Quan els governs s’adjectiven, en el nostre cas feminista i progressista, igual que quan es fa amb la democràcia, popular, orgànica, hem de posar-nos a tremolar perquè vol dir que aquells que detenten el poder de l’Estat han decidit que el nostre benestar passa per canviar-nos, volent que no, la forma de pensar. És la gran temptació totalitària, la que han aplicat sistemàticament totes les dictadures, sobretot d’esquerres, que saben de la importància d’orientar la ment de les persones. No es tracta només d’un excés de propaganda lloant els èxits governamentals. La qüestió va molt més lluny i significa aconseguir que la gent pensi de la manera que el govern considera que ha de pensar.
Aquesta és una acció sistemàtica que, des de l’època de Zapatero amb l’assignatura d’educació per a la ciutadania, s’està duent a terme i cada vegada més està centrada en la masculinitat, d’una banda, i la sexualitat, d’una altra, que són dues veritables obsessions d’aquest govern.
Ara mateix el ministeri de la Igualtat, que és qui concentra els recursos per dur a terme aquesta mena de campanyes, n’ha iniciat una de nova que és model en aquest sentit. Es tracta de construir “noves masculinitats“. Pareu atenció: des del govern ens volen conduir a decidir com han de ser i viure els homes.
Aquesta campanya, que porta per títol “El hombre blandengue“, planteja una contraposició entre una cançó que cantava El Fary amb una data tan llunyana com 1984 amb aquest títol, amb imatges de com ha de ser l’home, “blandengue”. És aquell que va a comprar, que té cura dels nens i de la gent gran i que també plora. És lamentable que es gastin diners amb obvietats d’aquesta mena perquè és evident que els homes ja fan totes aquestes funcions.
El que en realitat es vol dir és que ho fan en menor mesura que les dones, i això és cert, però aquí no hi ha només una qüestió de caràcters sinó també de condicions objectives. Només cal comptabilitzar els voluntaris a les ONG que es dediquen als menors desatesos, a la gent gran, a qui ajuda als bancs dels aliments, per constatar que la gran majoria són precisament homes.
El que en realitat es pretén és un home “feminista” i això ho ha explicat clarament la número dos de Montero, secretària d’estat perquè per càrrecs que no sigui, Ángela Rodríguez, que demana que els homes siguin feministes. És un problema que l’estat tingui una ideologia concreta com és el feminisme i ho seria exactament igual si en tingués d’altres menes perquè aquest fet trenca la necessària neutralitat de les institucions davant les diferents formes de pensar de la societat.
Pot ser que en aquest moment precís una sèrie de persones considerin que el feminisme és la gran resposta, i uns altres poden pensar que és el veganisme o l’animalisme, però això no dona dret a establir lleis, campanyes educatives, que empenyin la ciutadania cap aquest únic camí. És tot el contrari d’una societat plural. Per si no n’hi hagués prou el ministeri de la Igualtat, exigeix que la policia i les forces armades estiguin formades en “les noves masculinitats”. Darrere de tot aquest plantejament hi ha la idea que l’home en la seva versió comú i corrent és masclista. Ho posa en relleu un altre cas concret del govern:
Ara aportaran una “nova” estadística de les dones que són assassinades. En realitat de nova no en té res perquè en les estadístiques actuals ja és possible diferenciar per sexes les persones que han sofert un homicidi. Però d’aquesta manera s’emfatitza i s’infla més el globus de la violència contra la dona. És interessant veure la postil·la que acompanya a aquests assassinats de “dones, pel fet de ser-ho”. És clar, si es mata una dona, és que és una dona. De la mateixa manera que passa quan la víctima és un home.
El que s’intenta presentar amb aquestes estadístiques i amb aquest qualificatiu de dones mortes pel fet de ser-ho és que l’Home Actual, amb majúscules, pertany a la categoria masclista i és en si mateix perillós, i per això han de transformar-lo dotant-lo d’una nova masculinitat. El raonament es basa en el fet que la majoria d’agressors són homes, fet que es dona tant si la víctima és femenina com masculina. I això és inqüestionable, però evidentment d’aquí no es pot generalitzar el conjunt d’homes. De la mateixa manera que seria impresentable pretendre que, donat que la majoria de prostitutes són dones, totes les dones ho són. Aquesta mena de sil·logismes deformen part de l’orientació de les campanyes i de les polítiques del govern.
Per il·lustrar-ho tot plegat, han presentat una primera estadística que molts diaris publiquen fil per randa sense el més mínim esperit crític. Es tracta de les dones mortes de gener a juny, que són 19 i, a part d’un nombre tan minso, construeixen tota una teoria a partir de transformar els casos en percentatges i així es pot dir que la majoria d’assassinats són comesos per familiars, per exemple. És clar que, practicant aquest joc, es podria arribar a una conclusió encara més terrible perquè el 50% de les dones mortes ho han estat en mans dels seus fills o nets. Però sobre 19 casos, no és possible teoritzar.
Estan construint una cultura que condemna a l’home pel fet de ser-ho i al nen pel fet de ser-ho també, que transforma el pare en un etern sospitós. Estan construint una cultura en la qual només els homes gais o els que volen transitar a la condició femenina estarien lliures d’aquest pecat que és el masclisme que tot home, pel fet de ser-ho, porta a sobre seu com un pecat original, excepte aquells que es declaren feministes i que normalment acostumen a ocupar un càrrec públic.
Loading ...
