Des del col·lapse de la Unió Soviètica, les economies occidentals han prosperat, en bona part, gràcies al seu immens avantatge tecnològic acumulat durant les dècades prèvies.
El que primerament eren innovacions essencialment militars es propagà ràpidament a l’economia civil. Només cal recordar que l’antecessor immediat del internet actual fou una xarxa de comunicació de les forces armades nord-americanes, i que les tecnologies digitals troben ben sovint el seu bressol en l’electrònica militar.
Avui, l’economia occidental és essencialment dependent de la connectivitat a internet. Pocs saben que, rere els aparells Wi-Fi domèstics i les antenes de telefonia 5G i 4G s’amaga una infraestructura terrestre i marítima extraordinàriament vulnerable i composta de milions de kilòmetres de cables.
L’amenaça és ben simple: si aquests cables es tallen, internet deixa de funcionar. És clar, el problema veritablement greu no és si el tall es produeix en el fil que duu internet a un barri o determinat poble, que serien els últims branquillons de l’arbre, sinó si succeeix en una de les branques més grans o fins i tot en el tronc.
I el tronc d’internet el trobem en els escassos cables submarins que connecten els continents entre ells i que transporten el 95% del tràfic mundial, el 5% restant correspon essencialment a la connectivitat per satèl·lit, un sector encara a les beceroles i que en darrer terme també necessita cables per assegurar l’enllaç terrestre.
Edward Stringer, general retirat de l’exèrcit de l’aire del Regne Unit, explica que arreu del món només existeixen 200 cables submarins, que tenen cadascun el diàmetre aproximat d’una mànega grossa i poden transportar uns 200 terabytes de dades per segon.
Stringer prossegueix exposant que la majoria d’aquests 200 cables convergeixen en una petita dotzena de colls d’ampolla internacionals, on el tràfic s’agrupa. Aquests punts serien probablement el taló d’Aquil·les més vulnerable de tota l’economia mundial.
La nostra economia digitalitzada i descentralitzada reposa en darrer terme en un número increïblement petit d’indrets físics crucials
Paradoxalment, doncs, la nostra economia digitalitzada i descentralitzada reposa en darrer terme en un número increïblement petit d’indrets físics, i per tant físicament destructibles.
Europa i els Estats Units es troben a més particularment exposats al risc de sabotatge, ja que empren els cables submarins de forma particularment intensiva.
Un exemple banal: cada cop que algú es connecta al seu compte de correu electrònic Gmail des de Barcelona, ho està fent en realitat per informació que travessa l’Oceà Atlàntic en un d’aquests cables submarins, ja que Google emmagatzema les dades als Estats Units.
Rússia i la Xina, en canvi, tenen l’avantatge de dependre menys dels cables submarins ja que ambdós països formen part de la massa continental euro-asiàtica. A més, tenen moltes menys interaccions amb els gegants tecnològics nord-americans que es troben a ultramar.
Segons explica Stringer, tant Moscou com Pequín són conscients de la vulnerabilitat física del internet occidental.
Rússia hauria desenvolupat vaixells de recerca para-militars amb capacitat de transportar submarins no tripulats per baixar fins al fons de l’oceà. A ningú no se li escapa que una aplicació d’aquests enginys podria ser tallar cables o col·locar explosius sense ser detectats.
La Xina també estaria explotant aquesta vulnerabilitat submarina de diverses maneres. Una d’elles és col·locant els seus propis cables, un servei que les empreses del gegant asiàtic estarien oferint a preus particularment competitius.