El dia 25, dia internacional per a l’eliminació de la violència vers les dones, es va produir una saturació en els mitjans de comunicació que difícilment pot ser positiva per al que es vol comunicar. No es tracta només de les pàgines i pàgines i del temps d’edició als telenotícies, sinó de l’abundància de publicitat d’organismes oficials en aquest mateix sentit. La consideració addicional és que, a més, aquest tipus d’informació ja és pràcticament quotidiana a tots els mitjans i, per tant, l’existència del dia commemoratiu d’una determinada efemèride en la qual es vol situar l’atenció, és en aquest cas menys necessària que altres, perquè ni molt menys està fora de focus.
En el cas dels anuncis va ser espectacular. La Vanguardia, per exemple, portava 4 pàgines i mitja senceres de publicitat oficial amb estils ben diferents. La pitjor de totes, pel caràcter violent de l’expressió i manca de respecte per les creences d’una bona part dels catalans era precisament el de la Generalitat “Ni biologia, ni cultura, ni prejudici, ni broma, ni hòsties”. La manca de sensibilitat del govern de Catalunya cap als catòlics es manifesta una vegada més. La cura amb el llenguatge inclusiu i políticament correcte s’acaba allà on comença el cristianisme, per al nostre govern.
L’anunci de l’Ajuntament de Barcelona era d’estètica fallera amb dibuixos i colors llampants i sens dubte agressius. Era l’anunci de “BCN antimasclista”. La ironia, i no fina, és que al mateix temps les dades demostren que Barcelona és la capital espanyola dels abusos sexuals amb penetració. Molta cartelleria i publicitat i pocs resultats pràctics.
TMB, que viu en un dèficit permanent, no podia ser menys i es va gastar els diners en un anunci que deia “Prou. Denuncia l’assetjament sexual” amb la caricatura d’una dona malcarada i enfadada, i assenyalava “Si algú s’apropa més del compte, denuncia-ho”. Poca broma amb els autobusos.
I el més positiu de tots amb diferència el del ministeri d’Igualtat del govern d’Espanya: “Practica los buenos tratos por una vida libre de violencias machistas” i la imatge de dues persones grans que reposaven plàcidament en un llit agafats de la ma i a sota el número de telèfon d’atenció a víctimes de violència contra les dones, el 016. Aquesta publicitat sí que té sentit, perquè conté una informació útil, la del telèfon, i predica per la banda positiva en lloc de l’exclamació mal sonant i la publicitat agressiva.
Per acabar-ho d’arrodonir, també ahir tots els partits, excepte Vox, van acordar un nou pacte d’estat contra aquest tipus de violència. Ja hem perdut el compte dels pactes d’aquesta mena que es van produint any rere any i que cada vegada augmenten la despesa. Ningú porta la comptabilitat i no se sap els diners que tot aquest tipus d’actuacions comporten. Es gasta i no es passen comptes. Perquè la pregunta és: de què serveixen tants pactes d’estat i tants diners, si el problema roman igual o pitjor? Pitjor, perquè es multipliquen les agressions sexuals greus. Pitjor, perquè és evident, com assenyalen les enquestes, que el joves cada vegada són més refractaris a tota aquesta pressió mediàtica i en una part creixent refusen que aquest fenomen de la violència existeixi.
És evident que cal lluitar contra la violència, però també ho és que s’ha de vetllar perquè els diners s’apliquin de manera que obtinguin resultats, perquè si el que es fa acaba sent contraproduent, és pitjor el remei que la malaltia. Però és que a més hi ha d’haver una proporcionalitat entre els recursos, que per definició sempre són limitats, i el dany que s’intenta evitar. Hi ha una gran concentració de recursos, per raons ideològiques, sobre aquest fet. Però al mateix temps el suïcidi, que ja és una xacra que mata a milers de persones cada any, continua mancat de qualsevol pla de prevenció i atenció, malgrat que és la violència més greu de totes. La de la desesperació, la que comet hom amb un mateix. O també la violència contra els menors i la gent gran que ocasionalment són objecte de notícia, però que no tenen cap previsió pressupostària específica que permeti adoptar mesures reals.
Hi ha un excés en les xifres i un fracàs en les polítiques en relació amb la violència contra la dona, i en lloc de continuar pel mateix camí el que cal és revisar les causes i les polítiques i definir noves vies que no excloguin com fins ara l’atenció a altres fenòmens de violència tant o més grans que creixen a la nostra societat.
Loading ...
