Allò que mai pot fer un president del govern és qüestionar la justícia, sobretot en les seves instàncies màximes, com el Tribunal Suprem, i donar per bona la corrupció política sota l’argument que no hi ha hagut enriquiment per part de les dues màximes autoritats responsables, els presidents de la Junta d’Andalusia i exministres Griñán i Chaves. Aquest tipus d’argument, amanit per frases com “paguen justos per pecadors”, i adobat per l’explicació que el PSOE no s’ha lucrat com a partit davant un delicte massiu de 600 milions d’euros, constitueix un escàndol que traspassa les fronteres d’Espanya.
Sota aquesta lògica, el cas Borràs tampoc tindria perquè ser especialment penalitzat ja que la seva acció, en el cas que es demostri certa, cosa que encara no s’ha produït, no l’hauria enriquit a ella. I què dir del “cas Pujol”, és una evidència monumental que Jordi Pujol no s’ha lucrat del seu llarg període a la Generalitat. No ha tingut més patrimoni –continua vivint al mateix pis que quan es va casar-, el seu estil de vida és d’una austeritat radical, malgrat això està imputat i se li demanen penes de presó molt elevades, i així podríem anar reiterant altres casos perquè el benefici de la corrupció política no significa en molts d’ells un lucre personal, sinó senzillament afavorir el manteniment del poder. El que es va fer a Andalusia era una xarxa immensa de clientelisme polític pagat amb diners públics que beneficiava, quan arribava les eleccions, el PSOE i els respectius presidents que anaven al davant.
Però el més greu de tot això és que quan governava Rajoy, Sánchez exigia, estem al 2015, abolir els indults als corruptes fossin qui fossin. Demanaven modificar la llei perquè el govern no pogués indultar ningú condemnat per corrupció i deien, per raonar-ho, al Congrés “cal tancar la porta de forma radical tots junts a aquesta possibilitat (la de l’indult) sigui qui sigui qui governi” i afegien “no hi ha termini mitjà. O estàs amb la corrupció o estàs contra ella” … “la corrupció no és d’esquerres ni de dretes, és d’indecents”… “que des d’ara mateix, es privi al govern, sigui del color del color que sigui de concedir indults a corruptes, siguin del partit que siguin”.
Totes aquestes expressions figuren en el diari de sessions i a més consten com una iniciativa legislativa que va ser debatuda el maig del 2015. Va ser el PP el que es va oposar al canvi. Amb aquests antecedents semblaria inviable que Sánchez pogués indultar, per exemple, a Griñán, ni tan sols amb un indult parcial.
El problema que aquestes actituds per part del govern que esmena la plana a la justícia quan no encaixa amb els seus desitjos, és que produeix una degradació de les institucions i una malfiança creixent en elles. La prova la tenim en el fet que ara ja s’especula que els canvis en el TC que impulsa unilateralment Sánchez i que li donarien la majoria de membres favorables a les tesis governamentals, són els que resoldran el problema dels presidents andalusos, sobretot el de Griñán que està condemnat a presó. Es tractaria ni més ni menys, de fer allò que els juristes refusen de ple, convertir el Tribunal Constitucional en una última instància jurisdiccional per sobre el Suprem i modifica-li la plana a aquest que, recordem-ho, el que ha fet és ratificar la sentència del Tribunal Superior de Justícia d’Andalusia.
Serà o no veritat, però la sospita creix abalada per la malfiança generalitzada dels ciutadans en Sánchez, com demostren les enquestes. Si aquest fet es produís, de la mateixa manera que s’exercissin els indults, la crisi institucional espanyola hauria fet un pas més cap a una situació catastròfica.
