Drama, vodevil, fa anys que vivim en una estèril pugna inacabable entre ERC i JxCat, accentuada pel sorpasso dels republicans als postconvergents, que va estar precedida del fracàs del PDeCAT de capitalitzar l’herència de CDC.
Aquesta situació de conflictes de baixa intensitat permanent i cohesió fonamentada per la distribució de càrrecs i pressupostos, s’ha mogut aquest 11 de setembre.
Sense que la manifestació fos desbordant, cal dir que va superar les expectatives prèvies i això sempre té conseqüències, en aquest cas de la mà de l’element catalitzador que ha estat l’ANC, que va fer volar sense cap mena d’embut la necessitat d’una declaració d’independència per al segon semestre de 2023, precisament aprofitant el període de la presidència del consell de la UE per part del govern Sánchez.
Aquesta iniciativa ha estat molt criticada per tots, que són molts, els que creuen que cal abandonar aquesta via d’una vegada per totes. Però, amb objectivitat des dels ulls de l’independentisme, cal dir que per una vegada la fita està ben situada. El que ja és perfectament dubtós és que els passos intermedis es duguin a terme en la proporció adequada a l’objectiu. Òbviament, no hi hauria independència el segon semestre, però sí que es donaria un impacte molt poderós, que trencaria el relat del govern central i deixaria, com el rei que anava nu del conte, a ERC.
Empenyerà JxCat en aquesta direcció? Sembla difícil. El factor Trias, si s’acaba de definir i que constitueix una bona basa electoral de JxCat, evidentment no estarà d’aquí al maig vinent per massa algaravies independentistes, perquè segur que ha après la lliçó de les diverses causes que el van portar a ser derrotat per la mínima. Hi ha també el factor Giró, l’home de les finances de la Generalitat, membre d’última hora de JxCat amb grans ambicions polítiques i que aspira a tot des d’un renaixement seudoconvergent. També en aquest cas el plantejament de l’ANC és com una puntada a les parts més doloroses.
La prova de foc serà si JxCat és capaç de trencar o no amb el govern o, sense arribar a aquest extrem, imprimir-li una pressió en aquell sentit tan extraordinària que es faci evident el canvi de direcció.
Només hi ha un factor que juga a favor de la intensitat independentista: són els nuls resultats de la seva estratègia de les converses amb Sánchez.
Es va produir l’última, i més que última pràcticament quasi primera, reunió de la taula de diàleg al juliol; molt positiva, ni cinc de calaix. I el mateix es pot dir de la posterior cita entre Sánchez i Aragonès que només va servir per treure-li pressió al president del govern espanyol pel cas Pegasus, del que diu que ja no se’n recorda ni en fa cas.
De fet, l’entrega d’ERC és tan palesa que en aquest moment ja dona per descomptat el seu suport als pressupostos de l’estat, malgrat que ni tan sols ha olorat el seu contingut.
Sense voler dur a terme operacions sempre molestes, paga la pena assenyalar que els bascos com sempre diuen que “narinant-narinant”. La taula de diàleg ha donat un resultat zero. La comissió bilateral obté una nota semblant. No és que ni tan sols hagi aconseguit el traspàs de Rodalies, sinó que continua pendent l’històric traspàs de les beques! Històric no per la seva magnitud, sinó pels anys i anys i governs que han passat per Madrid, sense que es dugués a terme, malgrat haver-hi per entremig jurisprudència favorable a què es produeixi. Si el govern d’Aragonès-Junqueras no ha obtingut en tot aquest temps ni tan sols el traspàs de les beques, val més tancar la botiga per falta de negoci.
Però, el més escandalós de tot són els migrats resultats de la iniciativa del mateix Sánchez, la famosa, és un dir, Agenda para el Reencuentro. Si s’observa el seu contingut a l’enllaç precedent es poden constatar els següents fets:
- Bàsicament, són temes de política general de l’estat, als quals li deixen treure el cap a ERC, però que no concreten res.
- El llenguatge és molt clar. En realitat els compromisos són, en la seva major part, la disponibilitat del govern d’escoltar i prendre, si fa el cas, determinades demandes.
- Les concrecions que hi ha s’han incomplert d’una manera escandalosa.
En definitiva, ni tan sols en els 44 punts de l’agenda proposats per Sánchez es pot presentar un resultat substanciós. En aquestes condicions és evident que la foguera de l’independentisme, per poc horitzó que tingui, continua sent alimentada en aquest cas per la incapacitat d’ERC.
Loading ...
