El XX Congrés del Partit Comunista Xinès fixa objectius de supremacia tecnològica pel 2035

El mes de març de 2018 l’Assemblea Popular Nacional de la Xina va rubricar un moviment decisiu de Xi Jinping per a arribar al poder absolut: la fi de la limitació de dos mandats presidencials establerta per la constitució. Arribat a la presidència de la República el 2013, Xi hauria hagut d’abandonar el seu càrrec al capdavant del país com a màxim el 2022, complides dues legislatures de cinc anys.  Però la reforma de 2018 li permetia governar pràcticament fins a la seva mort. Enterrava el sistema successori que havia instaurat el  gran reformador Deng Xiao Ping  (1978-1989),  per evitar els excessos personalistes viscuts durant el maoisme. La reforma de 2018 obria les portes al seu hereu, el  xiisme.

Aquell moviment de 2018 era el darrer d’una llarga llista de purgues i reformes per a consolidar la seva figura al capdavant del poderós Partit Comunista de la Xina (PCX).

Des de la seva arribada a la presidència de la República l’any 2013, havia endegat una llarga campanya contra la corrupció institucional que li va permetre eliminar la dissidència interna en el partit; havia reorganitzat les Forces Armades per a assegurar la seva  lleialtat  (concepte que Xi prima per sobre dels altres); i havia reformulat el paper de la Xina en el món,  insuflant assertivitat i promovent un nou nacionalisme.

Xi Jinping va aconseguir  fins i tot incloure en la constitució el seu “pensament“, un llistat d’idees força elaborades durant els seus anys de segon del president  Hu Jintao, el seu predecessor (2002-2012).  Xi considera essencial la cohesió del país,  només assolible  sota el mandat únic i incontestable del Partit Comunista,  únicament controlable per un sol home com ell.

El que va passar l’any 2018 rubricava el fracàs del pensament occidental  sobre la Xina. Durant dècades, les elits polítiques i econòmiques europees i americanes varen creure  en la liberalització econòmica i política de la Xina. Xi havia entès que, una vegada assegurat el creixement i assolida la independència econòmica  des de l’apertura a l’economia de mercat,  adoptada per  Deng Xiao  Ping l’any 1978, la porta cap a la “liberalització“  havia de ser tancada.

Cinc anys després, acaba de clausurar-se  a Pequin el XX Congrés del PCX, que ha consagrat Xi Jinping (69 anys) com el líder més poderós del país després del fundador de la República Popular Xina (1949), Mao Tse Tung.

L’actual cap de l’Estat i secretari general del PCX, a més de president de la poderosa Comissió Militar Central, ha estat reelegit per a un tercer mandat de cinc anys al capdavant del partit, un fet inèdit des dels temps del Gran Timoner.

Xi Jinping ha col·locat els seus fidels a la cúpula del partit, el nou Comitè Permanent, i ha defenestrat possibles rivals. El nou número dos  és Li Qiang (63 anys), secretari general del PCX a Xangai, molt vinculat a Xi,  i previsible futur primer ministre en substitució de Li Keqiang, apartat del Comitè Permanent i que al març deixarà el càrrec per jubilació. Les imatges històriques de com l’expresident Hu Jintao era escortat per uns bidells fora del congrés visualitzaven  el poder total de Xi, molt crític amb el seu predecessor, i tenien tots els aires d’una purga política pública.

Li Qiang és un polític popular a la Xina. La seva elecció era  una mostra més que Xi valora la lleialtat per sobre d’altres virtuts. Els lligams entre els dos vénen de dues dècades enrere, quan Xi era secretari del partit d’una província (Zheijang), de la qual era oriünd el seu company. El seu nomenament trenca la regla no escrita que tot premier ha d’haver estat abans viceprimer ministre.

Els càrrecs tres i quatre del Comitè Permanent  són Zhao Leji (65 anys) i Wang Huning (67 anys), els dos únics, juntament amb Xi, que repeteixen mandat. El primer ha dirigit la lluita anticorrupció, una campanya molt popular que ha servit a Xi per a arraconar rivals, mentre l’altre és el principal assessor  ideòleg del PCX i aposta per un Estat fort i centralitzat. Els tres integrants restants són  cares noves: Cai Qi (66 anys), Ding Xuexiang (60 anys) i Li Xi (66 anys). La nova composició ha deixat fora el viceprimer ministre Hu Chunhua, únic representant de la facció de l’expresident Hu Jintao.

Després del XX Congrés del PCX, Xi impulsarà encara més el culte a la personalitat, fruit d’haver convertit el lideratge col·lectiu en unipersonal, sent les seves consignes i directrius, dogmes de fe. Els seus “pensaments socialistes“ introduïts a la Constitució xinesa  són d’estudi obligatori.

Xi Jinping basa la seva doctrina a imposar que el PCX és l’única forma capaç de dirigir el país, amb ell al capdavant, i per això no ha dubtat a aplicar campanyes anticorrupció, ha exercit una fèrria disciplina de partit, ampliat la censura a internet i prioritzat la repressió en regions com Xinjiang i Hong Kong. La seva perpetuació en el poder deixa la Xina, ara per ara,  sense un successor o dofí designat, cosa que pot generar inestabilitat en el cas de la seva incapacitat o mort sobtada.

El XX Congrés ha aprovat per unanimitat el seu programa polític.

El partit es compromet a salvaguardar la seguretat nacional i s’enfortirà l’exèrcit. Les paraules de Xi no descarten l’ús de la força per incorporar Taiwan a la sobirania xinesa. La guerra comercial amb els Estats Units i l’ambigua posició xinesa sobre la guerra d’Ucraïna auguren una política més dura amb Washington. Les grans línies del programa econòmic, caracteritzat per la seva continuïtat, són tres: covid zero, modernització i consecució de l’autosuficiència tecnològica i  creixement “equilibrat“  doblant la renda abans de 2035 (el “somni xinès“).

Malgrat tanta unanimitat i celebració, Xi Jinping no ha pogut ocultar les dificultats que confronta. Encara que l’estricta política de covid zero ha reduït les víctimes, els seus efectes sobre l’economia són catastròfics. Confinar Xangai, la capital econòmica del país, amb tanta severitat com s’ha vist i s’està veient encara, té  costos importants. L’activitat industrial i el comerç marítim han rebut un cop dur, i això suposa un retrocés en el creixement anual del PIB. L’aguda crisi del sector immobiliari, amb una influència del 30% en el PIB, també ha agreujat la situació. La caiguda d’una economia global com la xinesa, ara condemnada a l’aïllacionisme, ha creat  un malestar en una població cada vegada més enutjada pels confinaments massius d’una estricta política anticovid que encara es mantindrà.

A Xi Jinping li ha tocat bregar amb una economia en hores baixes, traçar un pla de sortida per a la política de covid zero i afrontar desafiaments externs tan importants com l’augment de la tensió amb els Estats Units. El creixement acumulat dels tres primers trimestres de l’any en curs ha estat només d’un 3%, però el 24 d’octubre la Xina ha anunciat que la seva economia va créixer un 3,9% interanual el tercer trimestre, més del que s’esperava. La dada reflecteix una notable millora després d’un segon trimestre en que només es va expandir un 0,4% a causa del confinament de Xangai i altres urbs importants.  En tot cas, són xifres allunyades del 5,5% marcat com objectiu per les autoritats a principi d’any.

El yuan s’ha debilitat i les borses  han reaccionat amb fortes caigudes  després del tancament del Congrés del PCX. Molts economistes occidentals preveuen un creixement  lent del país, degut principalment a què Xi s’està centrant en el control del PCX. Consideren que la seva ambició ideològica  posa en risc el creixement.

Fa dos anys, Xi Jinping va presentar plans ambiciosos per a ampliar la riquesa del país i quadruplicar la dimensió de la seva economia a l’horitzó 2035. Aquest objectiu requereix que l’economia xinesa creixi quasi al ritme d’un 5% anual de mitja durant 15 anys. Molts economistes, de dins i de fora, creuen que no es podrà assolir. Segons un estudi recent del Centre de Geoeconomia del Atlantic Council, un think tank amb seu a Washington,  a mitjans d’aquesta dècada la Xina tindrà dificultats per a mantenir un creixement superior al 3% anual.

Al mateix temps que el XX Congrés del PCX, la UE celebrava una reunió informal del Consell Europeu dedicada a revisar els vincles amb la Xina per tal de reduir la seva dependència econòmica.  

Des del 2019, la UE considera la Xina  un “rival sistèmic“, però també un soci fonamental per a molts debats com la lluita contra el canvi climàtic.  La UE ha volgut mantenir un perfil propi davant Pequín en relació amb una política més agressiva propugnada  pels Estats Units.

Els Vint-i-set es varen proposar a la reunió no repetir amb Pequín els errors de la relació amb Moscou. Les lliçons apreses amb Rússia, quan les dependències adquirides en el terreny energètic s’han convertit en material de xantatge, sumades a l’actitud cada vegada més assertiva de la Xina de Xi Jin Ping, han portat a la UE a redefinir la seva relació amb Pequín.

El belga Charles Michel, president del Consell Europeu va declarar:  “Hi ha una voluntat d’evitar ser ingenus, però també de no embarcar-nos en una confrontació sistemàtica. Tenim el nostre propi model per a construir la relació amb la Xina“. La recepta europea reposa sobre l’acord per a  desenvolupar  una  “autonomia estratègica“ que eviti dependències en sectors econòmics clau, i alhora “diversificar“ les aliances amb la resta del món. Segons la presidenta de la Comissió Europea, l’alemanya Úrsula von der Leyen, “hem de fer atenció a les nostres dependències;  hem après la lliçó sobre la dependència excessiva de Rússia en combustibles i com és de difícil però necessari desfer-se’n”.

L’eix de la discussió dels líders europeus va ser un document presentat per l’Alt Representant  Josep Borrell, en el qual s’avisava  de la “creixent assertivitat“ de Pequín a l’escena internacional, que obliga la UE a  “revaluar la seva relació i assumir que la competència entre el model econòmic europeu i l’alternativa xinesa serà més agressiva en el futur”.  Borrell ja ho havia exposat amb cruesa en una reunió recent amb els seus Ambaixadors arreu del món:  “la UE es va equivocar confiant el seu benestar econòmic al gas barat de Rússia i al comerç amb la Xina, i ha d’assumir que aquest món ja no existeix  i preparar-se”.

Malgrat que la coordinació amb els Estats Units és imprescindible, la UE es proposa desenvolupar un model propi que no depèn de trencar lligams amb Pequín, com sí que voldria  Washington, i no canviar la dependència xinesa per una de nord-americana. “No hi ha cap veu rellevant a Europa que aposti per la deslocalització. Ningú no diu que no hem d’exportar, que no hem d’invertir, que no hem d’importar de la Xina“, va matissar el canceller alemany, Olaf Scholz, que ben aviat haurà de decidir sobre l’entrada del gegant xinès COSCO al port d’Hamburg, una qüestió que és motiu de  tensions al si de la coalició que governa Alemanya.  COSCO ja està present en el port grec del Pireu. Scholz  es distancia de col·legues que temen que Alemanya  ensopegui altre cop amb la mateixa pedra, la de la dependència excessiva, abans de Rússia i ara de la Xina.

Per la seva banda, Macron va declarar que “en el passat hem comès errors estratègics amb la venda d’infraestructures a la Xina“, en al·lusió a la crisi financera del 2008, que va forçar Grècia a acceptar l’entrada de capital xinès en sectors crítics. Pedro Sánchez, per la seva banda,  va defensar la idea “d’articular una política exterior molt més intel·ligent, creant ponts cap a Amèrica Llatina i Àfrica, diversificant les relacions econòmiques i comercials, sent conscients que la dependència en alguns elements ens fa vulnerables“.

Xi Jinping va néixer a Pequín l’any 1953, fill de Xi Zhongxun, exviceprimer ministre de la Xina i un dels fundadors de la guerrilla comunista que va operar en el nord de la Xina contra el Kuomintang de Chian Kai-Shek. El pare de Xi va ser un revolucionari company d’armes de Mao Tse Tung.  

Durant la Revolució Cultural va ser enviat a treballar al camp, després va estudiar enginyeria química a la prestigiosa Universitat de Tsinghua, a Pequín,  on també va obtenir el doctorat en teoria marxista i en educació ideològica i política a l’Escola d’Humanitats i Ciències Socials. Va entrar en el Partit Comunista de la Xina  l’any 1974. L’any 2007 va ser nomenat membre del Comitè Permanent del Buró Polític  del Partit Comunista.

Gideon Rachman acaba de publicar un llibre titulat “L’era dels líders autoritaris. Com el culte a la personalitat amenaça la democràcia en el món“. Putin és presentat com l’arquetip dels líders autoritaris  i figura com el primer  analitzat en el llibre. Venen a continuació Erdogan i Xi Jinping. El líder xinès és considerat per l’autor com el prototipus de culte a la personalitat. També afirma que està obsessionat per la caiguda de l’URSS. “Xi no creu que la caiguda de l’URSS fos només deguda als errors dels líders soviètics. Ell creu que Occident està impulsant aquest tipus de procés de manera deliberada amb la difusió d’idees liberals subversives, i està decidit a evitar que això es reprodueixi a la Xina”.

El professor de l’IESE, Pedro Nueno, fundador  de l’escola de negocis de Xangai China Europe International Business School (CEIBS), el coneix personalment i ha escrit sobre ell el següent:

“Xi Jinping acaba de ser nomenat per a un tercer mandat per a dirigir la Xina. És bastant evident que els xinesos estan d’acord amb la seva continuïtat. Si no ho estiguessin, ja hi hauria manifestacions de protesta.  He tingut ocasió de reunir-me personalment dues vegades amb Xi Jinping. Em va sorprendre com tenia de clara l’estratègia de govern. Volia reduir la pobresa a les zones menys desenvolupades de la Xina, millorar la sanitat i l’educació, estimular el desenvolupament tecnològic i obrir més el país, facilitant la sortida d’empreses xineses i l’entrada d’empreses internacionals. Volia bones relacions exteriors, principalment amb els Estats Units, la UE, Rússia, el Japó i tot el sud i est de la Xina. La Xina no vol guerres i ni Hong Kong ni Taiwan no són les prioritats de Xi Jinping, que per a ell són naturalment xineses, però si Hong Kong i Taiwan es declaren països independents, la Xina no trigarà ni cinc minuts a aclarir que són de la Xina.  Si es fan les coses bé no hi ha problemes amb la Xina de Xi Jinping. Al CEIBS ens sentim molt còmodes treballant en una escola internacional de direcció d’empreses en una Xina sota la seva presidència. En l’últim rànquing internacional d’escoles de negocis som el número dos  del món.   Tenim professors, alumnes i personal de tot el món. No hem tingut mai limitacions en el que hem organitzat”.

Professors del CEIBS estan convençuts que la Xina vol continuar mantenint una bona relació amb Europa. “La Xina continuarà venint a Europa amb la cartera plena per a adquirir tecnologia, no existeix en el món un lloc més fàcil per a fer-ho. Europa no ha de perdre de vista el gran objectiu de la Xina a l’horitzó 2035: arribar a la supremacia tecnològica mundial“.

Malgrat tanta unanimitat i celebració, Xi Jinping no ha pogut ocultar les dificultats que confronta Share on X