S’ha tornat a obrir el debat perquè Andalusia, seguint el camí iniciat per Madrid, ha decidit liquidar l’impost sobre patrimoni i a més el president Moreno ha assegurat que pensava dur a terme una reducció de la fiscalitat autonòmica. El que segurament sobrava en tot això era la crida a les empreses catalanes perquè es traslladessin a Andalusia, donada l’elevada pressió fiscal que suporten a Catalunya. Aquest fet i la iniciativa d’obrir una oficina a Barcelona ha crispat els ànims. Segurament sobrava el discurs de Moreno, que explota una veta que continua sent rendible a Espanya, sobretot després dels fets de l’1-O, que és “castigar” els catalans. Però aquesta desafortunada actitud no ha d’ocultar una realitat palesa. A Catalunya es viu una pressió fiscal molt elevada.
Traduir el que fa Madrid i ara Andalusia en termes de dúmping fiscal és exagerat, però és que, a més, uns autonomistes i federalistes que no fossin de via estreta haurien d’assumir la possibilitat que hi hagi competència en el terreny de la fiscalitat. No diguem ja si a més voldrien configurar-nos com a estat independentista.
A la UE aquesta competència fiscal existeix i és una de les raons per les quals l’impost sobre el patrimoni està pràcticament desaparegut, excepte en el cas espanyol, fet que ja hauria d’obrir pas a la reflexió, perquè si som tan europeistes, potser caldria ser-ho en tot. I si es vol parlar de dúmping fiscal és millor girar-se cap a Luxemburg, Irlanda i els Països Baixos, que són l’escàndol permès d’Europa.
Segurament, si en lloc d’aquests països del rovell de l’ou els que duguessin a terme aquestes pràctiques fiscals fossin Polònia o Hongria ja estarien anant cap al cadafal construït per la CE. I si es vol parlar de dúmping fiscal en el cas espanyol, l’exemple no està en Madrid, sinó, com és evident, en el País Basc i Navarra. Sobretot en el cas del primer i no tant per la foralitat com per l’anomenat “cupo fiscal” que és molt favorable al desequilibri contra els ingressos de la hisenda estatal i molt positius per als bascos.
De fet, la competència fiscal s’estableix no només entre estats, sinó entre municipis, i no passa res. Per tant, el problema no és que unes comunitats decideixin fer pagar menys i les altres més. Aquesta diferència comporta competitivitat i, en conseqüència, una major eficiència en les administracions públiques que falta els hi fa. El que cal és que la legislació que regula les autonomies resolgui un problema crònic que és el de la responsabilitat fiscal.
És a dir, que, a partir d’uns comptes clars i de l’existència d’un fons de solidaritat transparent, cada autonomia sigui responsable de gestionar els seus ingressos i despeses amb absoluta llibertat sense dret a recórrer a plorar-li més ingressos a l’estat. Ara, com el sistema de finançament és confús, gens transparent i dotat d’escassa responsabilitat fiscal, el poti-poti es produeix amb facilitat.
El que necessitem, i aquesta hauria de ser la bandera catalana, és un sistema de finançament que sent justa la relació entre ingressos i despeses atorgui un ampli marge de decisió, és a dir, de responsabilitat fiscal.
Loading ...
