Ahir 3 de febrer, diada de Sant Blai, el Congrés dels Diputats i el Parlament de Catalunya van aconseguir superar les millors paròdies que ha aportat a la història la política italiana.
Comencem pel cas de Catalunya, on una vegada més la voluntat, no ja d’enredar als ciutadans, sinó d’enganyar-se a si mateixos, va fer aflorar una sessió parlamentària absolutament esperpèntica. No en tenien prou en fer del parlament la casa de les bruixes i convertir-lo tot seguit en la casa de la “senyorita Pepis” (Laura Borràs), decretant la suspensió d’activitats, com si la institució que representa a tots els catalans fos de propietat privada. No n’hi havia prou amb tot això, sinó que s’havia de dur a terme una estranya paròdia que, alhora que es volia fer veure que es desobeïa a la Junta Electoral Central, que ha ordenat la retirada l’acta del diputat de la CUP Pau Juvillà, en realitat s’aplicava aquesta mesura deixant-lo sense presència ni vot.
La CUP es va absentar, indignada, i aquest cop tenia raó. Com és sabut la JEC va determinar la suspensió d’aquest diputat i la majoria independentista del Parlament ràpidament va declarar que no ho acceptaria, però és clar, dur a terme aquesta decisió significava, per començar, que Borràs i els membres de la mesa caiguessin sota la picota de la desobediència i, per tant, inhabilitats políticament per exercir els seus càrrecs. I els nostres agosarats independentistes no estan òbviament per aquest sacrifici.
En definitiva Borràs ha fet el mateix que tant van criticar a JxCat quan el president del Parlament era Roger Torrent i no va voler desobeir mantenint-li el dret al diputat, aleshores president de la Generalitat, Joaquim Torra. La paròdia es va substanciar en aquests termes. D’una banda, la comissió de l’estatut dels diputats va acordar dimecres que avalava mantenir l’escó a Pau Juvillà mentre el TS no es pronunciés sobre el recurs presentat (observi’s que fins i tot en aquest cas no hi havia una desobediència final, sinó matisada a allò que decidís la justícia espanyola, en últim terme el TS). Però al mateix temps i abans del ple, la mesa del Parlament presidida per Borràs, va denegar el vot delegat de Juvillà i a més el diputat ni tan sols va ser convocat al plenari. La denegació del vot delegat es va fer no formalment per obeir a la JEC, sinó per raó de l’article 16.1 del Parlament que assenyala que quan hi ha conflicte d’interessos en un tema perquè el diputat hi té un interès personal, no ha d’intervenir en aquella qüestió. És una forma com una altra de fer passar gat per llebre. Naturalment, el sainet no s’ha acabat.
Més important ha estat, per la qüestió que tractava, l’altra comèdia que es va operar al Congrés dels Diputats. Al matí d’ahir mateix, el diari de més tirada de Catalunya titulava “Sánchez arriba a una majoria absoluta sense ERC per avalar la reforma laboral“. Podem dir que era un titular gairebé al dictat de la imatge que el govern volia donar de la sessió d’ahir. Però la realitat va ser molt més penosa i és ben coneguda, la reforma laboral impulsada pel govern, sota el lideratge de Yolanda Díaz, i l’acord de la gran patronal, CCOO i UGT, va aconseguir ser aprovat per un pírric vot de diferència (175 a 174), provocat per l’error d’un diputat del PP que a més havia reiterat els seus errors al llarg de la tarda. Per tant, ni majoria absoluta ni una clara victòria a favor de la reforma laboral, perquè per la banda esquerra i la dreta s’hi van oposar.
Les imatges gràfiques de les expressions de Sánchez i les seves dues vicepresidentes, quan en primera instància la presidenta de la cambra, Meritxell Batet, va donar per derrotada la iniciativa, era digna de passar a la història, igual que la sobre reacció d’alegria posterior quan la mateixa Batet va notificar que sí que s’havia aprovat, després de rebre la indicació dels serveis tècnics de la cambra. I aquí és on entra en joc el vot equivocat del diputat del PP, perquè els dos vots assegurats de la Unión del Pueblo Navarro, representat per Sergio Sayas i Carlos García Adanero, a l’hora de la veritat en lloc de donar suport al “sí” van passar a l’oposició.
Aquesta, diguem-ne “revolució”, és conseqüència del pacte que el cap d’UPN havia fet amb el ministre de presidència, Félix Bolaños: els seus 2 diputats votaven a favor del govern a canvi que els socialistes donessin suport a l’alcalde de Pamplona que governa amb minoria. Però aquest creuat màgic entre una administració local i el Congrés dels Diputats no va funcionar perquè els diputats de l’UPN van voler votar a consciència. Un fet insòlit en un Congrés, i que ha de ser celebrat perquè no hi ha res més trist que veure com els diputats no són res més que xifres a darrere d’una decisió que prenen les elits de cada partit d’acord amb els intercanvis de poder. Perquè aquí, cal subratllar-ho, el que s’intercanviava era poder, i el tema en si mateix, la reforma laboral, importava poc. La direcció de l’UPN els garantia l’estabilitat a l’alcaldia de Pamplona i el govern tenia la majoria absoluta sense necessitat d’ERC, com anunciava equivocadament el titular del gran diari català.
Cal donar un cop d’ull al diputat del PP que, amb el seu error, ha muntat tota aquesta escandalera. Es tracta d’Alberto Casero que aquella mateixa tarda en el plenari de dijous, ja va votar en dues ocasions de manera contrària al seu grup. Una en relació amb el projecte de llei per a la tramitació pel procediment d’urgència del real decret sobre la reforma laboral. El PP ho va fer a favor, i Casero va votar “no”. Però, a més, també ho va fer en sentit contrar,i en un dels punts de la moció del PP sobre l’observança constitucional del programa legislatiu del govern.
Cal recordar que en el vot telemàtic s’ha de prémer el botó dues vegades i, per tant, es tracta d’errors contumaces. El fet que Alberto Casero ahir a la tarda fes un récord d’aquest tipus d’errors, és per fer-s’ho mirar. És ben cert que es va dirigir ràpidament al Congrés intentant fer constar que no funcionava bé el sistema de votació, i aquesta és la qüestió del moment present per la qual el PP presentarà recurs al TC. Sembla difícil que prosperi, perquè, una vegada el vot emès, és definitiu, si bé hi ha la petita escletxa dels dos errors absurds previs que Casero va cometre la mateixa tarda. És clar, també es pot tractar d’uns actes d’incompetència manifesta, però en tot cas això ja es veurà. Alberto Casero és actualment membre de l’aparell del partit del carrer Gènova, però abans ha estat en dues vegades alcalde de Trujillo i sempre per majoria absoluta. Per tant, té experiència en gestió i pot oferir uns resultats més que acceptables.
Sigui com sigui, la política al Congrés permet salvar els mobles a Sánchez, si bé deixen molt tocada la pregonada estabilitat, com afectada queda la força del lideratge de Yolanda Díaz, que demostra unes febleses considerables a l’hora de culminar la reforma laboral. També queda en qüestió el pes polític real dels sindicats i la patronal, que no són capaços de fer decantar clarament la balança parlamentària. Es mostra la incapacitat del PP per forjar aliances amb tercers, i aquest fet debilita la seva opció de govern en un parlament fragmentat, i queda en evidència que en el govern hi ha dos blocs que a la llarga no semblen compatibles: el del mateix PSOE i el que configuren UP i els seus aliats més radicals de Bildu i ERC.
Loading ...
