En aquest inici de temporada política, l’agenda del Govern Sánchez està marcada per tres clares prioritats.
Primer, moure’s i gastar diners públics com mai aprofitant el creixement dels ingressos que provoca la inflació i l’enormitat dels fons europeus disponibles. Aquesta abundància econòmica persegueix comprar electors davant les eleccions del maig que ve i les futures generacions. La utilitat i l’eficàcia d’aquesta despesa no importa gaire. Ho veiem, per exemple, en l’enorme contradicció dels 20 cèntims de subvenció per a la gasolina i el gasoil, que no només són contraris a criteris progressius, ajudar més a qui menys té, sinó que són contraris als criteris de la transició energètica, perquè estan subvencionant el consum de combustibles que cal reduir.
La segona línia és mobilitzar el seu electorat i en general tot l’àmbit d’esquerra i, en aquest sentit, s’utilitzaran els temes de sempre; s’accentuarà l’avortament, s’explotarà, si ja és prudent fer-ho, l’eutanàsia, que fins ara es mou amb nombrosos dubtes, es posarà sistemàticament a la picota a l’Església amb l’ajuda necessària d’El país, s’accentuarà la polarització que des de el primer dia presideix la línia política de Sánchez, basada en una cosa tan simple com imposar el seu propi punt de vista en un determinat decret llei o una llei, no admetre ni la més mínima esmena, i a partir de llavors assenyalar com a antidemòcrates, que no dobleguen l’espatlla, a qui s’oposin a aprovar la literalitat assenyalada.
La tercera prioritat no deixa de ser sorprenent en un partit de govern: es tracta de llançar tots els ministres a l’atac sistemàtic i continuat del cap de l’oposició. Això no és habitual, perquè entre altres coses, el que fa és assenyalar que aquest líder opositor té una altura política o una capacitat que li fa digne de tanta atenció i que per poc bé que es resolgui aquest atac, acabarà per afavorir-lo. El més habitual és a la inversa, que l’oposició envestia sense parar el president del Govern, perquè aquest ja posseeix tots els atributs i, per tant, l’atac no n’aportarà gaires més, sinó que, en tot cas, desgastarà part dels que té. Però aquests atributs no existeixen en un simple opositor, per alternativa de govern que sigui, reflecteixen un temor a la derrota fora de mesura, inseguretat excessiva i, per què no, una psicologia molt especial que mereixeria una anàlisi particularitzada.
Loading ...
