Catalunya la gran absent de la política espanyola

Darrere de les gràcies i desgràcies de la taula de diàleg i del futur de Puigdemont, la realitat ens mostra que Catalunya ha desaparegut de l’agenda política espanyola. De ser una qüestió crucial que depassava fronteres al no-res més absolut. Com ha estat possible aquesta evolució? Sobretot si la comparem amb el que passa amb el País Basc, que sense declaracions d’independència, ni grans esquinçaments de vestidures, ni grans cridòries aconsegueix estar permanentment amb els seus temes en l’agenda del govern espanyol. I això malgrat el seu molt més reduït pes econòmic.

Cal recordar que econòmicament el conjunt d’Euskadi és poc més que el de la ciutat de Barcelona i és que no tot és economia crua i pelada, malgrat la seva importància, sinó que resulta decisiva l’eficàcia política. I aquí l’escàndol és encara més gran, el PNB, que porta el pes de l’agenda política basca, té menys diputats que la meitat dels que configuren els dos partits que governen la Generalitat. En el recent debat de la nació el paper d’ERC, la força política del president de la Generalitat, va superar tots els límits de la inutilitat política devorats per les actituds istrigàmiques de Rufián, que a més per la seva reiteració ja no sorprenen ningú. La forma es menja el contingut, i el contingut poc té a veure amb el que necessita una veu que formuli el punt de vista català. I què dir de la feblesa de la veu de la representant de JxCat, Lídia Noguera?

I no serà que no existeixin grans qüestions. Aragonès manifestava a mitjans de juny, o sigui fa menys d’un mes, el seu gran malestar per les inversions de l’estat a Catalunya. Però arribada l’hora de la veritat aquesta qüestió desapareix de l’escenari del Congrés i de les exigències del govern. Perquè del que es tractava era de “l’estat de la nació” no de les noves mesures per a la crisi que a Sánchez se li havien acudit. I en aquest estat de la nació calia recordar que Catalunya només rep 1 de cada 3 euros compromesos pressupostàriament, mentre que Madrid n’ha rebut 6 de cada 3. O que tenim un dèficit estructural de 233 milions en el règim tarifari del transport. O més important encara, l’etern traspàs de Rodalies. I si anem a xifres més grans podem assenyalar els 12.000 milions que la mateixa Generalitat establia com a dèficit de la inversió de l’estat des del 2009, i això ho deia fa 3 setmanes.

Però en arribar al Congrés se’ls hi oblida. Com se li oblida la llarga llista d’obres inacabades que s’estenen en el temps. És el cas de l’accés al port que forma part del Corredor Mediterrani, que hauria d’haver acabat el 2018 i que amb la previsió actual no ho farà fins al 2030. O l’estació de la Sagrera que no té data per a la seva posada a punt, malgrat que els trens ja hi passen. O les obres de Sant Andreu Comtal que s’han endarrerit 14 anys. O el ferrocarril de Sant Feliu que es van iniciar el 2018, 3 anys després de redactar el projecte. O el gran hàndicap en el corredor ferroviari que són els trams Vila-seca-Castellbisbal i Castelló-Vandellòs i Tortosa, que amb sort no estaran llestos fins al 2024, després de dècades de retard. O l’eterna obra de la Ronda Litoral a l’alçada de Sant Boi que va iniciar-se el 2008 i que no té data de finalització. Per a més escarni ara que la autopista va saturada després d’aixecar els peatges, tampoc té data de finalització la N-II de Maçanet a la Jonquera; és més, hi ha seriosos dubtes que es realitzi… precisament perquè l’autopista ara és lliureu de peatge. O l’autovia Valls-Montblanc que també porta més de 10 anys de retard. I així podríem anar seguint i seguint, perquè el desastre és extraordinari.

Però res de tot això forma part del debat polític espanyol, com no forma part la revisió del sistema fiscal pendent des del 2014, i ni una paraula sobre el famós dèficit fiscal català que gràcies a l’esforç de l’independentisme ha passat a millor vida. I no és només en el terreny del finançament, la inversió i les infraestructures, és que hi ha altres qüestions que resulten inexplicables. Per exemple, com és possible que Catalunya sigui, després de l’extensíssima Castellà-Lleó, la segona comunitat autònoma que té més municipis, i sobretot més persones, quasi 100.000, que no tenen accés a cap servei bancari presencial? Andalusia, molt més rural i poblada que Catalunya, només té en aquestes condicions 14.000 persones.

Es miri per on es miri, la política espanyola a Catalunya és un desastre fruit de la incapacitat i impotència dels governants catalans, per situar-la a l’agenda política espanyola. Ells són la millor expressió d’allò que afirma Marx (i vostès ja entendran a quin d’ells em refereixo) quan defineix la política com “l’art de buscar problemes, trobar-los, fer un diagnòstic fals i aplicar després mesures equivocades”.

 Loading ...