Notícia de dos altres inspiradors de Putin: Surkov i Duguin

El post anterior ha tractat d’Ivan Ilyin,  inspirador principal de Putin que alguns analistes consideren “neofeixista, neocristià i supremacista“. Creu que Rússia  té “una missió especial”: “la gran pàtria russa està  cridada per Déu a seguir un líder providencial cap a la plenitud sobirana per a la redempció del món“. Putin creu ser aquest líder.

Dos altres inspiradors importants de Putin són Vladislav Surkov i Alekandr Duguin.  

El primer, nascut el 1964, és un polític i empresari rus. Va ser  Diputat de l’Administració Principal de Rússia entre 1999 i 2011, i se sent considerat  l’ideòleg principal del Kremlin. Va ser aleshores que va proposar el concepte de “democràcia sobirana“ per a Rússia.  Ha sigut assessor del president de la Federació Russa (2013-2020) i viceprimer ministre del govern rus (2011-2012 i 2012-2013).

Surkov combrega amb les tesis d’Ilyin, però no és mort, com Ilyin, sinó que parla habitualment amb Putin, a qui ha convençut que Ucraïna no és sinó “aquella Rússia per redimir dels altres territoris que van ser l’antiga URSS”. Segons  Surkov, l’enemic ideològic de tanta virtut russa és el cosmopolitisme corrupte occidental.

Pertany al partit Rússia Unida, el partit de Putin, fundat l’any 2001 mitjançant la unió de diversos grups parlamentaris (Unitat, Pàtria i Tota Rússia), tots ultranacionalistes. És un partit que s’autodenomina centrista i pretén representar  un ampli ventall electoral. Des de maig de 2012 està presidit per Dmitri Medvédev, lleial col·laborador de Putin, a qui  va cedir la presidència de Rússia en un interregne (2008-2012), per raons de normativa electoral.

Surkov és l’autor intel·lectual del concepte “democràcia permanent“, terme polític que pot tenir diferents interpretacions.

Segons ell, “és una forma de vida política de la societat en la que els seus poders, les seves institucions i les seves accions s’elegeixen exclusivament per la nació russa, en tota la seva diversitat i integritat“. És un terme que no ha agradat ni al mateix Medvédev, qui ha declarat que “si a la paraula democràcia s’hi afegeixen definicions d’algun tipus, això pot crear una estranya sensació, pot portar a pensar que en definitiva es tracta d’una democràcia no tradicional“. Adjectivar la paraula “democràcia“ ja se sap que és perillós. S’ha fet en el passat per a desvirtuar el terme “democràcia“ i justificar  règims autoritaris i totalitaris, com és el cas     de les “democràcies populars“ o  “democràcies reals“ comunistes, o la “democràcia orgànica“ franquista.

Surkov és un antic alumne de l’acadèmia d’art dramàtic de Moscou. Els seus detractors han escrit  que  el seu  crèdit polític  es deu a una barreja de teatre i política que manté Putin i la seva camarilla en el poder des de l’any 2000, amb perspectives de que duri fins ben entrada la dècada dels trenta, el mateix que es proposa fer Xi Jinping a la Xina.  Des de principis de la dècada del 2000, ha donat vida a falsos partits polítics d’oposició, creats per a contenir la ira d’una part de l’opinió pública i al mateix temps als opositors del règim, així com a vertaderes formacions pro-Putin, com Nachi (“Els nostres”), un moviment ultranacionalista fundat després de la “Revolució taronja“ ucraïnesa per a interceptar l’energia de la joventut russa abans de que es girés en contra del Kremlin.

Sarkov representa  la ficció de la democràcia putinista.

A Surkov se l’ha denominat “el cardenal gris“, “l’ideòleg del putinisme“, “el cervell de Putin“, “l’autor ocult“,  “el titellaire de Putin“, “el  príncep de les tenebres”,  “el Maquiavel rus“ o “el Rasputín de Putin“. És conegut el seu gust per  la intriga  i la manipulació. Diuen que és el que va convèncer Putin de que Ucraïna “no existeix“. Segons els experts,  és una de les poques persones a les que el president mai ha deixat de consultar. Sens dubte és una persona talentosa, polifacètica i lleial, el seu ascens al cercle íntim de Putin ha sigut meteòric. En tot cas, personatge crucial per a l’èxit electoral de Putin.   La seva inclinació teatral  el porta a practicar les arts negres de la política de  la postveritat.  La idea de Surkov és que els russos tinguin la sensació de que viuen en un país democràtic, que puguin participar i tinguin diferents opcions com a passa a d’altres  països democràtics de veritat. Sarkov representa  la ficció de la democràcia putinista.

Aleksandr Duguin és un pensador que diuen que encara és més perillós que Surkov. Afirma que Rússia té el deure històric d’unir l’imperi eurasiàtic.  Creu que Euràsia i el món necessiten un líder autoritari postdemocràtic que superi el xoc de civilitzacions i representi la tercera via entre l’Occident liberal i l’Orient il·liberal. Segons Santiago Zabala, filòsof que investiga els pensadors que més influència exerceixen sobre Putin,  “Duguin és avui el pont ideològic entre el Kremlin i Vox, Le Pen, Girogia Meloni i els altres que li donen suport a la UE”.

Duguin és filòsof, polític, historiador de les religions i avui, principal ideòleg del neoeurasianisme. Va néixer a Moscou l’any 1962. És cristià ortodox. Les seves idees han sigut qualificades de feixistes. Ha sigut el principal organitzador del Partit Nacional Bolxevic, del Front Nacional Bolxevic i del Partit Euràsia. És autor de més de trenta llibres, entre els que destaquen “Fonaments de Geopolítica” (1997) i “Quarta teoria política” (2009).  A la dècada dels vuitanta del segle passat, Duguin era dissident i anticomunista.  Va treballar com a periodista abans d’entrar en política i  de la caiguda del comunisme.  El seu llibre “Fonaments de Geopolítica”  ha sigut utilitzat com a llibre de text a l’Acadèmia de l’Estat Major de l’exèrcit rus. És un llibre que alarma especialment els politòlegs dels Estats Units, que es refereixen a ell com el del “destí manifest de Rússia“ (paral·lelisme amb el “destí manifest” que els Estats Units creu tenir, és a dir, una missió divinament inspirada per a expandir els conceptes de   democràcia i llibertat).

Duguin va publicar un article  titulat  “Feixisme: sense fronteres i roig“, en el que proclamava l’arribada a Rússia d’un feixisme “genuí, vertader, radicalment revolucionari i conseqüent“

A l’any 1997 Duguin va publicar un article  titulat  “Feixisme: sense fronteres i roig“, en el que proclamava l’arribada a Rússia d’un feixisme “genuí, vertader, radicalment revolucionari i conseqüent“.  “Els excessos d’aquesta ideologia a Alemanya  són un assumpte exclusiu dels alemanys, mentre que el feixisme rus  és una combinació de conservadorisme nacional i natural amb un desig apassionat de verdaders canvis“ .  Segons   Duguin “les,  Waffen-SS,  i molt especialment el sector científic  d’aquesta organització  hitleriana,  varen  ser un oasis intel·lectual en el marc del règim nacionalsocialista alemany“.

Duguin publica una revista pròpia anomenada Elementy, que es mostra partidària de la creació d’un “imperi eurosoviètic“ que s’estendria des de Dublín  fins a Vladivostok i també cap al sud, ja que “necessita un port a l’Oceà Índic“.

Duguin desaprova amb força el liberalisme, Occident i particularment l’hegemonia nord-americana. Es defineix com a conservador. “Nosaltres els  conservadors volem un Estat fort i sòlid, volem ordre i una família sana, valors positius, el reforç de la importància de la religió  i de la església a la societat“.  Els valors de la democràcia, els drets humans i l’individualisme són considerats per ell com no universals i exclusivament occidentals. L’imperi eurasiàtic, segons Duguin, “és capaç de lluitar amb èxit contra el món occidental dirigit pels Estats  Units“.