Sánchez juga al solitari amb el Magrib

La informació feta pública pel govern marroquí en la qual donava a conèixer la carta personal de Sánchez al rei del Marroc, ha revolucionat el panorama polític intern, europeu i d’equilibris en el Magrib.

L’escrit personal de Sánchez ha agafat per sorpresa el govern espanyol, tant a UP com al PSOE, que no en tenia coneixement. Tampoc va ser informat el primer partit de l’oposició i d’aquesta manera Sánchez trencava una línia de consens en política internacional, que pot tenir conseqüències en el futur pel precedent que situa. En efecte, des de la Marxa Verda del Marroc, que li va permetre iniciar l’ocupació del Sàhara i l’abandonament espanyol d’aquest territori ja en temps de Franco, la diplomàcia espanyola ha mantingut una línia favorable als interessos sahrauís i de les resolucions de les Nacions Unides que estableixen que la solució pel conflicte, que també és militar, ha de venir de la mà d’un referèndum.

Ara Sánchez canvia radicalment de solució i accepta la integració del Sàhara com un territori autònom al Marroc. Adopta la mateixa postura que ja va assumir França, però és clar hi ha una diferència molt important. França històricament sempre ha estat vinculada al Marroc, mentre que Espanya ha mantingut uns lligams intensos amb el poble sahrauí, un fet especialment sentit per l’esquerra. Tant és així que el programa amb el qual el PSOE es va presentar a les darreres eleccions del 2019, assenyalava la necessitat d’una solució per la via establerta per les Nacions Unides i, per tant, del referèndum. El que ha fet Sánchez és, tanmateix, una vulneració radical del seu propi programa electoral. És clar que en l’actual situació, aquest engany ja quasi es dona per descomptat entre els partits polítics. El programa electoral no és cap compromís.

S’ha volgut equiparar la posició d’Espanya ara amb la d’Alemanya que també ha tingut un cert reconeixement per a la solució marroquí. Però hi ha unes diferències fonamentals. La carta alemanya al rei del Marroc va ser enviada pel cap de l’estat i aquí ha estat tramesa pel president del govern. No és una diferència menor, sobretot perquè a Alemanya el president té una nul•la intervenció internacional i malgrat aquest fet, es va voler donar a la missiva una clara dimensió de política de l’estat, cosa que no succeeix en el cas espanyol.

La segona diferència, gens menors, és que el text alemany parla del projecte marroquí de l’autonomia pel Sàhara com a “base” mentre que el text de Sánchez es refereix a ella com a “solució”. En un cas els germànics ho planegen com un punt de partida, mentre que el president del govern espanyol ho presenta com a lloc d’arribada. Cal dir, a més, que aquest escrit formalment, malgrat la seva importància, no deixa de ser un brindis al sol perquè no està avalat ni pel Congrés ni pel mateix govern. D’altra banda, incompleix resolucions de les Nacions Unides i de la mateixa UE.

Dos aspectes més enfosqueixen la imprevista decisió de Sánchez. Un, és que l’acús de rebut marroquí no fa cap referència a les contrapartides que demana el president espanyol en el seu escrit sobre el control dels fluxos migratoris i de garanties per a la integritat territorial de Ceuta i Melilla. De fet, la posició espanyola ara és una manifestació de feblesa explícita que el Marroc pot utilitzar en el futur, perquè reconeix el problema que per a Espanya representa els fluxos migratoris que venen des del Marroc. Ara és públic i notori que qui té la paella pel mànec és aquell país.

D’altra banda, hi ha un segon i greu problema que és la reacció d’Argèlia retirant l’ambaixador a Madrid. Hi ha una situació de gran tensió entre aquests dos països magrebins de manera que les relacions diplomàtiques fa mesos que estan trencades. Fa anys que Argèlia dona suport, fins i tot militarment, als sahrauís. El per què Sánchez fa aquesta operació que significa una reacció tan adversa dels algerians que són els principals proveïdors de gas d’Espanya en un moment de crisi energètica, és un misteri, que com a tal no pot existir en política. Per tant, farà bé Sánchez en acudir ràpidament al Congrés i donar explicacions clares i concretes del que s’amaga darrere d’aquesta decisió.

És una evidència que Argèlia no pot tallar totalment el subministrament de gas a Espanya perquè necessita els ingressos, però sí que pot influenciar progressivament en la seva retallada. Aquest fet accentuaria més encara l’avantatge pels EUA, que en aquest moment ja és el principal proveïdor de gas liquat d’Espanya.

La decisió del president espanyol té tres conseqüències més. Una en el context europeu, en el moment que hi ha una intervenció russa contra la integritat territorial d’Ucraïna, la posició de Sánchez, liquidant els drets històrics a l’autodeterminació del poble sahrauí, resulta escandalosa. Evidentment, el conflicte militar entre el Marroc i el govern sahrauí és de molt baixa intensitat, però no deixa de ser un conflicte militar. La posició espanyola atorga la victòria a la potència ocupant. En segon terme, crea un nou punt de ruptura amb UP, malgrat que aquest segurament és un tema menor, perquè ja és del tot evident que aquesta organització política que volia conquerir el cel, és en realitat un partit xiclet, que un cop s’ha enganxat a la moqueta del poder no hi ha manera de desenganxar-lo. En tercer terme, la decisió de Sánchez liquida la ja molt malmesa estratègia d’ERC de la taula de negociació per pactar un referèndum. Si el president espanyol refusa aquesta possibilitat a un cas tan evident de descolonització i, per tant, d’autodeterminació, com és el sahrauí, qui amb un mínim de sentit comú pot pensar que assumirà aquest mateix plantejament de l’autodeterminació per al cas de Catalunya.

 Loading ...