És un secret a veus que els fons de recuperació no estan funcionant bé. No és cap sorpresa. Amb els fons ordinaris de la UE que es reben cada any, Espanya és un dels països que en pitjor i menor quantia els executa.
Amb aquest precedent era difícil creure que l’allau de diners que representen els Fons del Mecanisme de Recuperació i Resilència tindrien una gestió adient. La situació ha arribat a un extrem tal que Espanya corre el risc que Brussel·les adopti la situació de retallar-li part d’aquests fons. El resultat es veurà en l’examen final que Brussel·les durà a terme el desembre, quan també es coneixeran les normes que regulen aquesta possible penalització.
Fins ara els fons comunitaris no eren objecte de cap càstig en el cas de no realitzar-se. Com a molt podia haver-hi un no rebre els diners per a una determinada quantia i activitat si aquesta havia estat mal tramitada, però en cap cas penalitzava sobre la xifra total de la qual podia disposar. Ara ja no serà així.
Els problemes que té Espanya són d’índole diferent. Per una banda, hi ha el capítol de les reformes perquè els fons estan connectats també amb condicions de millores estructurals. Una de les més importants és la de les pensions, i a hores d’ara les modificacions que ha introduït el ministre Escrivá no semblen convèncer a Brussel·les.
Un segon problema, aquest ja directament connectat amb els fons, és que després d’un any i mig del seu funcionament encara no està operatiu el sistema de control. Aquest fet significa que, com a mínim, de tota la part més gestionada per les comunitats autònomes no es disposa d’informació centralitzada.
La tercera qüestió, la que és més de domini públic, és deguda al fet que els diners no estan arribant a les empreses per culpa de la feixuga gestió burocràtica. Finalment, alguns dels PERTES dissenyats no s’ajusten bé a la realitat. És el que passa en el cas de Nissan.
Després que l’empresa automobilística abandonés els terrenys i la planta de la Zona Franca, només queda “viu” un únic candidat. És el consorci D-Hub format per dues empreses catalanes (QEV Technologies i BTech) que volen endegar una fàbrica per produir a mitjà termini 100.000 vehicles elèctrics i que podria recuperar progressivament fins a un miler dels antics treballadors de l’empresa japonesa.
No és una solució completa pel forat negre que ha deixat l’abandonament de Nissan, però és una solució prou satisfactòria i a més és l’única que hi ha sobre la taula.
Aquest consorci va sol·licitar del PERTE (Projecte estratègic per a la Recuperació i Transformació Econòmica) per al vehicle elèctric i connectat, 150 milions dels 300 milions que calculen que necessiten pel projecte. Han estat atorgats 107,8 milions a fons perdut. No é la xifra demanada, però sí que són suficients perquè el projecte tiri endavant.
El problema no ve per aquí, sinó per les condicions de l’aval bancari que necessiten presentar davant del ministeri. El compromís per part de les entitats financeres que hi participessin no és petit perquè accepten garantir el risc del projecte durant 3 anys i mig, amb el que pot significar de canvis en els governs o bé que la Comissió Europea no consideri adequada l’execució. Això fa que l’aval a 15 dies de finalitzar el termini encara no existeixi.
La dificultat més important és deguda a la dimensió que hauria de tenir i aquest problema es connecta amb el disseny del PERTE, que obliga al fet que el 90% dels diners concedits siguin lliurats el primer any. Però com aquest projecte, igual que molts altres, es desplega progressivament en el temps, el consorci no necessita tants diners el primer any i, per tant, l’aval seria d’entrada molt menor si s’ajustés a la realitat de la inversió que duran a terme durant els primers 12 mesos.
El problema radica en el fet que la regulació del PERTE obliga a acceptar aquest 90% i no admet una regulació progressiva més adaptada a la realitat del projecte. Aquest cas el subratllem perquè apunta a un punt sensible de la indústria catalana, però ni molt menys és únic on es repeteix el problema que el disseny dut a terme per la burocràcia no s’ajusta bé a la realitat dels projectes empresarials.
Loading ...
