L’últim afer, i no petit, ha estat que la proposta de reduir l’IRPF d’acord amb l’increment del cost de la vida, perquè la inflació no castigui tant al ciutadà i beneficiï en gran manera els ingressos de l’estat, que proposava el PP, ha estat derrotada per només 4 vots. Van votar a favor d’ella el PNB i el PDeCAT, que habitualment donen suport a Sánchez, però, ai l’as!, ERC es va abstenir.
Per què ho va fer? Si a les propostes que es fan al Congrés se’ls hi donen suport o són refusades no tant en funció de la seva bondat intrínseca, sinó de qui les presenta, anem malament, perquè el que ens interessa són bones propostes i no el nom de qui les posa sobre la taula. En el cas d’aquesta reducció de l’augment de la pressió fiscal provocada per la inflació plou sobre mullat, perquè Catalunya és amb diferència el lloc de l’estat on la comunitat autònoma recapta més impostos. Si a aquest fet se li afegeix que és on es recapta més amb diferència als municipis, en xifres del 2018, que ara són molt més elevades, tindrem la visió d’una ciutadania ofegada pels interessos tributaris de les administracions que condemnen als catalans a treballar 7 mesos cada any per pagar a l’estat, a l’autonomia i als municipis.
A Catalunya el 2018 la comunitat autònoma va ingressar quasi tant com el mateix estat, 24.221,9 milions d’euros per part d’aquest últim per 23.767,3 a càrrec de la Generalitat. Per situar un punt de referència, a Madrid només es van ingressar 21.680 milions per part del govern de la Puerta del Sol, mentre que l’estat n’ingressava 25.499,5. És a dir, 4.000 milions més. I no diguem ja la diferència en els àmbits dels municipis malgrat que la comunitat concentra el nombre més gran d’aquests amb rendes més elevades. Van sumar 5.368,2 milions d’euros. Clarament per sota del nivell català, que va ser de 6.068,5 milions.
Viure a Catalunya és car, però ho és sobretot per la pressió fiscal que nosaltres mateixos exercim, i en la qual, per cert, Barcelona n’és el principal agent. La primera pregunta és evident: tenen una traducció significativa aquests recursos? Perquè la realitat nua i crua és que la nostra escola està en una crisi terrible, la sanitat ha empitjorat de manera accelerada i el fracàs davant la pandèmia ha estat escandalós. Per tant, aquí hi ha un problema de mala gestió.
En aquest context afluixar la pressió de l’estat sobre els catalans, a la qual ERC no va donar suport, era bàsic. És incompatible queixar-se sobre la balança fiscal i alhora no voler que es redueixi la pressió fiscal de l’estat, perquè com totes les balances hi ha dues maneres d’anivellar-la. Bé perquè l’estat gasti més a Catalunya, bé perquè gastant el mateix ingressi menys. I això és el que sembla que no vol entendre ERC, segurament perquè abans de ser una esquerra catalana és una esquerra republicana espanyola.
