Sí, Catalunya es degrada, que vol dir que perd les qualitats i atributs que li són propis de manera progressiva. Perd nivell, valor, bona imatge i bon funcionament.
Un dels elements més visibles i generador de majors costos econòmics i socials d’aquesta degradació afecten les dues grans infraestructures bàsiques del país, una vial, AP-7, i l’altra la ferroviària, sobretot Rodalies. Aquesta última és un problema crònic ben conegut que malgrat els “carinyets” entre la plaça de Sant Jaume i La Moncloa està en pitjors condicions que mai. Només ha faltat la gratuïtat del bitllet perquè, alhora que els viatgers van com sardines en llauna, dels 12 primers dies laborables del mes de setembre, només un no hi ha hagut cap mena d’avaria. La més important va durar 5 hores i va desballestar tot el tràfic ferroviari, també el de mitja distància. Per què això no es resol és un misteri o una manifestació d’impotència política. Com vulgueu. En tot cas degradació.
I què dir de l’AP-7. Està absolutament col·lapsada. Era un fet anunciat des del moment que se suprimien els peatges, que tenien data i hora fixada d’anys. No es va preveure res, i ara, després de tants mesos suportant el problema, la Generalitat i el Ministeri estan dialogant per veure quines solucions hi troben. I han advertit que pensar a resoldre alguna cosa abans del 2025, ni somiar-ho. Les grans mesures que duen entre mans és reduir la velocitat en determinats trams. El debat és si disminueixen la velocitat fins als 100 km/h. o als 70 km/h., com demana el servei català de trànsit. És a dir, l’autopista continuarà col·lapsada, anirem més a poc a poc, i hi haurà més accidents. No es pot dir que es tracti d’una solució. El pitjor del cas és que tothom sap quina és la resposta d’efectes immediats: restituir el peatge que, a més, ha de servir per pagar un manteniment que avui no està finançat. Però com hi ha la qüestió electoral, ni ERC, ni PSOE, ni els aficionats a augmentar sempre els impostos, és a dir Podemos i Colau, s’atreveixen a posar-hi el cascavell al gat.
Una altra característica de la nostra degradació és l’estat de l’ensenyament. Ja és una dada menor que el curs que ha començat més aviat del que era habitual ha tingut una posada a punt a correcuita i que 24 hores abans de l’inici els instituts amb jornada partida no sabien si la tarda seria lectiva o no. Per tant, un mal començament que no voldríem que fos el preludi de la contínua degradació del nostre ensenyament. La Fundació Bofill ja va instar a la Generalitat a actuar a causa de la caiguda dels resultats acadèmics dels alumnes, literalment deia que és urgent que el departament d’Educació impulsi mesures d’identificació, orientació, suport a l’alumnat per corregir la caiguda de resultats. Plou sobre mullat. Els resultats en llengua castellana, matemàtiques i anglès van descendint d’any en any i són pitjors en la mesura que disminueix el nivell socioeconòmic de les famílies, fet que posa en relleu la importància d’aquestes en l’educació dels fills. L’acreditat economista i columnista econòmic de La Vanguardia, Josep Oliver Alonso, afirmava el passat 16 de setembre que “el fracàs escolar és el secret més ben guardat de Catalunya” i presenta sense embuts la dissortada situació de la nostra educació.
Creix la violència letal. En només les últimes 48 hores hi ha hagut tres morts violentes i, el que és pitjor, perquè és indicador d’una violència de major entitat, dues ho van ser per armes de foc. A Catalunya s’està produint un creixement d’aquest tipus de delictes, el més greu, i en bona part està relacionat amb el fet que Catalunya s’ha convertit en l’empori de la producció i tràfic de marihuana. Poques setmanes enrere es van descobrir noves plantacions a municipis com Taradell i Prades. S’aprofita l’extensió del terreny forestal a Catalunya per introduir mosaics de plantacions difícils de detectar, si bé també a les ciutats s’estan produint aquest tipus de pràctiques d’elevada rendibilitat amb produccions que s’exporten a tota Europa. Aquest fet ha comportat el creixement de bandes organitzades i l’afluència d’organitzacions més grans procedents de la Unió Europea. El resultat és l’augment de l’enfrontament entre ells i el creixement d’aquest tipus de delicte que acudeix a l’assassinat quan cal. A més, l’abundància de diner negre facilita els intents de corrupció de polítics locals, guàrdies municipals i Mossos d’Esquadra. Catalunya no ha tingut mai problemes importants d’aquesta mena. Però això està canviant. Hem de prendre bona nota de què ha passat a països aparentment tan civilitzats com Suècia i els Països Baixos, on el creixement de la delinqüència organitzada i l’assassinat s’ha convertit en un problema.
I per acabar aquesta llista incompleta de causes de degradació, no ens podem oblidar de la plaga de les okupacions, que quantitativament és un producte específic de Catalunya. Quin escàndol, la que 60 anys enrere volia ser la Suïssa del Mediterrani és un territori on l’habitatge cada cop està més controlat per les bandes organitzades d’okupació. De tal manera que una sentència de l’audiència de Barcelona alerta del risc que corren els habitatges amb els rètols d'”es ven”.
Per si tot plegat fos poc, els Mossos també demanen un canvi de model policial però per una raó diferent de l’habitual i molt professional: per l’augment extraordinari de la violència.
Si no prenem consciència del que està passant i no sabem donar-hi resposta, aquests i altres factors de degradació acabaran per transformar Catalunya en un país molt deteriorat que ni els mateixos catalans sabran reconèixer.