Si féssim cas de les opinions abocades per algunes televisions i diaris, periodistes i opinadors, resultaria que Itàlia se’n va anar a dormir democràtica el dissabte i es va llevar feixista el diumenge. Més de 12 milions d’italians van votar la coalició de dretes, encapçala per Meloni, que va obtenir el 44% dels vots, sobretot gràcies als resultats del partit de la que previsible serà la primera dona cap de govern d’aquells país, Germans d’Itàlia, amb el 26% dels vots.
Darrere, i dins del mateix bloc, venia la Lliga Nord de Salvini amb un migrat 9% i Força Itàlia de Berlusconi, que va aguantar d’acord amb les previsions amb un 8%. Encara hi ha un quart aliat, però la seva presència no té significació, Nosaltres Moderem, que no va arriba a l’1%.
Aquest resultat d’acord amb el sistema electoral italià, en part proporcional i en part majoritari, li dona una amplíssima majoria en la cambra de diputats, entre 232 i 252 escons sobre 400 i també obté majoria absoluta al Senat amb entre 114 i 126 sobre 200. Els resultats del Senat són molt importants perquè Itàlia és un sistema bicameral pur, a diferència d’Espanya, i aquesta instància pesa igual a l’hora d’aprovar les lleis com el Congrés.
L’esquerra encapçalada pel partit democràtic va punxar i aquesta organització no va arribar ni tan sols al 20%. Fet que ha provocat la dimissió immediata del seu secretari general, Enrico Letta. Cal dir que la fortuna dels antics demòcrata cristians passats a la social democràcia ve sent al llarg de les eleccions més aviat poc feliç. Altres partits menors de la coalició eren els Verds, Esquerra Italiana amb el 3,6%, Més Europa 2,8% i Compromís Civil 0,6%. Al marge d’aquests grups hi havia el nou partit creat per l’antic dirigent del partit democràtic Itàlia Viva, que va assolir quasi el 8% dels vots. Per la seva part el Moviment 5 Estrelles, dirigit per Giuseppe Conte, va obtenir un 15% dels vots, la meitat del seu anterior resultat, on va encapçalar el govern, però considerat com a bo pels observadors, perquè va superar les expectatives que eren molt pitjors, gràcies als vots del sud. De fet, aquest partit ha sigut l’únic que ha aguantat en aquesta part d’Itàlia l’empenta del partit de Meloni.
Per què acusen de feixista a la coalició guanyadora i a Meloni en concret? El feixisme és un moviment polític clarament identificable. Es caracteritza per una visió totalitària de l’estat, on l’individu s’integra plenament sense marges per a la individualització o la diferència. D’aquí que una de les seves conseqüències sigui el partit únic. També una representació indirecta més o menys corporativa que no respon a la idea de la democràcia liberal d’un home un vot. En un sistema feixista, els sindicats i les organitzacions empresarials no existeixen i estan integrades en un únic sindicat de naturalesa vertical que harmonitza teòricament les diferències entre uns i altres i no admet determinats drets, com és la vaga o la llibertat d’expressió i de manifestació.
Un llibre de l’historiador d’Oxford Roger Griffing és particularment interessant en relació amb explicar el feixisme. Es titula “Modernismo y fascismo: La sensación de comienzo bajo Mussolini y Hitler”.
Què hi té a veure tot això amb les propostes, programa i discurs de Meloni i companyia?
Res. Absolutament res. El que fa la dirigent és criticar la immigració, defensar el sentit nacional d’una manera molt contundent, ser contrària a l’avortament, crítica amb les lleis LGBTI i el matrimoni homosexual, defensora de la família. Ella mateixa s’ha definit com a dona, mare, cristiana i italiana. I ni el seu programa polític, ni l’econòmic tenen a veure amb el corporativisme feixista. En tot cas respon a uns criteris de partit més o menys conservador. El que a la pràctica diu és que per a uns determinats sectors polítics i d’opinió es considera feixista a qui, per exemple, està en contra de l’avortament o no veu amb bons ulls les lleis trans i LGBTI. Però, és clar, això és donar gat per llebre, perquè precisament en una democràcia liberal es parteix del principi que ningú té tota la raó, sinó parts de la mateixa i que, per tant, el debat entre posicions diferents ajuda a construir aquesta raó a força d’ajuntar els trossos que estan repartits entre diferents punts de vista.
En tot cas el que ha quedat clar és que els italians han tornat a votar per un canvi substancial, ja ho van fer quan van donar la victòria al Moviment 5 Estrelles i ho han repetit ara. El que queda a l’aire és si aquesta victòria solidificarà aquestes posicions o, com va passar amb el M5S molt aviat comença a davallar. En tot cas una nova perspectiva s’ha obert a Europa perquè, junt amb Hongria i Polònia, és el tercer estat on hi ha una clara dissidència en el pensament imperant a Brussel·les.
Loading ...
