A Catalunya pràcticament la meitat dels fills que neixen ho fan fora del matrimoni. Aquest fet té dues conseqüències: en neixen menys perquè els vincles no matrimonials tenen tendència a reduir el nombre de fills, i després al llarg de la seva vida tindran una família subjecta a una més gran inestabilitat, que dificultarà objectivament el seu rendiment escolar.
Quan s’indaguen les causes dels mals resultats de l’escola a Catalunya i a Espanya, es passa per alt l’acceleració d’aquest fenomen de fills nascuts fora del matrimoni, que el 2019 (les dades del 2020 estan afectades per la covid) a Catalunya assoliren el 49,7%, més altes que les d’Espanya, 43%, i que l’europea, 42,5%. Cal dir que a principis de segle no arribaven ni a la meitat, eren del 20,10% i que, per tant, en el transcurs d’aquestes dues dècades s’ha més que doblat.
Un fenomen d’aquesta dimensió lògicament té conseqüències culturals, socials i econòmiques que han estat passades per alt.
Una d’elles és la nostra situació demogràfica. Evidentment, la manca de matrimonis no és l’única raó explicativa de la davallada dels naixements, però sí que és una causa destacadíssima. El 2019 el nombre de fills per dona va ser només d’1,27 i la taxa general de fecunditat, és a dir, el nombre de nascuts vius per cada 1.000 dones entre 15 i 49 anys, va ser del 35,3%; és a dir, que per cada 100 dones en edat d’infantar aquell any només ho van fer 3,5.
Podem dir que no és la primera vegada que Catalunya s’enfronta a xifres tan baixes. Durant el període de 1991 a 1999, el nombre de fills per dona va ser fins i tot inferior, perquè el 1995 va arribar al mínim d’1,14 i la taxa general de fecunditat es va mantenir entorn de la xifra actual de 3,5 dones per cada 100. Després es va produir una desacceleració clara conseqüència de la immigració, però que ha tingut un efecte com és lògic limitat i que ha començat a reduir-se inexorablement des del 2016 i de manera accelerada, perquè ha passat dels 1,39 fills per dona en aquella data, a l’1,27 actual per no citar la xifra corresponent al 2020 de només 1,21.
Al costat d’aquesta formidable davallada de població, que assenyala que la component immigratòria recent cada cop tindrà més pes en el conjunt de la població catalana, amb totes les conseqüències lingüístiques i culturals que se’n deriven, apareix un altre fet que habitualment no es considera quan es parla del problema demogràfic, i que és la importància que té l’avortament a Catalunya.
El 2019 hi va haver quasi 22.000 avortaments, el que significa 1 per cada 79,6 dones (de 15 a 49 anys). És una xifra extraordinària i assenyala una clara propensió a avortar que valdria la pena ser analitzada amb més cura perquè representa un estrall demogràfic molt considerable, ja que 22.000 avortaments sobre 61.548 naixements significa més d’1/3 part d’aquests últims. I aquesta és una proporció difícil de trobar a Europa. Sembla com si l’avortament a Catalunya s’hagués convertit en un estil de vida.
Als dos fets anteriors, manca de fills nascuts en el matrimoni, reducció del nombre d’aquests i importància de l’avortament, cal afegir-hi un altre factor, aquest estrictament cultural, que és el pèssim l’interès dels menors de 45 anys en formar una família. Segons el baròmetre per GAD3 per The family watch les prioritats en un horitzó a 5 anys, desterren clarament la família. Un 58,6% considera que no forma part del seu horitzó temporal, i un 13,4% assenyala que molt poc en forma part. De fet, només un 12,6% respon que molt, al qual caldria afegir un altre 12% que considera que bastant. Per tant, com a molt, 1 de cada 4 persones menors de 45 anys, té com a propòsit formar una família i sense aquestes la natalitat és escassa i la capacitat educadora reduïda.
Per completar la panoràmica, cal assenyalar que aquesta manca de natalitat comporta un envelliment accelerat de la població i aquest fet és un llastre per al creixement econòmic. El servei d’estudis de Caixabank estima que per al període 2010-2019 aquest procés d’envelliment ha restat cada any 0,6 punts percentuals de PIB, que és moltíssim, i que té òbviament repercussió en la renda de la qual disposem i els llocs de treball que som capaços de generar. Per a la pròxima dècada, la que hem començat, aquest mateix procés d’envelliment provocarà una altra reducció que serà semblant o una mica més gran, d’entre el 0,6 i el 0,7 punts percentuals per any. Significa senzillament que cada dècada hem perdut o perdrem entre 6 i 7 punts de PIB.
Malgrat la importància de tot això, les causes del problema i les seves interrelacions queden lluny de l’agenda política i invisibles per a l’agenda mediàtica.
Loading ...
