No és poca cosa, de fet és l’escàndol polític de caràcter econòmic més gran de tota la vida democràtica del país perquè significa la condemna definitiva a dos expresidents de la Junta d’Andalusia que han governat al llarg de tot aquest segle. Cháves i Griñán. Sobretot el primer. I també perquè ambdós, més la que va ser consellera, Magdalena Álvarez, han tingut la condició de ministres del PSOE. És insòlit que tres exministres vagin a petar a la presó o a la inhabilitació. També és un fet extraordinari pel nombre d’alts càrrecs condemnats, 19 exactament. I especialment per la xifra fraudulentament utilitzada que supera els 600 milions d’euros.
Recordem breument els fets. El fil inicial d’aquesta història parteix, fa 11 anys, del cas “Mercasevilla“. A partir d’ell es va anar destapant una xarxa de suborns per part d’alts càrrecs del PSOE que consistia a donar ajuts a empreses sense la documentació i el control necessari fins i tot arribant a l’extrem de ni tan sols ser publicats aquests ajuts al Boletín Oficial de la Junta de Andalucía. També en els ajuts per a les prejubilacions de les empreses s’introduïen persones alienes a les mateixes. D’aquesta manera es va estendre una trama extraordinàriament àmplia que fent ús de diners públics afavoria aquelles persones i empresaris que tenien afinitat amb el PSOE, alhora que es construïa una xarxa clientelar perquè la garantia de la continuïtat radicava en que els socialistes es mantinguessin al govern.
Tot això ha quedat abastament demostrat i la discrepància, que també s’ha manifestat a la sentència que condemna a presó Griñán, 3 vots a favor i 2 en contra, és si el seu delicte, a diferència del de Chaves, havia d’incorporar l’entrada a presó. Però aquest fet no treu per a res la magnitud de la manipulació política que el socialisme ha operat a Andalusia.
Davant d’aquesta realitat, una organització normal hauria assumit les seves responsabilitats, hi hauria de demanar perdó, tot assegurant que ja han pres les mesures perquè no es tornés a repetir. En lloc d’això, el PSOE de Sánchez nega la major. Qüestiona la sentència condemnatòria que no és res més que refrendar el que va establir el Tribunal Superior de Justícia d’Andalusia, si bé ara ho fa el Suprem.
Les raons que dona el secretari general actual d’aquest partit, Juan Espadas, és que els condemnats són “persones honorables“. És un estrany argument per qui acaba de ser condemnat i a més afegeix que el frau tenia com a finalitat un fi social que és una forma de dir que el fi justifica els mitjans, i que, per tant, el valor de la norma és relatiu. És un argument que podria utilitzar sense problemes Laura Borràs acusada d’un fet que tècnicament s’assembla, però que òbviament per la seva dimensió està a anys llum de la magna operació del PSOE andalús. A Borràs se l’acusa d’haver fragmentat el que havia de ser un sol contracte per així, com que la quantitat era menor, poder acollir-se a la contractació directa i afavorir a un amic. Les xifres són modestíssimes, però si es confirma, el delicte hi és.
La nova portaveu del govern, ministra d’Educació i Formació Professional, ha intervingut també amb unes declaracions que són impròpies d’un membre de l’executiu i que demostren la incompatibilitat entre ser la màxima responsable d’Educació del nostre país i alhora portaveu del PSOE, perquè ha volgut justificar l’afer a força de constatar que el programa havia estat aprovat pel govern andalús amb els vots del PP, sense considerar que no és el programa el que es discuteix, sinó la forma com s’han lliurat els diners d’aquests programes sense cap mena de control, en uns nivells increïblement escandalosos. L’altre argument és que el PSOE no s’ha finançat amb aquests diners. Aquesta és una veritat a mitges, i no ho ha fet directament, però sí que a través de la compra i fidelització de vot que li permetia continuar al poder a Andalusia. També ha insistit en la finalitat social, donant els ingressos mínims a qui més els necessitava, però és clar, resultava que els necessitats només eren d’una banda, i que les ajudes en cap cas es feien públiques per evitar aixecar la llebre.
No pot ser que el govern espanyol actuï d’aquesta manera, i manifesta una vegada més que es mou en l’àmbit de l’arbitrarietat dels bons i dels dolents. És bo aquell qui a mi em convé, i és dolent el que va contra els meus interessos. Estar governats sota aquests criteris és un perill per a tothom.
