La pregunta del titular no és supèrflua, perquè veient la gesticulació del govern Sánchez, fracció PSOE, semblaria que sí, que no ens importa gens ni mica que la nostra gent corri risc de mort en un conflicte amb Rússia.
Però, és que al marge d’un criteri pacifista que consideri que tota guerra en si mateixa és dolenta, el cas d’Ucraïna té molta tela a tallar, i els mitjans de comunicació no la presenten tota o, almenys, no la presenten amb suficient objectivitat.
Cal començar per recordar que el nou estat ucraïnès està dividit entre dues parts substancialment diferents. De Kíev cap a l’est és un territori majoritàriament de llengua i cultura russa i que se sent vinculat a aquest país. La seva economia també és molt dependent de les exportacions a Rússia, perquè històricament ha estat connectada a aquesta. De fet, cal recordar que Rússia va néixer precisament en aquesta zona, el “Rus”.
És a partir d’aquest origen que es comença l’expansió eslava contra mongols i turcs que van donant forma a la Rússia actual. Crimea, que formava part d’Ucraïna fins a l’última intervenció russa, havia estat un territori emblemàtic d’aquest país. De sempre, ha estat la base naval històrica que permetia a la flota russa accedir al Mediterrani i també el lloc de descans institucional dels tsars, primer, i dels dictadors comunistes, posteriorment.
L’altra part del territori ucraïnès té en aquesta llengua el seu vehicle d’expressió habitual i mira a Occident, perquè ha estat més vinculat històricament a l’imperi polonès- lituà.
Totes aquestes tensions van esclatar amb la gran crisi del 2014 amb l’Euromaidan, que va començar el novembre del 2013 a Kíev. Governava aleshores el país Víktor Ianukòvitx que va ser destituït del càrrec per la Rada Suprema (RS) que va prendre el control destituint el president, però amb l’absència important d’una part dels seus membres favorables al govern. Era el guanyador de les eleccions i tenia una posició favorable a les tesis prorusses.
En aquest confús conflicte, que va donar lloc a enfrontaments duríssim al carrer i a la mort, mai del tot aclarida, d’un bon nombre de manifestants, es va instaurar un nou govern que va tornar a fer bascular Ucraïna cap a la banda occidental. Si es revisen els mitjans de comunicació d’aleshores, es veurà com són freqüents les informacions que assenyalen el finançament nord-americà de grups d’extrema dreta que estaven en la punta de llança del conflicte contra el govern de Ianukòvitx.
A partir d’aquest fet es produeix una dinàmica bèl·lica, perquè Rússia no reconeix el nou govern, declara que va ser un cop d’estat i passa a ocupar Crimea amb uns termes realment molt poc conflictius, perquè no hi va haver cap lluita. Va ser un vist i no vist. El que sí que va donar lloc a una guerra de baixa intensitat, però amb morts i destrucció que encara dura, va ser la declaració de les zones Donetsk i Lugansk, separant-se a través d’un referèndum de la resta d’Ucraïna, i demanant la incorporació a Rússia, fet que no s’ha produït. Aquest territori compta, però, amb la protecció d’aquest país que ha fet que el conflicte bèl·lic s’eternitzi.
El 2013 Ianukòvitx estava disposat a signar un acord d’integració amb la Unió Europea, però va canviar d’idea quan va obtenir de Putin la promesa d’abaixar els preus del gas. En aquest canvi de tendència també s’hi pot rastrejar els orígens de l’Euromaidan. Car recordar, però, que el gas rus i el seu preu és vital per a la viabilitat de l’economia ucraïnesa, aquí hi ha un factor de dependència total. D’altra banda, les seves produccions no tenen mercat en la UE, i més aviat s’acosten al que era la producció a l’Alemanya oriental abans de la unificació.
Per tant, també econòmicament les seves exportacions troben mercat a la Unió Soviètica. No està gens clar que la integració a Europa hagués significat una millora de les condicions de vida del país. Hauria passat com a l’Alemanya oriental, la progressiva desmantelació de les seves empreses, amb la diferència radical que, en el cas d’Ucraïna no hi havia una Alemanya occidental amb capacitat d’invertir i pagar els costos de l’adequació econòmica.
De fet, darrere de tota la pugna ucraïnesa, hi ha el factor dels EUA i l’OTAN, absolutament decidits a situar una peça militar en la frontera amb Rússia, cosa que ja va aconseguir amb els països bàltics. Cal pensar, en aquest sentit, que l’OTAN és exactament això, una aliança militar que té com a únic objectiu fer front a Rússia, cap més.
És lògic que aquest país, que té una llarga història d’invasions occidental, no pugui veure amb tranquil·litat com apareixen més i més forces militars a les seves fronteres. No té res d’estrany, només cal recordar la ja llunyana reacció nord-americana durant la presidència de Kennedy y la crisi dels míssils a Cuba. Els EUA estaven disposats a anar a una II Guerra Mundial per evitar que a pocs quilòmetres de les costes de Florida s’instal·lessin armes soviètiques.
Quan es parla d’amenaça russa, cal tenir en compte les proporcions: el pressupost militar de l’OTAN és d’1.098.000 milions de dollars, mentre que l’equivalent rus és només de 61.000 milions. És a dir, el potencial militar rus és 15 vegades menor que el de l’Aliança Atlàntica. La pregunta és com esdevé possible que el petit pugui representar un greu perill per al gran que és l’OTAN?
De fet, el problema té una solució clara i concreta, que ja s’ha utilitzat en el passat amb èxit en el cas de Finlàndia i abans amb Àustria, quan l’època de l’URSS, i és la neutralització militar del país i una economia pactada i oberta als dos blocs. Aquesta solució ha portat la pau i la prosperitat a aquests dos països, i és la resposta lògica per al cas ucraïnès. Neutralitat militar, allunyament de l’OTAN de la frontera de l’URSS i un acord econòmic a tres bandes entre Rússia, Ucraïna i la UE, que doni possibilitats a l’economia ucraïnesa de respirar, gaudir dels avantatges del mercat rus i preparar-se per poder competir en un futur en el mercat europeu.
Loading ...
1 comentari. Leave new
Penso que aquest article ben interessant, i que proposa una solució alternativa: la neutralització militar d’Ucraïna i alhora una economia pactada i oberta als dos blocs, hauria de ser enviat al govern central i específicament al ministre d’Exteriors.
Seria un absurd, enormement trist i dolorós que ara s’arribés a una guerra quan s’havia evitat quan existia la Unió Soviètica.
És veritable que quan es conjuguen un orgull nacional ferit amb ànsies de recuperar el paper de gran potència (si més no, per ser el país més gran del món) , i un nacionalisme armat i, a més un personatge com Putin, exKGB, que no és massa de fiar, el resultat és preocupant. Però també és veritat com recorda aquest mateix article, que l’OTAN va ser un tractat defensiu enfront de la Unió Soviètica, i que ara ho és enfront de Rússia, i que per a Rússia és natural que pugui sentir-se, si no amenaçada (que per part de la Unió Europea no vol amenaçar-la en absolut) sí insegura.
Però, per altra banda la Rússia Europea, que és al cap i a la fi el cap de tota Rússia, és un país amb una cultura europea i d’arrel cristiana encara que amb la seva fesomia pròpia. ¿No seria bo, i amb ocasíó de la situació actual pensar en mirar molt més enllà i d’alguna manera integrar a Rússia en la Unió Europea (i fins i tot en la mateixa OTAN) amb unes condicions especials, i amb unes exigències a Putin de que això es podria arribar a terme si ell respecta les exigències de la democràcia i els drets dels dissidents, i els drets d’Ucraïna, etc ?