La que havia de ser una setmana triomfal del president del govern amb motiu de la cimera de l’OTAN a Madrid, s’ha vist enterbolida pels fets de Melilla.
Recordem-ho: un assalt massiu de subsaharians a la tanca de Melilla va ser durament reprimit per la gendarmeria marroquina, donant lloc a una xifra mal coneguda de morts, però que tot indica que supera la trentena. A més de centenars de ferits i unes imatges de cossos amuntegats realment tenebroses.
Davant aquest fet, l’actitud de Sánchez ha estat molt censurable, perquè d’entrada va felicitar les forces policials del Marroc mostrant una pleitesia impròpia d’un cap de govern. Va reiterar, i ja molt a pilota passada en unes declaracions a La Vanguardia, que els responsables de tot plegat eren les màfies, quan aquestes és sabut que no operen en els assalts a la tanca i que en tot cas quan es cometen homicidis, a més d’altres possibles responsables, la principal culpa sempre recau en qui els comet.
Per arrodonir-ho el govern va negar la necessitat de tota investigació, i així una vegada més mostrava la seva subordinació al poder marroquí (per cert, Espanya ja ha començat a bombejar gas per nodrir a aquest país del sud, fet que a la curta o a la llarga complicarà encara més les difícils relacions amb Algèria).
El perquè d’aquesta subordinació al rei Mohamed és una incògnita. En aquest moment una gran foscor plana sobre les relacions d’Espanya amb el veí del sud, un fet absolutament insòlit.
Per contrapesar-ho compta amb les imatges de la cimera de l’OTAN, l’ansiada foto amb Biden i amb el conjunt de líders de l’aliança. Imatges que per cert acaparen tota la primera plana de La Vanguardia que fa així una extraordinària exhibició del seu sanchisme, completat pel seu cantó oficiós que opera des de les pàgines d’aquest diari cada dilluns, Ivan Redondo -l’assessor a la cerca de l’ocupació perduda- que en el seu darrer article titulava emfàticament “Sánchez torna”, el que de pas assenyala, no sabem si involuntàriament, que havia marxat.
Ara, tot és OTAN i com deia un titular en termes elogiosos, “més tropes, més armes, més OTAN”. No són idees realment que contribueixin a generar un imaginari pacífic. En realitat el que s’està configurant sota la direcció dels EUA i la supeditació dels països nòrdics com a principals actors, és una aliança guerrera. Ja ho va provar amb la seva desafortunada intervenció a l’Afganistan i ara es prepara per a horitzons potser més ambiciosos.
Perquè, cal preguntar-se quin sentit té tant rearmament, tants diners, tants soldats, davant l’amenaça russa, que equival a la dimensió d’una amenaça italiana, perquè aquest és la mida de l’economia russa, si bé encara amb més desequilibris i febleses internes que el país del mediterrani.
Els astronòmics pressupostos militars que significa l’agregat de tots els països de l’OTAN no tenen sentit si la referència és defensar-nos només de Rússia. Aquí hi ha molt més i en aquest molt més la imbricació en l’horitzó de la potència xinesa. No és perquè sí que han estat convidats a la cimera de Madrid els països de l’est asiàtic a més del Japó, Austràlia i Nova Zelanda que són la línia fonamental de contenció en relació amb el règim de Pequín.
En plena crisi Sánchez rearmarà Espanya en uns nivells insòlits. Ara mateix ja estan destinats 2.043 milions per a l’adquisició d’avions Eurofighter. És una xifra equivalent a tot el que es gastarà amb els 20 cèntims de bonificació dels carburants. De fet, Sánchez ja ha destinat d’ençà que ha arribat a la Moncloa 13.000 milions d’euros a la compra d’armament. Cal situar aquesta xifra al cantó de la despesa que s’està fent per ajudar a la societat a trampejar la crisi.
Tot plegat sembla com si l’actual president del govern estigués preparant, no tant una estratègia militar per a Espanya, com un quedar bé amb els seus socis de l’OTAN que li permeti en un futur pròxim ocupar un càrrec internacional d’importància.
Però la realitat de tot plegat és que amb l’actual configuració del que és l’OTAN, una aliança militar cada vegada més amb vocació ofensiva dirigida pels EUA, el paper d’Europa no només queda desdibuixat, sinó que actua contra els seus propis interessos. Només un exèrcit europeu independent i una aliança amb els EUA que independitzés Europa de pertànyer a una mateixa organització, pot presentar un horitzó de futur que no ens comprometi en el conflicte dels EUA per l’hegemonia mundial.
Sembla com si l'actual president del govern estigués preparant, no tant una estratègia militar per a Espanya, com un quedar bé amb els seus socis de l’OTAN que li permeti en un futur pròxim ocupar un càrrec internacional d'importància Share on X
Loading ...
