El 1973 la sentència Roe contra Wade va obrir camí a l’onada que acabaria transformant a tota Europa la legislació sobre l’avortament, començant per França. Fins aleshores havia estat contemplat com un mal, un mal menor, i en tot cas era regulat de manera molt restrictiva. A partir del canvi operat per una sentència judicial, es va transformar cada vegada més en una mena de nou dret. Aquesta concepció comportava importants contradiccions. Per exemple, en els propis EUA. Aquest país, actuant com a potència militant ocupant, ja feia més d’una dècada que havia legalitzat l’avortament al Japó derrotat després de la II Guerra Mundial. Si l’avortament era un dret, esdevenia que les japoneses havien gaudit d’ell durant molts anys abans que les mateixes ciutadanes nord-americanes.
En realitat el que va fer aquella sentència, que sempre ha estat considera objectivament com a molt fràgil des del punt de vista jurídic, és substituir la capacitat legislativa dels estats, que són els qui regulaven fins aleshores aquest aspecte, per una decisió judicial. En definitiva, era transformar el Tribunal Suprem en una mena d’instància legislativa. És, evidentment, un trencament de l’equilibri de poders, però no és la primera vegada que passa, especialment a Amèrica. Hi ha precedents clars en aquest sentit a països com Mèxic o Colòmbia, en temes com el matrimoni homosexual o l’eutanàsia.
Ara el canvi, que en contra del que es diu no consisteix a prohibir l’avortament, retorna la capacitat de decidir als estats. En definitiva, es democratitza la consideració de com es vol que sigui l’avortament. Malgrat aquesta evidència, la reacció que s’ha produït a Espanya per la decisió del Suprem dels EUA no deixa de cridar l’atenció per la seva intensitat i pel tipus de qualificatius que es formulen.
La cap d’opinió d’El País, Marian Martínez-Bascuñan, assegurava sense el més mínim rubor que als EUA es vivia una nova guerra freda, “una guerra de baixa intensitat”, que la decisió era antidemocràtica. Ves per on que decideixin els ciutadans i els seus parlaments és ara contrari a la democràcia.
Jordi Amat, que d’ençà que va passar de La Vanguardia a El País pugna per sobresortir entre la progressia, considera que és una victòria “del leninisme reaccionari”. Una vegada més es qüestiona la dimensió democràtica de la sentència, traint l’evidència del que diu i qüestiona també la decisió dels jutges per una raó que ha de cridar l’atenció: perquè hi ha una majoria conservadora al Tribunal. És a dir, des d’aquest punt de vista només són vàlides les decisions de tribunals que tinguin una majoria determinada per la progressia, com ha estat succeint fins ara.
Tampoc els hi sembla bé el perfil polític dels sis jutges que van aprovar la sentència, perquè segons Amat el perfils que s’ha de tenir és el dels tres que s’hi van oposar (per cert, un resultat contundent). Però aquest mateix opinador, i altres com ell que critiquen la visió conservadora d’una part dels jutges, no tenen res a dir al fet que el sistema espanyol per escollir el Tribunal Suprem encara estigui més polititzat i es pugui escriure, en el mateix El País i el mateix dia sense cap mena de rubor, que “el PSOE pretén assolir la renovació (del TS) el juliol i així canviar la majoria conservador amb progressista, entre altres coses precisament perquè pugui decidir sobre la llei de l’avortament en un sentit diferent”. Més clar l’aigua. Voler canviar un TS forçant les circumstàncies per donar-li un determinat color polític per dictar una sentència que porta 10 anys esperant, això és vist com un fet plenament integrable a l’estat de dret, però la decisió clarament majoritària dels jutges nord-americans retornant la potestat de decidir sobre l’avortament als congressos estatals, això és vist com un atemptat.
És evident que darrere aquesta mena de reflexions niua una mentalitat que fa impossible la democràcia, perquè només valora que aquesta existeix si afavoreix els seus punts de vista, quan no és així la democràcia ha de ser arraconada i substituïda per aquella instància que decideixi en els termes més favorables.
En aquest debat els partidaris de l’avortament ni tan sols s’aturen a considerar que des de la sentència de 1973 ha passat gairebé mig segle i que al llarg d’aquest temps la ciència neonatològica ha fet grans progressos. Avui en el món de la investigació amb embrions, que no respira precisament una cultura “provida”, existeix un consens generalitzat que la manipulació ha de cessar necessàriament el dia 14, perquè els científics consideren que a partir d’aquesta data ja existeix un ésser humà únic i plenament diferenciat i que, per tant, no es pot manipular sobre ell.
Aquests i altres avenços, com el de la percepció del dolor per part del fetus, no alternen ni un mil·límetre els arguments dels defensors de l’avortament, que també en el pla científic ignoren tot allò que proclama d’evidència que hi ha un altre ésser humà en la cohesió a més de la dona, i que aquest és el problema ètic. Els arguments tòpics que “nosaltres parim”, “no som un objecte” passen per alt l’existència d’aquest ésser humà des de molt aviat, des de molt a l’inici de la gestació, que tampoc és un objecte. El discurs sobre l’avortament com a dret que no passa mai d’aquí, no té cap fonament jurídic, com ho constata la sentència del més gran dels països occidentals precursor de l’avortament. Referir-se a ell en nom de “la salut reproductiva” de la dona és un absurd. L’embaràs és un procés absolutament natural, ecològic per utilitzar el llenguatge a la moda, i el que afecta la salut de la dona és la seva ruptura brusca, l’avortament.
La contradicció entre que l’ésser humà engendrat pugui ser subjecte d’una deixa testamentaria, o que es facin cerimònies de dol i enterraments quan l’avortament és natural, és massa impressionant per no revelar que aquí hi ha un greu problema que els partidaris de l’avortament no volen afrontar: la naturalesa humana de la criatura engendrada.
En el fons, l’argumentació a favor de l’avortament es fonamenta en criteris que són incompatibles amb el debat racional que necessita la democràcia. El primer criteri és la desqualificació total d’aquells que són partidaris de la vida. El segon criteri és negar tota consideració humana al fetus. I el tercer criteri és utilitzar un llenguatge performatiu, ja n’hem vist línies més amunt algun exemple, convençuts que la paraula és capaç d’alterar la realitat.
Per exemple, Elvira Lindo clamava, en un altre article publicat a El Pais, que avortar és un dret, sense aportar ni el més mínim argument jurídic que ho justifiqui. Insistia en el dret a la salut, vinculant-lo a l’avortament i clamava perquè aquesta salut reproductiva no es barregi amb criteris morals. Tots aquests arguments, si són projectats sobre la vida en comú, defineixen un tipus de societat en la qual la democràcia, basada en la discrepància, la moralitat per guiar les conductes i el respecte al que no pensa com tu, no té espai habitable. És una paradoxa que els principals cantors de la diferència la liquidin quan aquesta és contrària a la que ells pensen, o mitiguen la veritat assegurant que la salut de la dona està en perill quan aquesta no convé als seus fins.
Darrere de l’avortament hi ha en definitiva un conflicte en el model de societat i dels valors que l’han de suportar. Aquest conflicte és més evident si es recorda, perquè sempre s’oblida, quina és la causa immediata de la necessitat d’avortar. Una relació sexual tan guiada per l’impuls que ha fet impossible utilitzar qualsevol dels múltiples sistemes anticonceptius que hi ha avui disponibles. El manteniment intocable d’aquest impuls pot justificar la mort massiva, només a Espanya són prop o de 100.000 cada any, les criatures avortades.
