Per enèsima vegada ERC amenaça el govern Sánchez, i teòricament posa en risc el seu suport imprescindible. No és la primera vegada i, per tant, no cal témer, sobretot Sánchez. ERC baixarà de l’arbre on s’ha enfilat Aragonès i es conformarà amb engrunes polítiques.
El que passa és que ara els fets són molt més greus perquè es tracta d’un cas d’espionatge telefònic dut a terme des de les mateixes instàncies de l’estat. És l’escàndol del programari Pegasus de l’empresa NSO Group, un sistema que permet “colonitzar” els telèfons de les persones a qui volen espiar i disposar de tota la informació que el mateix conté o pot adquirir.
Segons la firma israeliana, perquè aquest és el país d’origen, aquests programes només es venen a governs i instàncies oficials. Hi ha constància que el govern espanyol disposa d’ell. Junqueras i Puigdemont van fer una insòlita roda de premsa al Parlament Europeu reclamant mesures i explicacions, i aquesta mateixa instància europea ha decidit obrir una comissió per estudiar aquest escandalós afer, que si bé en altres països, no és la primera vegada que esclata.
Estem davant d’una vulneració de drets fonamentals de les persones i a més de caràcter massiu.
Davant d’aquest fet, la reacció d’Aragonès ha estat amenaçar que deixaria de donar suport al govern, però, atenció, perquè els termes en els quals ho ha fet no deixen massa lloc a la possibilitat que Sánchez acabi veient-se realment afectat. Aragonès ha dit “i la forma com l’afronti el govern espanyol podrà tenir conseqüències polítiques”. Per tant, és una amenaça molt condicionada i deixa totes les possibilitats obertes perquè Sánchez amb alguns gestos ho resolgui.
Es conforma amb demanar al president de la Generalitat un “cara a cara” amb Pedro Sánchez, com si això resolgués res. El mínim hauria estat impulsar una comissió d’investigació al Congrés dels Diputats i una altra al Parlament de Catalunya, però res d’això s’ha fet i es conformen en llançar pilotes a l’àrea de la política exterior, en l’àmbit judicial, presentant denúncies a diversos països.
Aragonès ha reiterat que la confiança en les institucions de l’estat és mínima i que “les coses no poden continuar igual”. Però, no concreta què és el que no pot continuar igual, perquè aquí també seria lògic demanar que es depuressin responsabilitats, i si no judicials, sí polítiques. I és que previsiblement el govern espanyol ha dut a terme aquests espionatges perquè en cap moment ha negat que s’hagin produït. El que sí que ha afirmat algun dels ministres, com la de defensa Margarita Robles, segurament la més implicada perquè el CESID depèn d’ella (i sobretot de Pedro Sánchez), ha estat que sempre s’ha actuat d’acord amb la llei. Parlant en plata, l’espionatge s’ha produït amb autorització judicial, cosa perfectament viable perquè es pot argumentar el seu interès per raó de preservar el principi constitucional de la unitat espanyola que l’independentisme pot, almenys teòricament, posar en risc.
Sánchez ja ha donat senyals que assumeix el repte i la crítica d’ERC, però la qüestió és quin tipus de respostes donarà.
Seria una gran sorpresa que la cosa anés molt més enllà de convocar la taula de diàleg, demostrant així que és un instrument, no per pactar els grans temes que diu ERC, sinó com a vàlvula de seguretat de les tensions i aportar algun tipus de contrapartides d’aquella mena que en l’època de Pujol es qualificaven de “peix al cove”. Hi hauria, en aquest cas, un gran decalatge entre el fet provocador de la crisi que afecta drets fonamentals i el tipus de resposta que es mouria en l’àmbit del vol gallinaci. No hi hauria cessaments, ni dimissions, ni depuració de responsabilitats, purament un gest simbòlic i algunes francesilles. Engrunes.
Però és que, a més, tot aquest afer es produeix pocs dies després que s’hagi confirmat una altra qüestió molt greu que deixa en evidència la significació d’ERC davant del govern espanyol, i de fet de tot l’independentisme. La qüestió ha passat sense pena ni glòria, però és molt important perquè es tracta que el PSOE i el PP, és a dir, Sánchez i Núñez-Feijoo, sí que van arribar a alguns acords el passat 7 d’abril, i un d’ells és deixar per a la pròxima legislatura el finançament autonòmic, fet que perjudica d’una manera extraordinària a Catalunya.
Cal recordar que aquesta qüestió hauria d’haver estat resolta el 2014 i ara amb aquest acord es produeix un ajornament fins que finalitzi l’actual cicle electoral, a finals de l’any que ve o a principis del 2024.
L’actual sistema de finançament no satisfà a cap autonomia, però com la majoria d’elles estan governades per partits de disciplina socialista o popular, amb la notable excepció del País Basc que té un règim de finançament propi, Catalunya es troba doblement aïllada en relació amb la seva escassa capacitat d’influir en el govern espanyol i per la seva mala relació amb les altres comunitats autònomes. És un doble fracàs, que no s’entén.
Com és possible que Sánchez acordi amb el PP una qüestió tan decisiva, quan per continuar el seu govern depèn dels vots d’ERC? Què ha de passar perquè realment els republicans donin un cop de puny de veritat sobre la taula?
Continuem ancorats en un mal finançament, ens espien massivament, ens sotmeten a l’escarni de les contrapartides que el PNB, amb menys de la meitat dels diputats, obté en cada ocasió que aixeca el dit. Què pensen fer per resoldre aquesta bola de neu de descrèdit que creix i creix?
I això no s’arregla fent rodes de premsa al Parlament Europeu, sinó actuant al peu del canó, és a dir, a casa, demostrant la força que es té i aplicant-la si és necessari. No pot ser que “l’afinitat republicana” d’ERC, Sánchez i Podem condemni els interessos i necessitats de Catalunya. O, en tot cas, si aquesta és la bandera que cal seguir, que d’una vegada per totes caiguin les disfresses i es presentin amb ella a l’escenari públic català.
Loading ...
