Un recull de misèries públiques d’aquesta passada setmana atorga un panorama desolador del vol gallinaci que presideix la vida del nostre país, obcecat per uns quants ídols que li impedeixen assumir la realitat i actuar en conseqüència.
La primera misèria és la informació de RTVE que modificarà la lletra de la cançó de Chanel que va guanyar el Benidorm Fest i va ser seleccionada per representar a Espanya a Eurovisió. I per què s’ha d’haver de revisar la lletra d’una cançó guanyadora? El relat i la música no formen part de la mateixa unitat?
Ens hem de retrotreure a temps del franquisme per trobar pràctiques de la mateixa naturalesa. I és que de fet a Espanya, amb un revestiment liberal, anem evolucionant ràpidament cap a un estat de lleis, que poc té a veure amb un estat de dret, perquè en el primer els drets s’apliquen no de manera igual per a tots, sinó en funció de si el que dius o fas complau el Poder.
Concretament, la iniciativa del canvi es produeix després que la diputada pel PSOE, Lidia Guinart, denunciés que la lletra de la cançó era “una forma de prostitució”. “La normalització de la mercantilització del cos de les dones no sembla el millor dels missatges per representar una televisió pública sobre la qual pesa l’obligació legal, però també ètica, de ser exemple en el camí cap a la plena igual real entre homes i dones”, va argumentar Guinart. Posats així potser el que haurien de censurar, atès que aquesta cançó mercantilitza el cos de la dona, no seria la dona sinó a la mateixa Chanel i al conjunt de ball que l’acompanya, perquè és evident que la carta de la cançó era aquesta i no una altra. Estem davant d’un nou puritanisme. S’ha passat de no fer-ne cas a la reacció contrària. Ara les cançons, el teatre, la literatura cada vegada més seran censurades en funció de si són políticament correctes des del feminisme de gènere, és a dir, el mateix que feia el franquisme des de la ideològica del Movimento Nacional i que molt abans ja practicaven els bolxevics a l’URSS i els feixistes als seus països. Tot allò que s’aparti de la ideologia dominant ha de ser prohibit o modificat. Això és Espanya al segle XXI i d’aquests temes ens ocupem.
També ens ocupem insistentment de l’avortament. No n’hi ha prou en tenir una natalitat d’enderroc que ens condemna a un futur de misèria. No n’hi ha prou en tenir una de les lleis d’avortament més permissives d’Europa. Ara la inefable ministra Montero proposa una nova llei d’avortament en la qual, entre altres canvis, vol liquidar el període de reflexió de 3 dies. Vol que la decisió de la mare de matar al seu fill no nascut sigui instantània. 3 dies ja eren un termini molt escàs per a una qüestió d’aquesta transcendència. La instantaneïtat ja sobrepassa tots els nivells de brutalitat.
Una societat que no atorga cap valor, significat, ni dret al fill engendrat no nascut és una societat condemnada a la catàstrofe.
Per si no fos prou, la ministra vol assenyalar els metges que no fan avortaments, i demana que es creï un registre de sanitaris objectors de consciència. Aquesta és l’altra línia junt amb l’acció de la cancel•lació i la censura, la de l'”assenyalament”, “marcar” al boc expiatori per generar amor i evitar que s’agrupi i resisteixi. S’ha fet amb l’eutanàsia, es farà amb l’acció policial sobre la gent que resi en les proximitats de les clíniques avortistes, que a més de ser un text inconstitucional, és sobretot una llei instrumental per atemorir al personal. I ara es vol “marcar” als sanitaris que no facin avortaments. També es vol desposseir als pares del dret a objectar l’avortament de la seva filla menor, continuant així una llarga llista de retalls de les capacitats de la patria potestat que al final està quedant reduïda a un pur aprovisionador de necessitats materials sense cap mena d’autoritat sobre els fills.
A Catalunya no podíem ser menys, i l’inefable conseller Josep Maria Argimon ja ha anunciat que s’ampliarà el termini de 9 setmanes de gestació per poder efectuar avortaments farmacològics. Aquest fet pot comportar importants complicacions sobre les dones. Però, no importa, la qüestió és facilitar que avortin. Cal recordar que tots els diners que es gasten en l’avortament, i que són pagats per la sanitat pública i cobren les clíniques privades, estan sencerament dirigits al fet estricte d’avortar, però després no hi ha cap mena de seguiment de les seves conseqüències sobre la dona afectada, malgrat que se sap que entre un 30% i un 40% pateixen de síndromes post avortament, que és una variant de la síndrome posttraumàtica i que en alguns casos pot ser particularment greu. Però això ja no importa als nostres polítics. La seva dèria no és la salut de la dona, sinó que avortin. Que no hi hagi fills. És una ceguera suïcida la que empeny a les nostres elits.
Argimon també ampliarà els centres d’interrupció d’embaràs, per si ja no n’hi haguessin prou, i a més a més el departament, seguint les instruccions de la CUP, i a fi d’aconseguir “l’equitat menstrual” (sic) lliurarà 40.000 copes menstruals a les alumnes de 3r d’ESO aquest mateix any. Es pot constatar que a la nostra sanitat li sobren els recursos i la creativitat per fer front a les nostres necessitats més imperioses.
I per últim, un element que afecta un gruix de població reduït, però que és també significatiu del que apuntàvem, de l’imperi de l’estat de lleis com a substitut de l’estat de dret. És la pèrdua de concert d’aquelles escoles diferenciades que no accepten suprimir el seu mètode educatiu entès arreu del món i considerat en tremes positius per la UNESCO. Per mitjà d’un decret del departament d’ensenyament que s’empara en la llei Celaá, el que fa el govern català és passar-se pel forro la reiterada jurisprudència del Tribunal Constitucional que estableix que aquest mètode d’ensenyament no és discriminatori i té dret a gaudir de les mateixes condicions que altres models d’escola pel que fa als concerts econòmics.
Però és igual, entre que es dicta i s’aplica la nova normativa del decret, que és ara, i s’asfixia econòmicament a les escoles i s’inicia el procediment legal que acabaria donant raó a aquestes escoles, passarien anys de misèria i dificultat per manca de concert. És una forma com una altra de fer trampes a la llei. El problema és que les trampes les fa el mateix govern català en nom d’una determinada ideologia. Com és possible aconseguir una societat cohesionada que respecti i atorgui credibilitat als seus governants si veu que aquests es comporten més aviat com a grups facciosos que utilitzen la llei arbitràriament que com a electes representants dels interessos de tot el conjunt de Catalunya?
Loading ...
