Hi ha tres significants que expressen Catalunya per antonomàsia. Un és, indiscutiblement, el Barça, un altre és el cava, el teòric competidor del xampany, inventat a Catalunya, i el tercer òbviament és la Generalitat. Encara n’hi hauria un quart, que era La Caixa, però, malgrat que el seu pes al nostre país sigui indiscutible, cal recordar que la seva seu ja rau en una altra banda, i per tant, en un sentit estricte no el podem col•locar a la llista. És una llàstima perquè no deixa de ser el que va millor de tots.
La crisi del Barça és inqüestionable, sense diners, perquè se’ls ha gastat malament, amb un endeutament fins a les orelles, que multiplicarà amb el nou estadi fins a entregar el club a mans dels creditors. Amb un equip descompensat i poc competitiu, on el pes recau sobretot en els més joves i no en els grans fitxatges, que han resultat un fracàs. Avui, el Barça que feia somiar, lluita per intentar aconseguir una plaça, que no té assegurada, per poder competir a la Champions League. Si no ho assoleix, seria la seva primera vegada en la història.
El cas del cava també és emblemàtic. Aquesta denominació d’origen està patint crisis successives que han comportat que el que era una única organització s’hagi fraccionat en tres, perquè una bona part dels productors, disconformes amb l’orientació de la denominació origen cava, han preferit crear-ne de noves amb exigències diferents. Per a alguns era una crisi anunciada (totes ho són, com la del Barça o la de la Generalitat), el problema és que habitualment al nostre país els profetes tenen poc recorregut i als precursors no se’ls escolta ningú. El fet que el cava durant un llarg període jugués la seva carta ,no a còpia d’acreditar un producte específic, sinó de competir només amb el camp dels vins escumosos, té molt a veure amb la crisi que ha vingut arrossegant a tota la pagesia de la vinya, que cobra preus ínfims per la producció de raïm per vinificar. Tant és així, que la distància amb els productors de vins del xampany pot situar-se en la proporció de 10 a 1. Un fet que no guarda relació, ni amb els costos de producció, ni amb el diferencial de renda dels dos països.
Per si no fos prou, la visió comercial també en aquest camp del prosecco italià, comença a fer forat i no només en el mercat internacional, sinó també a casa nostra. Només cal assenyalar que Freixenet junt amb Codorniu, les dues grans marques del cava, són uns dels primers productors de prosecco en l’actualitat. A una escala no significativa en quantitat, però sí que en qualitat, també les petites marques de cava d’altres indrets d’Espanya, perquè es tracta d’una denominació d’origen que no està regulada en funció del territori, sinó del mètode de producció, també estan fent forat. És una altra manifestació del declivi.
I tanca la llista el govern de Catalunya. No farem un balanç, però sí que recordarem els últims fets d’actualitat. El gran objectiu del govern Aragonès és la taula de diàleg. Ha quedat clar que aquesta està morta i no ocupa cap paper destacat en l’agenda política del govern espanyol, com és evident per les declaracions i per les mateixes prioritats temporals. Està tan morta que ni tan sols saben de quins temes han de parlar per poder concretar alguna cosa.
I si aquest manteniment cap al que és la gran bandera del govern de Catalunya no fos prou, ara mateix el govern espanyol, en formular la seva agenda legislativa pel que falta del mandat, ha exclòs la modificació del Codi Penal del delicte de sedició llargament anunciat en el passat com un compromís i un dels èxits obtinguts. Es tractava de canviar aquesta figura i reduir substancialment les penes per la seva aplicació. Aquest fet té tres nivells de lectura. Pel govern Sánchez-Podemos continua sent tabú remenar massa la cosa catalana, més enllà de les bones paraules de tant en tant. La segona lectura, és que ens quedem amb l’indult i si modificar el Codi Penal és impossible, ja em direu quines possibilitats hi ha que la reivindicació de l’amnistia que fa el govern Aragonès a la taula de diàleg tingui alguna mena de sortida. Però encara queda un tercer nivell de lectura de cara al futur, que és que un nou intent d’anar per la via unilateral tindria sobre seu la mateixa llosa que en el passat: les dures penes de sedició. Si tot plegat no és una manifestació d’impotència, llavors de què es tracta?
Fins quan una gran part d’aquest país no reconeixerà que la independència és un sentiment, una il•lusió ben legítima, una passió, per a alguns fins i tot els hi semblava una tàctica “intel•ligent” per obtenir més, i per a altres continua sent un excel•lent modus vivendi, però que en realitat és un error històric terrible i un desastre que ens arrossega pel pendent?