La característica fonamental de l’escenari que va portar a aquell conflicte bèl•lic va ser, d’una banda, la inestabilitat, especialment a l’est, i sobretot el fet que els governants fessin passes cap a la guerra sense tenir plena consciència dels seus actes. L’historiador Christopher Clark ho explica molt bé al llibre Sonámbulos: Cómo Europa fue a la guerra en 1914. No és clar que en la situació actual tots ho siguin, de somnàmbuls. Els EUA tenen una idea clara de cap a on li interessa anar, i Rússia ha fet un pas que sap que pot tenir conseqüències. El somnambulisme més aviat s’aplica als dirigents europeus.
Un exemple el trobem en Sánchez, que en plena crisi econòmica adopta la decisió d’incrementar la despesa en defensa malgrat que les enquestes assenyalen que menys del 50% de la població espanyola estaria disposada a lluitar per defensar de la invasió al seu propi país i que un 52% s’oposa a la intervenció militar. Només un 23,7% considera justificat que el govern espanyol ordenés una acció militar a conseqüència d’un conflicte internacional. En altres termes, aquest país no està per aventures bèl•liques.
Però, malgrat aquest fet, el govern espanyol està alineat d’una forma perfecta amb els interessos dels EUA i amb el seguidisme alemany, que ara ha decidit comprar el més modern avió d’atac que existeix i també el més car, l’F35, per rearmar la seva aviació, que té molt d’obsoleta. És remarcable que aquesta compra massiva es faci en detriment del projecte d’avió europeu Eurofighter, amb quina construcció participen, a més de la mateixa Alemanya, França i Espanya. Sort que el govern alemany està format pels socialdemòcrates i els pacifistes dels verds.
Sense moure’ns d’Alemanya, cal recordar que en aquest país hi ha una base amb 20 bombarders nuclears B61 que estan a menys de mitja hora de capacitat de bombardeig de llocs estratègics russos. Aquesta base, que ja fa anys que hi és, obliga a la reflexió sobre si els EUA acceptarien que avions amb capacitat nuclear de la Xina o Rússia tinguessin, per exemple, una base a Veneçuela. I és que l’asimetria de les raons entre una banda i una altra és molt notable. I això és, precisament, el que en aquests dies assenyalaven dues personalitats tan diferents com l’exambaixador d’Espanya a Rússia, Juan Antonio March, i el director de l’Institut de Polítiques de Seguretat de Shanghai, Lanxin Xiang.
El que va ser ambaixador a Rússia entre el 2007 i el 2011, nascut a Barcelona el 1958, declarava a La Vanguardia que “cal tornar a oferir confiança a Rússia” i afegia citant a De Gaulle que “cal construir una Europa de l’Atlàntic als Urals i dels Urals al Pacífic“. Remarcava la necessitat de convocar una conferència de seguretat i desenvolupament comú a Europa, i d’aquesta manera poder oferir a Rússia un projecte de futur conjunt amb Europa. Afirmava aquesta necessitat perquè deia que tal com estan planejades les coses, a més d’Ucraïna són perdedores clares Rússia i la mateixa Europa. Subratllava també que no hi ha hagut cap conflicte que al cap de 15 dies de començar ja es comencessin negociacions per buscar una entesa, assenyalant que, per tant, hi havia voluntat d’arribar a una solució, i també assenyalava que era insòlit que Putin hagi rebut a Macron 15 vegades i que accepti les reunions a Bielorússia o Turquia per negociar la pau. Constatava que això tan aviat habitualment no succeeix.
Per la seva banda l’especialista en geoestratègia, Lanxin Xiang, assenyalava que la invasió d’Ucraïna no té justificació, però sí que té causes i que aquestes ja van ser advertides per l’ambaixador a Moscou, George Kennan, el 1946 quan anticipava la guerra freda, i ho va reiterar el 1998 quan l’expansió de l’OTAN dins les fronteres russes, en qualificar de greu error aquesta decisió. Assenyalava precisament l’antecedent dels EUA quan Kennedy va estar disposat a anar a una guerra nuclear per evitar que l’URSS instal•lés els seus míssils a Cuba. Assenyalava també que no és exacte que la d’Ucraïna sigui la invasió més gran des de la II Guerra Mundial. La d’Iraq també va ser una invasió d’una nació sobirana amb la falsa excusa de les armes de destrucció massiva.
Antoni Puigverd recordava en el seu article “Fuck the EU”, és a dir, que es “Foti la UE” que Victoria Nuland és l’actual subsecretària d’estat per afers polítics de l’administració Biden i la que pren decisions en relació amb la crisi d’Ucraïna. Doncs bé, aquesta mateixa persona ja formava part de l’administració republicana, actuant d’assessora del vicepresident Cheney durant l’ocupació d’Iraq i després ambaixadora dels EUA a l’OTAN en el segon mandat de Bush fill. Aquest falcó nord-americà és ara una persona clau a l’administració demòcrata, el que dona una idea de com són d’intercanviables les posicions en aquest terreny, malgrat les diferències entre republicans i demòcrates en altres qüestions. Nuland era ja aleshores partidària d’establir “bases permanents al llarg de la frontera oriental de l’OTAN“. També va tenir una intervenció decisiva en les manifestacions de Maidán (2013-14) que van comportar l’enderrocament del president d’Ucraïna Víktor Ianukóvitx i va ser en el transcurs d’aquestes intervencions quan es va conèixer aquella expressió que l’ha fet famosa, “Fuck the EU”, perquè aleshores els europeus rebutjaven el que Nuland volia, que era l’enviament d’armament a Ucraïna per afavorir el clima de tensió amb els EUA.
Per si això no fos prou, s’han iniciat maniobres a Noruega en les quals hi participen 27.000 soldats, i que especialment des del Regne Unit han servit per formular declaracions amenaçadores de Johnson contra Rússia.
Hi ha el risc evident d’una dissociació més gran entre el sentit de les poblacions europees que no limiten amb Rússia i les accions dels governs. Aquesta separació augmentarà lògicament en la mesura que es multipliquin les conseqüències de les sancions a Rússia. Segur que Europa ja ha disparat dos trets als peus de Moscou, però amb tota certesa també ha aprofitat l’ocasió per disparar-se’n un al seu propi peu. Mentrestant, els EUA s’ho miren i pressionen, ara anunciant que la Xina té intenció d’ajudar militarment a Rússia. És la primera notícia. Com moltes altres no sabem que té de certa, però el que sí que és cert és que té tots els números de convertir-se en una profecia autocomplida.
Loading ...
