La credibilitat del governant es guanya en el compliment dels compromisos i en el rendiment de comptes verídic dels èxits i fracassos. En ambdós aspectes l’actual president del govern espanyol presenta uns dèficits que resulten de difícil comptabilització en una democràcia sana.
El cas del Marroc ho exemplifica. No només per la decisió presa, sinó com ha estat adoptada i el fet que encara a hores d’ara el president del govern no s’hagi dignat a donar la més mínima explicació als ciutadans d’aquest país. Cal recordar que el programa electoral del PSOE establia el compromís històric d’Espanya amb els drets del poble sahrauí i amb els acords de les Nacions Unides i aquests definien exactament que “a fi d’assolir una solució política justa, duradora i acceptable per a totes elles (les parts implicades) que prevegi la lliure determinació del poble del Sàhara occidental“. És a dir, el PSOE portava en el seu programa electoral del 2019 el compromís amb el referèndum. Però en la seva carta al rei del Marroc, que el govern encara no ha fet pública, Sánchez expressa el seu suport i el del govern espanyol al pla d’autonomia per al Sàhara dissenyat el 2007 per Rabat. Aquest pla ha vingut acompanyat posteriorment per una regionalització del Marroc del qual el Sàhara en formaria part com una entitat autònoma. Per tant, no té res a veure amb el seu compromís electoral.
Malgrat aquesta evidència, que és textual, el PSOE envia un argumentari als seus dirigents en el qual té el cinisme d’afirmar que “no hi ha hagut un canvi de posició en relació amb el Sàhara“, només han canviat de propugnar l’exercici de l’autodeterminació a transformar el Sàhara en una regió autònoma del Marroc.
L’argumentari socialista accentua el fet que el nou plantejament, per tant, està admetent que hi ha hagut un canvi, reforça la seguretat de les fronteres de Ceuta i Melilla i les marítimes de les Canàries. Però el fet és que es desconeix que el govern marroquí hagi adoptat cap compromís en aquest sentit. No només això, el Marroc formalment manté que les dues ciutats espanyoles formen part d’aquest país i sembla difícil que aquesta afirmació formal sigui ara rectificada. Sánchez té l’obligació d’explicar-se i a més de fer-ho de manera convincent. Mentrestant la seva credibilitat una vegada més està sota mínims.
Com està sota mínim el pressupost que va aprovar i que també fa necessària una altra atenta explicació. El creixement previst per aquell instrument fonamental de la governació espanyola ha estat reiteradament reduït fins a arribar a l’última previsió, la de Fitch Ratings, una de les agències d’avaluació de crèdit, que ha situat el creixement del PIB per enguany al 5%, clarament per sota les previsions governamentals. Per l’any que ve l’ha reduït al 3,5%. Aquestes xifres, que en realitat són altes, però que, com arrenquen de la caiguda del 2020 signifiquen no recuperarem el PIB previ a la pandèmia fins a finals del primer semestre del 2023. D’aquesta manera Espanya haurà perdut dos anys i mig i serà el país d’Europa amb pitjor perspectiva de recuperació. Aquest escenari, que es pot agreujar, mereix una explicació de Sánchez davant els ciutadans, que tenim dret a conèixer quines són les expectatives reals del govern i com ens afectaran.
El tercer element de manca de credibilitat que s’ha produït ara mateix és l’explicació de com és possible que la ministra Calviño asseguri que no hi haurà reducció d’impostos, sinó subvencions, quan el mateix Sánchez es va comprometre a dur-la a terme en la reunió amb els presidents de comunitats autònomes i amb el futur president del PP i líder de l’oposició Núñez Feijóo.
Loading ...
