La nova ronda de converses a Turquia entre Rússia i Ucraïna obre la porta a esperar un progrés que contribueixi a aturar les hostilitats. El president Zelenski accepta ara tractar el cas del Dombàs, que era un dels motius centrals de la invasió russa. La possibilitat que aquest territori, en part ja ocupat per Rússia des de fa anys, pugui separar-se d’Ucraïna, com el cas de la Carèlia finesa, pot obrir la porta a la solució, més quan abans Zelenski ja ha acceptat la neutralitat del país i la no entrada a l’OTAN, que era una de les altres condicions centrals que exigia Rússia.
Queda, però la important qüestió de Crimea i encara més difícil la connexió d’aquest territori amb el Dombàs a través de la franja del Mar Negre i el Mar d’Azov. Aquí és on s’inscriu la duríssima batalla per al control total de la ciutat de Mariúpol. Aquesta conquesta si es consolidés significaria que Ucraïna perd la sortida al Mar d’Azov i queda restringida al port d’Odesa l’accés al Mar Negre. És un punt realment complicat, però en tot cas l’avenç hi és.
Aquesta dinàmica, però s’ha vist enterbolida per la ficada de pota de Biden, una pràctica gens insòlita en aquest president dels EUA, que no s’entén ben bé per què en el marc d’intervencions socials molt preparades introdueix frases que després comporten problemes per al mateix país. La seva afirmació, que Putin no podia continuar governant Rússia, ha comportat l’endemà el desmentiment per part del secretari d’estat que els EUA tingués cap intenció de procurar la caiguda del govern de Putin. La informació que majoritàriament aporten els mitjans de comunicació espanyols fan difícil interpretar la situació exacta de la guerra, perquè tendeixen a situar amb una posició poc menys que catastròfica les tropes invasores i a presentar com un èxit continuat la resistència d’Ucraïna. Però, la realitat és bastant diferent. És evident que l’exèrcit rus no ha desplegat cap guerra llampec, però també ho és i només cal veure el mapa de la situació a 27 de març per constatar l’elevat control territorial que ha assolit la invasió.
En aquestes perspectives d’inici de negociacions a Turquia i alhora de continuïtat de la destrucció a Ucraïna, cal interrogar-se sobre el futur. I aquí cal assenyalar que objectivament hi ha tants futurs diferents com parts estan en el joc, i que la qüestió és com casar-los.
La posició dels EUA és clara. La seva població dona suport a l’actual política exterior de Biden, però en cap cas està disposada a traspassar el límit que pugui suposar un risc de guerra nuclear. Washington el que pretén és convertir Ucraïna en un nou Afganistan rus, és a dir, una guerra llarga i de desgast en la qual els EUA posen el material i els ucraïnesos la vida i el país. També persegueix la substitució total o en la més gran mesura possible del gas rus pel gas liquat procedent del fracking dels EUA, malgrat que aquest recurs sigui clarament més car. En definitiva, aquesta nova dependència energètica d’Europa és la reocupació americana dels països de la NATO fronterers amb Rússia, lligada a la continuïtat del conflicte, sigui obert o sigui latent, afegit al manteniment del règim de sancions a Moscou que també perjudica, sobretot, a Europa i que faria créixer la dependència de la Unió en relació amb els EUA que consolidaria així la seva hegemonia alhora que ofegava l’adversari rus.
La posició europea hauria de ser molt diferent, perquè l’escenari nord-americà comporta necessàriament un empobriment, un conflicte continuant amb el veí rus i un predomini de la Xina sobre ell que, en cap cas, ens pot interessar. A la UE li interessa la fi de la guerra, el cessament de la destrucció d’Ucraïna, la seva reconstrucció i obrir una nova època de col·laboració amb Rússia.
L’opció russa és complicada perquè ha de sortir de la guerra amb uns guanys ben definits polítics que compensin la crisi econòmica que està patint i patirà el país més gran del món. Sens dubte, la fi de les sancions i una porta oberta a la cooperació amb Europa seria oxigen per a Putin, però està per veure que la UE estigui disposada a jugar aquesta carta i sobretot que els EUA no facin res per impedir-ho. Finalment, l’opció d’Ucraïna no pot ser provocar l’actual resistència, que només comporta la destrucció del país i un final anunciat amb pèrdua del territori, que pot ser més gran o més petita com més trigui a arribar a un acord i com menys jugui a Europa una carta pacificadora.
En aquest context el que es troba a faltar és un gran intermediari capaç d’acostar les diverses posicions. És evident que les Nacions Unides fa temps que han quedat desdibuixades i no tenen cap paper en aquest conflicte. En realitat l’única veu prou poderosa a banda i banda és la del papa Francesc, que si bé ha exigit amb contundència la fi de la guerra, ho ha fet en uns termes que manté oberta la porta del diàleg amb l’Església ortodoxa russa i a través d’ella amb el govern d’aquell país.
La societat europea no està valorant prou bé l’impacte a mitjà termini que comporta aquesta guerra, i els governs no estan informant d’una manera prou completa. Per exemple, la crisi de l’exportació de cereal rus i ucraïnès comportarà una situació molt difícil a Àfricà que de rebot impulsarà una més gran immigració a Europa. Però aquest és un altre tema que abordarem en el futur.
Loading ...
