La UE ha emprès una estratègia davant l’agressió russa a Ucraïna que, vista amb la perspectiva d’aquests 40 i tants dies de guerra, es revela com un camí equivocat, donant així raó a les poques veus que en el seu moment ja ho van apuntar.
La posició de la Unió es pot resumir en quatre punts:
- Ajudar amb armament a Ucraïna. És la primera vegada que la UE actua en aquest sentit, i ho fa d’una manera creixent, implicant els països veïns en la transferència d’armament, com és el cas de Polònia i Txèquia.
- Limitar l’extensió del conflicte i els danys.
- Aplicar les màximes sancions econòmiques a Rússia de manera que siguin dissuasòries amb la seva voluntat de continuar la guerra i que alhora no tinguin un efecte rebot negatiu per als països de la UE. La previsió en aquest moment, incerta, és que el PIB d’Ucraïna caigui més d’un 40%, és a dir, situa la gran majoria de la població per sota del llindar de pobresa. L’impacte sobre Rússia és també important, però molt menor, amb un 11% de caiguda del PIB. Té conseqüències sobre el benestar de la població, però per situar una referència, no queda tan lluny de la reducció del PIB que va experimentar Espanya el 2020.
- Negociar la pau.
De l’anunciat d’aquests punts és fàcil constatar la seva gran dificultat d’articular-los correctament. Per exemple, és molt difícil voler ajudar rearmant Ucraïna i al mateix temps voler negociar la pau. Més quan el problema nuclear amb Rússia és la malfiança històrica d’aquest país amb occident. D’altra banda, el responsable d’Afers Exteriors de la UE, Josep Borrell, no sembla que sigui la persona més adequada per encarrilar unes negociacions. El seu desacord amb el govern rus ve de lluny. Les seves declaracions en el sentit que és molt difícil la negociació mentre Putin es mantingui al poder, no són exactament un model de diplomàcia negociadora, com tampoc ho són les seves manifestacions sobre que la guerra d’Ucraïna només pot resoldre’s per la via militar.
En realitat, la dinàmica és contrària a la teòrica estratègia de la UE. Per començar, Putin no abandonarà la guerra sense obtenir algun resultat. En aquest sentit, una vegada més l’exemple de com Finlàndia va salvar la seva independència cedint la Carèlia, és un exemple indicatiu de que per assolir la pau fan falta concessions. Les sancions econòmiques són molt grans, però ja hem apuntat que són assimilables almenys a curt termini.
D’altra banda, la idea que Rússia està aïllada perquè el món occidental la bloquegi és una visió excessivament optimista. La Xina, Índia, els països de l’OPEP, gran part d’Àfrica i Àsia i bona part d’Amèrica Llatina, mantenen relacions econòmiques cada vegada més intenses amb Rússia. I això és la majoria de la població mundial junt amb bona part del PIB global.
El punt clau que era tancar l’aixeta del gas, i més determinant, però també molt decisiu, la del petroli a hores d’ara és una quimera. En relació amb el gas, 4 països, Alemanya, Àustria, Hongria i Bulgària s’oposen radicalment perquè tenen en joc la seva pròpia supervivència econòmica. I en relació amb el petroli, el secretari general de l’OPEP, Mohamed Barkindo, ha declarat que “seria gairebé impossible una pèrdua de volum d’aquesta magnitud”, referint-se a les exportacions de petroli rus a Europa i a altres països.
L’OPEP el que cerca és rendibilitzar l’actual pujada de preus i alhora donar suport a Rússia, que és un aliat bàsic en aquesta política. El país que té més marge per incrementar la producció en 2 milions de barrils al dia, molt per sota de la producció russa, és Aràbia Saudí, però el seu govern es va abstenir en la decisió de Nacions Unides per expulsar Rússia del Consell de drets Humans. En resum, els països del càrtel del petroli bloquegen la possibilitat que Europa deixi de consumir aquest hidrocarbur que aporta Rússia a força de mantenir els preus alts i no incrementar la producció, tot avisant que de fer-ho, el tall de l’aixeta, es podria produir una crisi d’energia de caràcter històric.
En aquestes perspectives, a les quals cal afegir la inflació, és evident que cada vegada més el manteniment de la guerra incrementa la factura sobre la UE amb l’afegit de les onades d’immigrants ucraïnesos, que pressionen sobretot a Hongria i Polònia. Aquest últim país, un dels més pròxims a Rússia, i que està acollint els refugiats de la guerra, en segon lloc després de Polònia, i que és bàsic en l’estratègia de la UE, continua sense rebre els fons econòmics perquè la Comissió considera que les seves polítiques, sobretot les relacionades amb els grups LGBTI, no s’ajusten al que es considera políticament correcte. Aquest fet encara situa en més incerteses les perspectives de futur. El pols de la UE amb Rússia, impulsat pels EUA pot representar un deteriorament fatídic de la cohesió europea.
Loading ...
