Veus crítiques sobre els règims autoritaris i la guerra de Putin

Una veu crítica és la de Thomas L. Friedman,  prestigiós periodista nord-americà. Ha guanyat tres vegades el Premi Pulitzer i és columnista setmanal del diari The New York Times. A més, ha escrit llibres sobre afers exteriors, comerç mundial, Orient Mitjà, globalització o qüestions ambientals. L’any 2005 va publicar un best- seller  sobre la globalització  titulat “El món és pla. Una breu història del  segle XXI“.

Ara Friedman acaba d’escriure un article titulat “La Xina i  Rússia mostren les debilitats de l’autoritarisme“, on explica que la dècada passada lluïa bé per als règims autoritaris i en canvi, era desafiant per als règims democràtics. Les cibereines, els drons, la tecnologia del reconeixement facial i les xarxes socials semblaven  demostrar que els líders autoritaris  eren molt eficients i les democràcies cada vegada  més ingovernables. El món occidental perdia la confiança en sí mateix,  líders russos i xinesos es mostraven arrogants i feien córrer la veu que els sistemes democràtics es trobaven  en fase d’extinció.

Però sobtadament, segons Friedman, va passar quelcom inesperat.  Rússia i la Xina, al seu parer, es varen passar de la ratlla i això els pot perdre.

Vladímir  Putin va envair Ucraïna  i, per a la seva sorpresa, les coses li van sortir malament, li estan sortint malament,  i va provocar “una  guerra indirecta amb l’OTAN  i Occident“. La Xina, per la seva banda, va insistir que estava  prou preparada  per a trobar una solució local a la pandèmia, i això no ho acaba d’aconseguir.  Moscou  i Beijing   confronten  forces i sistemes  molt més poderosos i implacables del que havien pensat, Moscou en el camp militar i Beijing en el camp del coronavirus.  “Aquestes batalles estan exhibint a les seves poblacions i al món sencer  les debilitats dels seus respectius sistemes autoritaris“. 

Putin es tranquil·litzava amb la idea que  -com que el seu exèrcit ja havia aixafat opositors militars a Síria, Georgià, Crimea i Txetxènia- podria acabar ràpidament amb un país de 44 milions d’habitants, que durant la darrera dècada s’havia anat movent legítimament cap a Occident i tàcitament era armat i entrenat  per l’OTAN.

Però  a la guerra d’Ucraïna, Rússia  està coneixent una inesperada desfeta militar i econòmica. I el que és igual d’important: ha mostrat amb precisió que el “sistema“ de Putin se sustenta en “mentir cap amunt” -tots diuen als seus superiors el que aquests volen sentir, fins  a arribar a Putin- i en “perforar cap a baix”, per a extreure els recursos naturals de Rússia, amb els que uns quants russos s’han enriquit en lloc d’alliberar els recursos humans del país i empoderar  la majoria. Així fracassen els països, pel predomini d’institucions extractives. Segons Friedman, la Rússia de Putin és una mena de “califat energètic“  basat en petroli, mentides i corrupció, i aquest no és un sistema sostenible.

Escriu que la Xina és un país “molt més seriós que Rússia“: no se sosté només sobre petroli,  mentides  i  corrupció,  encara que en té molta,  sinó en el  treball dur i els talents manufacturers i comercials de la seva població, dirigida de manera fèrria i vertical pel Partit Comunista Xinès. L’èxit econòmic de la Xina i el sentiment d’orgull derivat sembla haver fet pensar als seus líders  que era possible enfrontar sols la pandèmia.

En produir les seves pròpies vacunes, en lloc d’importar millors vacunes d’Occident, i en l’utilitzar el seu eficient sistema autoritari de vigilància i control per a detenir els viatges, realitzar proves massives i posar en quarantena a qualsevol persona o veïnat on aparegués la COVID-19, la Xina va plantejar la lluita contra el coronavirus com “una guerra” i va apostar per una política de “zero covid“.

Varen pensar que si aconseguien superar la pandèmia amb menys morts i una economia més oberta, enviarien “un senyal clar al món que  el comunisme xinès és superior a la democràcia nord-americana”. Però Beijing, mentre es burlava d’Occident, es va tornar sorprenentment negligent en vacunar a la seva gent gran. No fou un factor tan important quan la Xina va poder detenir la propagació de variants anteriors del coronavirus amb els seus estrictes controls de població. Però ara sí que és rellevant perquè les vacunes xineses no semblen ser tan efectives per a reduir l’hospitalització i la mort. Això ha portat al govern xinès a optar pel tancament total d’uns 400 milions de persones, que encara dura,  inclosa la capital econòmica del país, Shanghai, de més de 25 milions d’habitants. La sensació de fracàs és al carrer i, el que és més greu,  la reelecció de Xi Jinping com a gran líder del país d’aquí a sis mesos es veu cada vegada més compromesa.

Moralitat de la història segons Friedman: els sistemes autoritaris d’alta coerció són sistemes de baixa informació, i per aquest motiu  sovint s’enceguen més del que creuen.  Pensa que Rússia i la Xina es troben actualment en dificultats. El panorama ha canviat radicalment amb relació al proppassat mes de febrer, quan Xi i Putin van signar (el dia 4) una Declaració Conjunta assenyalant que la seva relació i amistat “no tenia límits“,  que l’ordre mundial liberal  estava arribant al seu final històric i que havia de ser substituït per un altre món multipolar, amb Beijing i Moscou com a capitals clau.

Friedman acaba el seu article declarant  que, malgrat els errors comesos per  Rússia i la Xina, està molt preocupat pel futur del sistema democràtic als Estats Units, Europa  i Occident en general. “La decadència de les nostres  institucions  polítiques i socials  és evident”.   No n’hi ha prou amb veure que els adversaris s’equivoquen, nosaltres també  hem de fer les coses millor.  La democràcia occidental ha de millorar la seva capacitat per a ser inclusiva i eficient. Però  pensa que , mentre puguem reemplaçar els líders incompetents i mantenir ecosistemes d’informació que exposin les mentides sistèmiques i desafiïn la censura, ens podrem adaptar a una era de canvis vertiginosos. “Aquesta és l’avantatge competitiva més important de les democràcies  comparades amb  les autocràcies”.

Una altra veu crítica és la de la historiadora canadenca Margaret McMillan, professora de la Universitat d’Oxford especialitzada  en  història contemporània.  Ha publicat llibres de gran renom com “1914: de la pau a la guerra“.

En una entrevista recent, opina sobre la guerra d’Ucraïna. Diu que “és la guerra de Putin“. Ell considera Ucraïna  un estat il·legítim. No suporta que Ucraïna miri cap a Occident,  defensa que és part de Rússia. Té motius econòmics per a envair-la: riquesa agrícola i indústria pesant.  Putin ha caigut a la trampa de creure’s als que li donen sempre la raó. Res del que ha  passat és excusa pel que el Kremlin està fent avui a Ucraïna.  Documentar els seus crims és vital per a protegir la població ucraïnesa. Cal tallar la dependència europea del gas i del petroli russos. No creu que veiem grans guerres, com un xoc entre la Xina i els Estats Units, però sí que veurem guerres a menor escala. La UE i l’OTAN són grans enemics per a Putin. No és cert que Occident es va comprometre a què l’OTAN no s’expandiria cap a l’est, va ser només un comentari  al marge d’un diplomàtic nord-americà en una reunió informal. L’OTAN s’ha ampliat cap a l’est per  petició desesperada i lliure dels estats implicats, atemorits per    Rússia.  Putin ha caigut a la trampa dels autòcrates, que consisteix en només escoltar els aduladors.

Caldrà preparar un Pla Marshall per a Ucraïna, que serà aviat membre de la UE

La guerra de Putin està fracassant. Putin necessita una victòria. Una Rússia vulnerable i humiliada pot ser més perillosa que una Rússia guanyadora. Cal distingir entre el poble rus i el govern rus. Arribarà un dia que Rússia serà capaç per si mateixa d’alliberar-se de tirans com els que ha hagut de sofrir històricament, tipus Stalin i Putin, i molts d’altres. El poble rus ha sofert molt. Nicolas Berdiaeff ha escrit sobre “la tradició de sofriment del poble rus“,  víctima de moltes guerres i de governants sanguinaris i tirànics. Caldrà preparar un Pla Marshall per a Ucraïna, que serà aviat membre de la UE. Caldrà reintegrar la població russa a la comunitat internacional, Putin no és immortal. Europa s’ha d’entendre amb una Rússia post-Putin. L’OTAN ha de deixar clar que no tolerarà futurs atacs. Putin no s’esperava el fracàs de la seva invasió, com fins ara s’està veient, ni tampoc s’esperava una reacció tan decidida de part de la UE, l’OTAN i els Estats Units. La comunitat internacional s’ha de preparar per a un llarg període de Rússia com  un estat pària.

Thomas Friedman i Margaret McMillan coincideixen en afirmar que Putin i Xi Jinping han comès un greu error de càlcul. Pensaven que un Occident liderat pels Estats Units estava a les acaballes, la sortida d’Afganistan hauria donat el senyal definitiu de la seva feblesa, i que ara era el moment d’atacar i acabar amb l’ordre mundial liberal instaurat després de la Segona Guerra Mundial i confirmat els anys 1989 i 1991 amb la caiguda del mur de Berlín i la desintegració de l’URSS.

De moment, els està  sortint el tret per la culata. Els Estats Units està disposat a repetir la seva experiència guanyadora de la Primera i de la Segona Guerra Mundial. Biden es proposa ser un nou Roosevelt. Lidera una coalició de 40 països aliats que suposen un 60% del PIB mundial, comparat amb el 20% que suposen la Xina i Rússia. Està naixent una relació més  estreta que mai entre els Estats Units i Europa. La reunió de l’OTAN a Madrid wl pròxim mes de juny serà una cita important. Una Rússia pària i decadent cau en mans d’una Xina que necessita Occident per exportar els seus productes i amb qui no gosarà enfrontar-se militarment. La Xina està observant l’experiència ucraïnesa amb molta atenció de cara a una possible experiència similar amb Taiwan (invasió).

Una tercera veu crítica és la de Monika Zgustova,  escriptora russa que segueix de prop l’evolució política del règim autocràtic de Putin. Acaba d’escriure un article en el qual exposa  que hi ha una data i un lloc clau a  la vida política de Putin: 10 de febrer de 2007,  Conferència de Seguretat de Munic.  Allí Putin va declarar formalment   -davant d’Angela Merkel, Javier Solana, diversos caps d’estat o de govern i directors d’organitzacions internacionals-  que buscava recuperar el territori, tot el territori,  perdut per l’URSS després de la Guerra Freda.  Volia tornar a Yalta. L’auditori va quedar atònit.  Al cap de pocs temps arribarien les seves operacions militars a Ucraïna, amb l’annexió de Crimea, i a Geòrgia, amb el reconeixement de dues de les seves regions -Abjàsia i Osètia del Sud- com estats independents.

Una de les biògrafes de Putin, Fiona Hill, ha escrit que  “Putin fa el que diu; si declara que té armes nuclears les usarà, en una mesura o altra“.

El politòleg búlgar, Ivan Krastev,  que, com també Hill, coneix personalment Putin, el descriu com astut i intel·ligent, però creu que ha perdut el sentit de la realitat durant la pandèmia  i s’està tornant cada vegada més fanàtic.  Segons Putin, Ucraïna és la gran traïdora de Rússia perquè es va acostant a Occident, el seu arxienemic.  En el seu discurs no hi ha ucraïnesos, només russos i antirussos. Segons Putin, Rússia ha sigut enganyada per Occident i per les antigues repúbliques soviètiques  avui independents,  algunes integrades a la UE i a l’OTAN.  Ucraïna, segons ell, és la gran traïdora.

Monika Zgustova acaba el seu article dient que, d’ençà que ha arribat al poder, Putin repeteix que l’esfondrament de l’URSS l’any 1991 no suposa el final de la Segona Guerra Mundial. Segons ell, la Guerra Freda era la continuació del conflicte i el seu acabament només suposa una pausa, no el final.  Imaginava que el 2022 els ucraïnesos donarien la benvinguda a les tropes russes invasores i que ell reunificaria Rússia amb Ucraïna I arribaria així triomfal  a les eleccions de 2024  i repetiria 16 anys més com a president de Rússia, que faria un total de 36 anys amb ell de cap d’estat. Té molts aduladors  al voltant que aplaudeixen  els seus raonaments de fanàtic fora de la realitat. Per exemple Dmitri Medvédev, l’expresident rus posat a dit pel seu protector Putin durant un període entre les seves presidències, per respectar les normes electorals. Al seu compte de Telegram, Medvédev ha  clamat sovint, a l’uníson amb Putin, que: “Rússia s’estendrà des de Vladivostok fins a Lisboa!“.