La situació a Europa, sobretot a Àustria i Alemanya, assenyala que sí. Des del punt de vista tècnic, Àustria està en alerta taronja i Viena es manté en risc molt alt, si bé des del punt de vista polític es defineix la situació com en modus d’observació.
En tot cas, els casos diaris per milió d’habitants confirmats a 7 dies són 1.500, el que representa, per poder-ho comparar amb les xifres espanyoles que s’acostumen a donar per 100.000 habitants, 150. És un llindar molt més exigent que l’espanyol perquè el ministeri, que va flexibilitzar els indicadors, situa el risc molt alt quan se sobrepassen els 2.500 però per cada 100.000 habitants. Sembla una xifra temerària perquè voldria dir que hi ha 2,5 casos per cada 100 persones i això és molt.
En el cas Alemanya el sindicat de metges ha alertat als estats federals perquè actuïn amb rapidesa i que allà on es disparin el nombre de casos es reaccioni immediatament obligant a l’ús efectiu de la mascareta FFP2 en el transport públic i a les àrees interiors d’accés públic. L’alerta no es pot separar de la convicció que quan arribi el fred tot anirà a pitjor. Experts en epidemiologia assenyalen que possiblement junt amb l’obligació d’utilitzar mascaretes calgui implantar noves mesures, com la del major dispersament en els grans esdeveniments, així com una acceleració de la vacunació.
A Europa, Àustria, en primer lloc, seguida d’Alemanya són els països on els casos s’han multiplicat més de pressa. Els segueixen a distància, França, Itàlia i Finlàndia. Aquest últim havent enregistrat un creixement accelerat a partir de finals de setembre. En contrapartida, el Regne Unit registra un nivell d’incidència molt baix. En el cas d’Espanya, les comparacions són difícils perquè el ministeri va decidir limitar el seguiment a les persones més gran de 60 anys. Per tant, en aquest moment no es té cap idea de com s’està propagant el viurs en el conjunt de la població. Es considera que els indicadors més fiables de l’evolució són els ingressos hospitalaris i a les UCI, i aquests presenten, en el cas espanyol, una situació tranquil·litzadora en el sentit que no registra cap pressió especial sobre les unitats de cures intensives ni en els ingressos hospitalaris. Però aquest indicador, que té l’avantatge de la precisió, té l’inconvenient que és un senyal retardat de l’evolució de la pandèmia perquè l’enregistra amb posterioritat a l’evolució dels contagis entre la població.
En els majors de 60 anys l’indicador no arriba als 200 casos per 100.000 habitants, i es considera que és una xifra baixa, però que ens situarien en els 2.000 per cada milió d’habitants. És clar que com és en un sector limitat de la població no es pot extrapolar al conjunt. En tot cas el que sí que és evident és que l’última setmana ha pujat 27 punts.
A les UCI l’ocupació mitjana està en el 2% i aquest és segurament el factor que marca més la tranquil·litat que es respira en àmbits oficials, però atenció, perquè ens hem acostumat al continu degoteig de morts, que és molt important. En l’última setmana han mort 173 persones més a tota Espanya. Fins i tot en períodes de baixa activitat, com és aquest de sortida de l’estiu, la mortalitat en termes comparatius és important i això significa que no en pot menystenir el problema de la Covid. Per desgràcia els morts només fan impacte quan es registren a l’entorn més immediat i aquest continuat degoteig ha perdut per la seva persistència, tota l’espectacularitat tràgica que la novetat sempre incorpora. Però, només cal pensar com reaccionaríem si ens diguessin per primera vegada que hi ha un virus evolucionant pel carrer que ha matat 173 persones en una setmana. Sens dubte ens alarmaríem molt més que ara, que la xifra es repeteix una vegada i una altra.
És ben cert que ens acostumem a tot, però els tècnics i els polítics haurien d’estat immunitzats a aquesta indiferència perquè la seva responsabilitat és aconseguir que les morts a causa de la covid siguin insignificants, i no és el cas.
Loading ...
