L’independentisme ja no és una opció guanyadora. És en tot cas un testimoni més o menys gran, però amb un objectiu que queda descartat de la política real. Tres fets ben concrets fonamenten la conclusió.
El primer, però no el més important, és la tendència sostinguda a les enquestes del CEO que va començar l’any passat en el qual el “no” a la independència guanya al “sí” en una proporció creixent De manera que en aquesta última enquesta el resultat és 52% pel “no” i un 41% pel “sí”. Serveix perquè reflecteix un estat d’opinió que no es produeix de forma espontània, sinó que és el resultat de la interacció política. I, en aquest sentit, entra en joc un segon i molt decisiu factor, la taula de diàleg i els acords entre ERC i el govern Sánchez.
ERC ha presentat sempre la taula com l’instrument que havia de permetre l’amnistia i la celebració del referèndum. Cal dir-ho amb el seu nom: ha estat sempre un engany perquè mai han estat a l’ordre del dia aquestes qüestions i ERC coneix perfectament que ambdues són impossibles. Per la seva banda, Sánchez ha venut al socialisme que la taula servia per desinflamar l’independentisme i afavorir el vot socialista a Catalunya. I els fets li donen clarament la raó.
Els acords que han arribat posen en relleu que en realitat la taula és només la pista d’aterratge perquè l’independentisme com a opció política real situada a l’agenda hagi passat a millor vida. Els acords són en aquest sentit ben clars, ERC i el president de la Generalitat admeten que l’independentisme no pot actuar desbordant la llei, i com queda clar que ni el govern té la intenció ni el marc constitucional permet dur a terme un referèndum sobre la independència, és evident que el que assumeix ERC és que no hi ha camí legal per arribar-hi, i com renuncia al il·legal, el corolari de tot plegat és clar. Aquest és el fet pelat, altra cosa és que els mitjans de comunicació de Catalunya, per facilitar aquesta pista d’aterratge, difuminin els contorns d’aquesta contundent declaració. Però, per escrit i en el marc de la taula de diàleg, l’independentisme que governa a Catalunya ha renunciat de fet i de dret a la via independentista. Això també significa que a Junqueras i a Aragonès no li queda cap roc a la faixa per negociar i d’aquesta manera també s’han convertit en la part més feble de l’equació.
El tercer factor, ben evident, és la desunió profunda en el camp independentista. Sempre hi ha estat, però passat els fulgors inicials i imposada la monotonia del dia a dia, les diferències ideològiques pesen més que la il·lusió per la independència. Per a la CUP i per a ERC la ideologia seva que situa aquests partís en l’àmbit de la progressia pesa molt més que qualsevol idea sobre Catalunya. Aquesta també és una altra evident realitat. Per entendre’ns, són “abans d’esquerres que independentistes”. No direm que a partir d’ara, perquè ja fa temps que funciona sota aquesta música, però sí que ara, de forma descarnada, es posa en relleu que l’independència de Catalunya és en tot cas una enyorança, però no un projecte polític.
