a les empreses, manca de treballadors en alguns sectors per les noves normes sobre immigració, impossibilitat d’executar l’acord amb Brussel·les per impedir el restabliment d’una frontera entre les dues Irlandes que al mateix temps no faci fallida la unitat del mercat britànic. Els grans acords comercials de lliure comerç promesos pels promotors del Brexit no s’estan complint. El signat amb Austràlia és molt limitat i les negociacions amb els Estats Units estan estancades.

Per descomptat, no tots els mals econòmics de la Gran Bretanya, que són molts, es deuen al Brexit.

Fins i tot abans de la votació del 2016, el país patia un problema crònic de productivitat i una excessiva dependència del sector financer. A mesura que l’efecte de la pandèmia perd força, es veuen amb més claredat els efectes del Brexit. En molts indicadors, com la inversió empresarial i la recuperació del comerç després de la Covid, l’economia britànica ha sortit més mal parada que cap altra del G-7. El nombre de pimes que mantenen relacions comercials amb l’altra banda del canal de la Mànega ha caigut aproximadament en un terç.

Segons projeccions oficials, el país perdrà al voltant del 4% del PIB com a conseqüència del Brexit. Les agències de qualificació Moody’s i S&P han reduït les perspectives econòmiques del Regne Unit d’estables a negatives. És clar que sí, “és el Brexit, estúpid“, clamen avui els seus adversaris, parafrasejant una famosa consigna electoral americana.

El valor de les empreses que cotitzen a la borsa de París ja és superior al de Londres per diverses raons, però el Brexit és la primera

Segons el professor Anand Menon, membre del think tank britànic Changing Europe, “ens encaminem cap al convenciment general que el Brexit està perjudicant clarament l’economia britànica, però molts no ho accepten encara pel que significa de renúncia necessària al mantra fundacional del Brexit: take back control“. Considera que “el Regne Unit podria considerar renegociar amb la UE per assolir un acord similar al que té Suïssa amb Brussel·les, però és un model difícilment acceptable per a Brussel·les per la seva complexitat, ja que es tracta d’un conjunt d’acords sectorials de difícil gestió; a més, un problema important del model suís és que també fixa la lliure circulació de persones, cosa inassumible per Londres“. Segons Menon, “el deteriorament de l‟economia britànica es fa cada dia més evident. El valor de les empreses que cotitzen a la borsa de París ja és superior al de Londres per diverses raons, però el Brexit és la primera”.

Diuen els experts que “Sunak és tot menys un europeu convençut”.

El seu món se centra a l’eix Silicon Valley-Londres-Bombay, i no al Londres-París-Berlín. El 2016, ja se sap, era un ferm partidari del Brexit. Però si mai va compartir alguns dels deliris del brexitisme, segurament ja els ha perdut a hores d’ara. Com va demostrar en la lluita pel lideratge del Partit Conservador amb Truss l’estiu passat, és un realista que dóna prioritat a la solidesa de les finances públiques i a la credibilitat del mercat, igual que Margaret Thatcher. I el realisme exigeix que, en circumstàncies econòmiques extraordinàriament difícils, com les actuals, el Govern redueixi les barreres per fer negocis amb el seu mercat més gran, que és sens dubte la UE, i no que les augmenti.

Sunak s’enfronta amb dues proves immediates.

La primera és ben coneguda: el Protocol d’Irlanda del Nord. No només és una qüestió difícil en si mateixa, sinó que l’estancament al voltant d’Irlanda del Nord també està bloquejant el progrés en altres fronts, com ara la reincorporació de Gran Bretanya al programa europeu Horizon per a la cooperació científica.

La segona prova ha cridat menys l’atenció. Durant el govern de Theresa May, totes les normatives de la UE existents es van mantenir a la legislació britànica, llevat que les normatives individuals se substituïssin explícitament per noves normatives nacionals. Amb la fantasia de Truss, s’ha introduït un projecte de llei que cremarà a la foguera tots els reglaments actuals d’origen comunitari per a finals del 2023. Els departaments administratius hauran de presentar un argument especial per mantenir cadascuna de les més de 2.400 normes o substituir-les individualment per noves normes nacionals. Si Sunak pren seriosament la seva idea de “centrar-se en l’important per a l’economia britànica”, haurà de rebutjar aquest esbojarrat projecte de llei i tornar a començar.

El dogmatisme embogit de Truss ha generat un sentiment general de pànic.

El dogmatisme embogit de Truss ha generat un sentiment general de pànic. Lord Clarke opinava que amb ella l’economia britànica arriscava assemblar-se a les de l’Argentina o Grècia. Segons un columnista del Financial Times, el problema de fons és la mentalitat que ha conduït al Brexit, és a dir, imaginar-se que el Regne Unit és el que va ser en una altra època i no el que és avui en realitat; que està en igualtat de condicions econòmiques amb els Estats Units, que la lliura és tan forta com el dòlar, que té un accés a centenars de milions de persones, que, si surten de la UE no problem, la resta del món vindrà corrent a oferir-nos homenatges i diners; el país que s’imagina Truss és un gos minúscul que es creu gran”.

Estimen els analistes que pot ser que Sunak sigui econòmicament competent i realista, però haurà de tirar endavant les seves propostes revisionistes amb un partit crònicament dividit a la seva esquena.

Els ideòlegs del Brexit continuen sent forts i encara no han aterrat a la realitat de les coses. En nom de la unitat del partit, probablement n’haurà de mantenir alguns al Gabinet. Si la democràcia britànica funcionés com la majoria de les democràcies occidentals, el país tindria ara mateix unes eleccions generals o una “moció de censura constructiva”, que portaria immediatament al poder el Partit laborista. Però la democràcia britànica no funciona així. Els tories segueixen tenint una àmplia majoria al Parlament. Atès que, segons apunten els sondejos, la majoria dels diputats conservadors perdrien els escons en unes eleccions, és poc probable que es voti immediatament. Tot i això, l’enuig i la dissensió dins del partit conservador són tals, i la crisi econòmica de tanta gravetat, que la Gran Bretanya podria veure’s abocada a unes eleccions generals abans del 2024.

Arribin quan arribin les eleccions, els votants britànics, com fan tradicionalment, “faran fora els bastards”, segons resa l’argot electoral habitual, gairebé amb tota seguretat i triaran un Govern de centreesquerra moderat. El líder laborista, Keir Starmer, està mostrant una cautela excessiva respecte a Europa, per por de no recuperar els votants del nord d’Anglaterra que es van passar a donar suport a Boris Johnson per “fer el Brexit”. Continua repetint “fem que el Brexit funcioni”, un eslògan lamentable, ja que dóna a entendre que l’única cosa dolenta del Brexit és que no s’ha aconseguit que funcioni correctament. Si el laborisme fes cas a una opinió pública cada dia més contrària al Brexit, hauria de fer seva aquesta altra consigna: “fer que la Gran Bretanya funcioni, malgrat el Brexit”. I en darrer terme, gosar demanar la seva abolició.

Zoe Williams, comentarista del prestigiós diari The Guardian, escriu que “la majoria dels britànics ara pensen que el Brexit ha estat una mala idea, però el govern es mostra reticent a reconèixer-ho; en tot cas, la tendència contrària al Brexit és creixent i irreversible”.

Timothy Garton Ash, prestigiós analista polític britànic, acaba d’escriure: “Ningú sap què passarà demà. Però el rumb és clar. La Gran Bretanya ha iniciat, per fi, amb Rishi Sunak, el seu llarg i dolorós viatge de tornada dels deliris del Brexit”.

Aquests deliris tenen conseqüències directes sobre la probable descomposició d’un país anomenat Regne Unit.

El Tribunal Suprem britànic acaba de vetar la celebració d’un segon referèndum sobre la independència d’Escòcia. La líder escocesa Nicola Sturgeon no ha trigat a reaccionar: amenaça de tractar les properes eleccions escoceses com a plebiscitàries, o sigui, convertir-les en un segon referèndum de facto. El Brexit ho ha canviat/empitjorat tot. Fa vuit anys, un dels arguments de Londres era que, si Escòcia s’independitzava, quedaria fora de la UE, ja que el Regne Unit i països com França o Espanya en vetarien l’accés. Després el Regne Unit va decidir sortir de la UE gràcies al Brexit, en contra de l’opinió d’una gran majoria d’escocesos. Per a Rishi Sunak, la decisió “clara i definitiva” del Tribunal Suprem britànic és un alleugeriment perquè, almenys a curt termini, li treu el problema de sobre i passa la pilota a Sturgeon i al Govern escocès.

El pla B de Sturgeon -que les properes eleccions siguin un referèndum de facto- té nombrosos inconvenients.

Fins i tot en cas de guanyar-les el sobiranisme, Londres podria ignorar-ne el resultat. A més, és probable que el bloc unionista decideixi boicotejar-les, de manera que la seva legitimitat seria qüestionada. Un sector de l’Scothis National Party (SNP), la raó de ser del qual és l’obtenció de la independència, prefereix l’alternativa més radical d’una declaració unilateral d’independència a la catalana i la confrontació directa amb Westminster. Les darreres enquestes suggereixen un empat virtual entre partidaris i enemics de la independència. Tot indica que la fractura dins de la societat escocesa és creixent, com també ho és entre Escòcia i Anglaterra, gràcies al Brexit.

 Loading ...