És realment insòlit, i fins i tot perillós, que una societat que porta a les espatlles més de 100.000 morts, no exigeixi dels seus responsables polítics un balanç clar i concret, un inventari d’errors i una definició de quin és el projecte per evitar-los en el futur, perquè sembla com si cada nova onada ens agafés amb les mateixes condicions d’improvisació, com ho constata àmpliament el penós estat de l’assistència primària de la sanitat pública.
D’aquí la importància d’examinar a l’inici de l’any algunes de les principals característiques del que ha succeït fins ara. Són 5 els indicadors que permeten avaluar la situació.
El primer i decisiu, perquè és el més important de tots, és la xifra de morts. El segon, les conseqüències poc visibles, però molt reals com saben bé els professionals de la sanitat, de les conseqüències negatives que la prioritat de lluita contra la covid ha generat al llarg de quasi 2 anys sobre l’atenció a altres patologies. El tercer, també ben desconegut i mal abordat, són les seqüeles de la covid permanent. En una estimació imprecisa, calculen que 100.000 persones poden haver-la sofert, sense tenir clar quantes l’han superat. El quart factor és el dels sofriments de tota mena, psicològics mèdics, materials, econòmics, que la covid ha ocasionat en la vida de les persones. I per últim, l’alteració greu de l’economia i la capacitat d’aquesta de recuperar-se. Barcelona ciutat és un bon exemple de com l’estrall, que es va iniciar el març de fa dos anys, encara marca negativament l’activitat de la ciutat.
En el cas de Catalunya, i si prenem com a referència la ja apuntada com a més important, el nombre de morts, és evident per la magnitud de les xifres que cal una explicació del govern, una intervenció, creant una comissió especial del Parlament i un ampli debat ciutadà. A Catalunya han mort de covid, segons dades oficials, és a dir aquelles persones que s’ha pogut autentificar que aquella era la causa de la mort, 24.623 persones. Des del 1940 no hi ha hagut cap catàstrofe a Catalunya que es pugui comparar ni de lluny amb aquesta mortalitat, que continua diàriament amb un degoteig de xifres extraordinari. Fins i tot ara, que tothom coincideix en el fet que la variant òmicron i a causa de la vacunació el nombre de morts és baix, patim la pèrdua de l’ordre de 20-25 conciutadans cada dia. Si es mira fredament es constata que és una xifra extraordinàriament alta. Per situar un punt de comparació, moren tantes persones per covid en 2 dies com dones són mortes per la seva parella en un any. I la diferència d’atenció i de mesures entre una tragèdia i l’altra és extraordinària a favor de la segona. Hi ha una gran insensibilització en relació amb els morts i els drames de la covid i això diu poc de la nostra societat i menys, molt menys, dels partits polítics i sobretot del govern.
Però aquestes 24.000 i escaig persones mortes són moltes, perquè a més del valor absolut, la comparació sempre aporta una visió més completa. I és precisament aquesta comparació la que ens ha d’alertar i la que exigeix debat, examen, llum i taquígraf, perquè si ho referim al total de morts d’Espanya, 89.405, representa un 27,5%, quan la població catalana és només el 16,6% de l’espanyola. Pràcticament, 9 punts més és una brutalitat, és una diferència de més del 50%.
Però és que a la xifra cal afegir-hi que Catalunya ha destacat, ara mateix ho estem vivint, mesures més restrictives, amb major impacte negatiu sobre l’economia. No tenim poblacions de risc, és a dir, persones d’edat avançada, en una proporció tan gran com puguin tenir altres comunitats autònomes com Castella i Lleó o Galícia. El nostre clima ens ha permès utilitzar l’aire lliure en un període molt més gran que les zones de l’interior i el nord d’Espanya. El caràcter cosmopolita de Barcelona, i, per tant, la facilitat del contagi, va quedar estroncada ja al març de l’any passat. És evident que hi ha molta tela a tallar per esbrinar què ha passat perquè mori tanta gent a Catalunya. Perquè fins i tot si comparem les xifres oficials catalanes de morts confirmats per covid amb l’excés de mortalitat del conjunt d’Espanya, i, per tant, una xifra més gran perquè incorpora morts no confirmades, la nostra magnitud se situa entorn del 25%, que continua sent una xifra desmesuradament alta.
És el moment de constatar si a la societat catalana i els seus lideratges els hi queda esma o no per voler esbrinar una qüestió tan decisiva com és la relacionada amb la pròpia supervivència física.
