Puigdemont torna

Finalment i després de moltes vacil·lacions, Puigdemont i el seu entorn de Waterloo ha decidit gastar l’últim recurs: la seva tornada a Espanya. No està clar si aquesta és una decisió que neix de la convicció i de l’entusiasme o bé forçada per les circumstàncies.

De fet, i políticament, el seu retorn segurament hauria d’haver estat jugat abans que les seves rengles quedessin tan deixatades i el seu lideratge polític tan esvaït.

Puigdemont cada vegada està més fora de joc i el Consell per la República esdevé una ficció sense recorregut per dues raons fonamentals. L’ètica de l’1-O està perduda i, d’altra banda, sense conflicte interior amb motiu de la independència, la projecció exterior que pot encapçalar Puigdemont és nul·la.

A aquest fet s’hi uneixen altres adversitats. Les crisis econòmiques acumulades que situen aquest problema en el centre d’atenció de persones i empreses, la guerra a Ucraïna i l’ombra, més lleugera o pesant segons l’observador, de les relacions amb Rússia. Però aquest darrer factor tindria escassa, per no dir cap, importància si a Catalunya habités un esperit independentista trempat i actiu. Però no és així.

ERC fa temps que va abandonar aquesta via i més d’hora que tard acabarà trencant amb el que queda de la senya d’identitat de l’independentisme: la unitat de govern amb JxCat. Aquesta darrera força que ha perdut el primer lloc en el rànquing polític català en la travessia puigdemontista, enyora, almenys per part de les rengles postconvergents, ser una gran força amb capacitat de governar. I aquest fet pesarà molt en el seu futur congrés. Allà es veurà si pesa més aquesta condició o la voluntat de mantenir alçada una bandera que no troba el front on aixecar-la. L’única forma de revitalitzar-ho tot plegat és la tornada de Puigdemont, malgrat que aquest fet signifiqui el seu empresonament. Però és precisament en aquest punt on radica la possibilitat de reconstruir el seu potencial polític i reforçar les seves rengles. Amb tot, és una jugada molt arriscada perquè el 2022 presenta unes característiques molt allunyades de les que existien quan es va produir l’esclat independentista, i corre el risc que la circumstància, la crisi econòmica i social sobretot, desdibuixi el seu paper, més quan sembla evident que ERC farà tot el possible perquè el seu retorn tingui una transcendència mínima.

Malgrat el risc, hi ha una altra causa fonamental pel retorn de Puigdemont. És la posició oficial de la representació legal de la UE davant del tribunal de justícia amb motiu de la qüestió prejudicial remesa pel jutge Pablo Llarena sobre el compliment de les euroordres. És clar que el govern de la UE està per forçar l’aplicació d’aquestes euroordres i, per tant, d’entregar per part de Bèlgica Puigdemont i els altres consellers a les autoritats espanyoles. És a dir, la UE manté la posició davant el Tribunal de Justícia de la UE que s’apliqui l’Ordre de Detenció europea perquè considera que a Espanya impera l’Estat de Dret i que no està en risc ni la independència dels tribunals ni els drets dels inculpats

Sosté que la justícia belga no té dret a qüestionar les decisions i atribucions de la justícia espanyola per impedir l’entrega de Puigdemont i els altres membres afectats. Addueix que la decisió Marc sobre l’euroordre es fonamenta en la confiança de fet entre tribunals i “confiança mútua vol dir confiança mútua”. Per tant, en aquesta ocasió hi ha el risc real que Puigdemont acabi sent entregat en contra de la seva voluntat.

Davant aquest horitzó, el retorn voluntari com un gest polític i amb l’escenificació corresponent seria una carta molt millor a jugar, encara que d’entrada la conseqüència sigui passar una temporada a la presó.

 Loading ...