Els recels entre França i les autoritats post-colpistes de Mali han acabat fent inevitable la retirada europea de les seves forces desplegades en aquest paupèrrim país del Sahel.
Dijous 17 de febrer París ha anunciat finalment un acord amb els socis europeus i africans que conformaven la força Takuba per retirar-se del país.
Takuba, llançada al 2020, fou ja una resposta als obstacles que el govern de Mali imposava a la força militar liderada per França. El seu objectiu era molt més limitat que el de l’Operació Barkhane, la seva predecessora, i es limitava a lluitar contra el terrorisme en suport de les mal preparades i desmotivades forces armades de Mali.
Mali ha estat incapaç d’aixecar el cap després de 9 anys d’una doble intervenció d’estabilització i reconstrucció de les Nacions Unides i d’Europa
Però Takuba ha durat ben poc. Mali ha estat incapaç d’aixecar el cap després de 9 anys d’una doble intervenció d’estabilització i reconstrucció de les Nacions Unides (a través MINUSMA) i d’Europa (la força francesa Barkhane, però també la missió de formació dels cossos de defensa i seguretat EUTM Mali).
El sentiment anti-francès (França és l’antiga potència colonial) anà guanyant terreny entre la població, que veia com el seu dia a dia no millorava des del desplegament militar el 2013.
La junta que governa el país (per dir-ho d’alguna manera) des del cop d’estat en dues etapes el 2020 i 2021 ha contribuït encara més a la mala premsa de la intervenció europea.
Els militars malians iniciaren en un primer moment un diàleg amb els grups jihadistes que el país alberga.
Més recentment, a finals de l’any passat, se sabé que la junta havia signat un contracte amb l’empresa militar privada russa Wagner, ja implantada en altres països de la regió com la República centreafricana. Aquesta hauria estat la gota que vessà el got de la paciència europea.
Es posa així punt i final a 9 anys de presència europea a Mali. L’operació de les Nacions Unides, infinitament menys preparada i equipada, s’enfrontarà a nous problemes que probablement la faran inviable a mig o inclús curt termini.
Pel que fa a les conseqüències per a Europa, cal primerament apuntar que la intervenció a Mali no reposava sobre un somni de democratització d’un país devastat, com l’Afganistan.
Davant la desintegració dels estats de la regió, la presència militar en el Sahel era i segueix sent clau per controlar els fluxos de contraban, d’immigració irregular i moviments jihadistes.
Les tres activitats es troben íntimament vinculades i es nodreixen de la incapacitat dels governs per assegurar unes condicions mínimes de seguretat i subsistència material de la població.
Conscients que cal seguir presents al Sahel, les autoritats franceses cerquen nous indrets des d’on desplegar-se
Conscients que cal seguir presents al Sahel, les autoritats franceses cerquen nous indrets des d’on desplegar-se i seguir operant contra els grups clandestins que desestabilitzen la regió i estenen la seva influència cap als països del Golf de Guinea.
Mali en sí mateix esdevindrà un obstacle per aconseguir aquest objectiu: sembla clar que la junta militar prohibirà tota incursió estrangera sobre el seu territori, i farà alhora la vista grossa davant dels grups jihadistes i altres nuclis criminals.
Encoratjada per la presència de mercenaris russos, la junta se sent prou forta per fer fora els europeus i mantenir a ratlla els jihadistes.
Però el Sahel està massa a prop d’Europa com perquè París, Brussel·les, Madrid i les altres capitals europees es quedin de braços creuats.
Tornar a la casella de sortida del 2012, quan una ofensiva jihadista es feu amb el control de la meitat nord de Mali i amenaçà Bamako, la capital, seria massa humiliant tant per la junta maliana com per Europa.
El Sahel està massa a prop d'Europa com perquè les capitals europees es quedin de braços creuats Share on X
Loading ...
